[1]
Megaestació espacial Euryth, vora Júpiter
Finals del segle XXVII (han passat vora quaranta anys des de les peripècies de la Skørdåt)
Finals del segle XXVII (han passat vora quaranta anys des de les peripècies de la Skørdåt)
A finals del segle XXVII, Júpiter i els seus satèl·lits estaven superpoblats, tant per la quantitat de llocs habitables (els quatre satèl·lits galileans) com per la mida de Júpiter, que permetia instal·lar-hi cada vegada més estacions espacials flotants en la seva atmosfera. D'altra banda, pels voltants del planeta hi havia una quantitat elevadíssima d'estacions espacials, com Euryth, una de les més grans que s'havien construït mai.
Dins un habitacle d'Euryth, assegut reposant, hi havia un home gran, de pell blanca amb unes lleus arrugues al rostre i cabells curts canosos. Mirava per la finestra els estels de l'univers, que semblava que no s'havien d'acabar mai. L'home recordava moments de la seva joventut, quan havia recorregut el Sistema Solar de cap a cap a bord d'una astronau.
De sobte va aparèixer una noia jove i esvelta, amb cabells molt curts castanys i vestida amb una jaqueteta i uns pantalons de color lilós fosc brillant, que caminava de manera perfecta. Va atansar-se a aquell home per darrere seu i, en arribar al seu costat, mirant-lo va dir amb un to neutre:
—Senyor, he comprovat les vostres constants vitals i, tret de la mica d'excés de glucèmia, que es manté estable i molt poc per sobre del rang que es considera saludable, esteu bé. Els nivells de ferro i ferritina, que fa mig any estaven una mica baixos, ara estan a nivells normals, gràcies a la medicació.
L'home va alçar la mirada vers aquella xicota i va respondre:
—Gràcies, Bukka-3. Però el sucre a la sang no m'amoïna. Sempre l'he tingut una miqueta per sobre del que recomanen els metges. Però sempre m'he sentit bé! De jove només havia de vigilar la pressió sanguínia quan estava en una situació d'estrès. Però avui dia, gràcies a l'Univers, no passo situacions d'estrès...
Aquella noia va tornar a parlar:
—Després us faré arribar el menjar, ara vaig a endreçar roba. Si necessiteu res de mi, premeu el botó d'avís i vindré.
L'home gran va somriure, tot mirant amb ulls brillants aquella mossa. Bukka-3 va comentar:
—Noto un augment dels nivells de serotonina dins vós, senyor. Sé que als humans això us passa quan rebeu una alegria. Però no sé descodificar què he dit jo que us faci sentir alegre. Només us he donat una informació tècnica.
L'home, somrient, va deixar anar:
—Interpretes molt bé les meves reaccions facials, xavala.
—És un algoritme que processa les imatges que capten els meus ulls càmera. La meva funció és atendre els humans, per tant estic programada també per a interpretar els estats d'ànim de les persones a partir dels seus posats, de la tensió muscular, de la mirada, etcètera —va aclarir la noia—. Però, ja que ho dieu, és sobretot a partir de la disposició dels ulls que he detectat el vostre estat d'ànim.
L'home va girar de nou el seu esguard cap a l'infinit estelat i va comentar:
—Saps? Quan jo era jove vaig tindre una molt mala experiència amb uns robots humanoides com tu, també disfressats de femella. Però ja sé que, a la teva programació, no hi ha ni un bri de capacitat de danyar un humà.
—En efecte, senyor —va respondre, amb to neutre, aquella noia-màquina.
L'home va tornar a girar i a alçar el cap per a mirar la seva interlocutora. Sense dir res, va aixecar també la mà i va tocar la galta de la noia. Al cap d'un segon, va afegir-hi:
—Esteu molt ben fets. Però el tacte de la pell... Això no ho igualareu mai. A la vista teniu una pell idèntica a la humana, però quan la toques... No, no és el mateix. La vostra pell és més freda, més dura, més... morta, en una paraula. Fins i tot la vostra mirada és massa neutra.
—És pell sintètica, ja ho sabeu. Però és que, a més, els models Bukka-3.17 som de la gamma menys refinada, els meus fabricants van pensar que no calia encarir el producte amb elements més superflus. Els Bukka-3.18plus tenen un sistema radiant a l'interior que escalfen una mica la pell sintètica. Puc donar-vos la fórmula química de la meva pell i de la pell dels models 3.18plus, si voleu.
—No, no cal, no cal...! —va fer l'home— Però, en fi, a banda de cuidar-me també em fas companyia. Jo soc molt casolà, però la meva esposa sempre està anant a remenar coses. Ja està bé, no em queixo, senyal que ella es troba bé de salut! I és que ella sempre ha estat així. Però llavors haig de conversar amb tu, ves!
La noia-màquina, amb aquell to de veu tan neutre, va explicar:
—Per cert, ja que ho dieu, na Gal·la acaba d'entrar a l'edifici. Segurament ve a visitar-vos. Ve acompanyada d'un noi de la seva edat. D'aquí a dotze segons entraran a l'habitatge.
—Ah, la Gal·la! Tan eixerida que és! Gràcies, Bukka-3.
La noia-màquina va girar-se i va posar-se a caminar, fins que va sortir de l'estança. El jaio va tornar a mirar cap a la immensitat estelada, rememorant de nou els seus anys de jove quan va viatjar per l'espai. De cop i volta, l'home va sentir rere seu com entraven dins l'habitacle uns infants. Eren una xiqueta de vuit anys, de cara rodona, pell blanca i cabells negres i llargs, seguit d'un xiquet de set anys, també de pell blanca i cabells castanys rinxolats. La noieta va anar de pet cap al jaio i, amb un to ple d'alegria i il·lusió, va dir:
—Avi Mikka! Com estàs?
L'home va girar-se cap a la nena i, al veure-la, un somriure va il·luminar-li la cara. Tot seguit va exclamar:
—Gal·la! Quina alegria de veure't! Què fa la meva maduixeta redolça?
—Mira, avi —va dir la nena—, aquest és en Çalmö, un company de l'escola.
—Salut, Çalmö —va fer el jaio Mikka—. Com estàs?
En Çalmö va respondre:
—Bé, senyor Mikka.
Na Gal·la va posar-se a tocar del jaio Mikka i va comentar-li:
—A en Çalmö li he dit que expliques unes històries superguais de quan eres jove, de quan tu i l'àvia Rakkett viatjàveu en aquella nau espacial, la Skørdåt. Que vas viure unes aventures que n'hi ha per a cagar-s'hi...
—Aquesta boca... —va remugar, mig renyant-la, el jaio Mikka.
Na Gal·la va picar-se lleument pel reny del seu avi, i va deixar anar:
—Però si tu ho dius sempre! T'he sentit dir un munt de cops: "Quan en Kross agafava una arma, n'hi havia per ' cagar-s'hi".
—Bé, tens raó... —va acceptar el vell Mikka, mig col·lapsat per la sagacitat de la xiqueta.
La nena va tornar-hi:
—Au, va, explica'ns una d'aquestes històries! En Çalmö diu que vol sentir-ne una!
—A veure, Gal·la —va dir, amb to calmós, en Mikka—, les coses s'han de demanar sisplau...
—Però, avi, no vas dir-me que tu de jovenet eres lladre?
En Mikka va quedar-se sorprès per aquella sortida i va acabar reconeixent:
—Bé, sí...
—Doncs quan tu feies de mossega no demanaves pas les coses sisplau, sinó que les agafaves sense permís.
El jaio Mikka va arrufar les celles tot mirant-se la nena i va acabar dient:
—Noieta, tens raó. A vegades la canalla teniu més intel·ligència que la gent gran.
—Au, va, avi... explica'ns alguna aventura de la Skørdåt! —va insistir la xiqueta.
—Ai... —va fer el vellet Mikka— Ja no tinc la memòria d'ans!
—Vinga...! —va pregar la nena, que tot seguit es va girar cap a en Çalmö i li va dir— Sabies que els meus avis Mikka i Rakkett es van conèixer a la Skørdåt?
El jaio Mikka va interrompre-la, somrient:
—Bé, de fet ens vam conèixer a la Lluna... Però tant és.
En Çalmö, fent cara àvida de conèixer aquelles històries, va preguntar na Gal·la:
—Així que ta àvia també va viatjar en aquella nau? Què hi feia?
En Mikka va agafar els dos infants i se'ls va asseure a la falda (un a cada cuixa), i va dir:
—Ui, la Rakkett! La Rakkett era la més valenta de tots! Quan s'empipava, no deixava canya dreta... Ningú no tenia nassos de plantar-li cara. I tu, Çalmö, ets valent?
El xiquet va fer que sí amb el cap, però aleshores na Gal·la va insistir-hi:
—Avi! Explica'ns aquella vegada que vàreu ajudar un lladre tecnològic a treure peces que havia robat a la Terra...
—No, no —va fer el jaio Mikka—. Avui us explicaré una altra història. Ho sabíeu, que una vegada els de la Skørdåt vam enfrontar-nos a un estol de naus pirates?
—Naus pirates??? —va preguntar el nen, obrint els ulls com a taronges.
L'home, satisfet de veure que havia captat l'atenció de l'amic de sa neta, va contestar:
—Ui, sí! I n'hi havia un munt i eren molt perilloses!
El xiquet va tornar a demanar, tot encuriosit:
—I què vau fer? Com us en vau ensortir?
—Doncs com sempre —va respondre el vell Mikka.
—Com sempre? —va preguntar en Çalmö— Disparant?
—Sí i no... —va reconèixer en Mikka; però tot seguit va afegir-hi, posant veu de fer-se l'interessant— Vam haver de disparar, és clar. Però també vam fer servir unes armes que encara són més poderoses que els míssils...
—Més poderoses que els míssils...!? —va preguntar, encuriosit i expectant, en Çalmö— I què eren? Uns explosius més potents, encara?
—I ca —va fer en Mikka—. T'estic parlant de la intel·ligència i l'astúcia.
El nen va tornar a preguntar:
—Però que no has dit que eren molt perillosos, aquells pirates?
—Perillosíssims! —va exclamar, ben fort, en Mikka.
Llavors va ser la nena qui va preguntar:
—Però els de la Skørdåt se'n van ensortir, com sempre!
El noiet es mirava la seva amiga i el jaio amb ulls de sorpresa i va acabar per dir:
—Però si els pirates fan molta por! Són temibles! Com us ho vau fer?
En Mikka va posar uns ulls brillants i, afluixant una mica la veu, va dir:
—Perquè la Skørdåt era una nau com no n'hi havia cap altra en tot el Sistema Solar. Perquè teníem el millor capità del món. Perquè el pilot era reboníssim. Perquè l'enginyera era una guilla. I perquè teníem els guerrers més braus que us pugueu imaginar. A aquella nau no se la vencia fàcilment, no pas! I per això, a aquells pirates més dolents que la tinya, elsi vam donar una lliçó!
—Oh! —va exclamar, sense poder reprimir-se, en Çalmo.
—Ho hauríeu d'haver vist! —va seguir en Mikka, engrescat— Quina nau més formidable! Tenia un armament de nassos! I corria i maniobrava que era l'enveja de tothom! Quan expulsava aquelles boles de foc blau pels fumtubs, semblava que competís amb les flamarades del Sol!
En Çalmo, fent ulls com a taronges, va preguntar:
—Boles blaves de foc? Però el foc, que no és groc? I les flames, que no tenen forma de punxa?
En Mikka va riure un poc i va respondre:
—Ei, noiet, ja es veu que et falta molt per aprendre! Ja estudies, a l'escola?
En Çalmo va replicar:
—I tant! I he vist el foc i sé que és groc i s'estira amunt, fent punxa! Bé, sé que hi han algunes flames blaves, però també fan punxa. El papà va dir-me que les flames blaves són perquè es fan amb gas metà o butà, i que les naus cremen carburs... i quan he vist un foc de carburs sempre és groc!
—Ep, ep, ep, para al carro. Això del color groc i la forma punxeguda del foc és allà on hi ha aire terrestre. Pensa que l'aire terrestre té oxigen i això alimenta la flama. A més, l'aire terrestre és molt dens... Però a l'espai exterior no hi ha oxigen ni re! La forma i el color de la flama que tu has vist és per causa de l'oxigen i de la densitat de l'aire terrestre. Però a l'espai el foc té una altra forma i color! De fet, a Mart també el foc es veu diferent...
—I com és, això? —va preguntar, totalment encuriosit i animat, en Çalmo.
—Bé... —va fer en Mikka— Això t'ho explicaria millor la Lylya, que era l'enginyera de la nau...
Llavors qui va intervenir va ser na Gal·la:
—Avi: na Lylya, vols dir aquella senyora que és amiga de l'àvia Rakkett i que és tan riallera?
—Sí, aquesta.
Però en Çalmo s'havia quedat atrapat en tot allò que li contaven d'aquella nau espacial i de la gent que la tripulava, i, insistent, va plantejar de nou a en Mikka:
—Senyor Mikka: i amb allò dels pirates, què va passar?
—De debò vols saber-ho? —va fer l'home
—I tant!
—Bé, però pensa que hauràs d'agafar molta valentia, per a seguir aquesta història! Perquè en cal!
—Jo soc molt valent! —va mig cridar el noiet, tot il·lusionat.
—Bé, doncs, us heu de situar —va respondre en Mikka—. Era a principis de l'any 2653. Havíem acabat de participar en la revolta d'Oberó. Semblava que tindríem una temporada tranquil·leta, però... ai las! Vam haver de fer front a una de les colles d'assaltanaus més ben preparades que hi havia en tot el Sistema Solar! No us podeu imaginar com vam suar, amb tot allò!
Na Gal·la, impacient, va exigir:
—Au, avi, conta'ns què va passar!
—Entesos, entesos... —va acceptar el padrí— Mireu, va anar així...
En Mikka va fer una pausa dramàtica i, al cap d'uns segons, va prosseguir, mirant enllà i posant veu interessant i mig màgica:
—Sola en la gran immensitat de l'espai, la nau Skørdåt estava aturada. Solament els llums de gàlib (vermells i grocs), a l'entorn del casc, semblaven donar-li una mica de vida enmig de la foscor gèlida de l'univers... El seu fuselatge lilós brillava lleugerament per l'impacte de la llum del Sol; però, en la quietud de l'espai, la nau semblava estar adormida...
I els dos xiquets escoltaven, absorts en la història, màgicament atrapats per la narració d'en Mikka, ja desconnectats del món real, mentre la seva imaginació visualitzava la vastíssima immensitat del cosmos estelat amb aquella nau que tantes peripècies havia viscut i tantes vegades havia fet que na Gal·la somiés a ser una heroïna espacial...
[2]
En un punt indeterminat entre les òrbites de la Terra i Venus
Any 2653, començaments d'any
Any 2653, començaments d'any
Sola en la gran immensitat de l'espai, la nau Skørdåt estava aturada. Solament els llums de gàlib (vermells i grocs), a l'entorn del casc, semblaven donar-li una mica de vida enmig de la foscor gèlida de l'univers... El seu fuselatge lilós brillava lleugerament per l'impacte de la llum del Sol; però, en la quietud de l'espai, la nau semblava estar adormida.
La cabina de comandament estava buida. Les cambres també. Hi havia silenci arreu de la nau.
Dins l'hangar de la Skørdåt, na Rakkett, una noia de 23 anys prima i esvelta, de pell blanca, amb els cabells pèl-rojos punxeguts (un pentinat que alertava tothom que s'hi acostés que podia rebre de valent), duia unes mitenes negres a les mans (que li cobrien només els palmells i deixaven els dits a l'aire lliure) i unes ulleres fosques d'escaneig (que li permetien de saber si hi havia armes o aparells electrònics en una estança, encara que fossin minúsculs o estiguessin amagats). Estava palplantada amb les cames obertes. Tenia un posat seriós, i ho transmetia també a través de les faccions de la cara, amb els músculs tensos i endurits.
Enfront seu hi havia una xicota, també dreta, vestida totalment de negre, amb un casc ovalat igualment negre. El casc disposava d'una visera fosca que, estesa, cobria tota la seva cara, entre el front del casc (punxegut avall) i les galtes del casc (que davallaven cap a la barbeta). A causa d'aquella visera-pantalla que cobria tot el rostre de l'altra noia, no se li veia la cara; però també s'intuïa que estava totalment concentrada.
Hi havia tensió. L'aire que hi havia entre les dues xicotes estava carregat d'una espessor invisible que enduria l'ambient. El silenci era tallant.
A poc a poc, na Rakkett, serrant fortament i durament la boca, va subjectar-se bé les dues mitenes (ara l'una, ara l'altra) i va posar la mà dreta darrere l'espatlla dreta. Va agafar un tub negre d'uns quaranta centímetres que duia penjat a l'esquena i posar-se'l davant, horitzontal amb les puntes cap a la dreta i l'esquerra seves, i va activar-lo.
Al moment, aquell estri va estendre's dos metres, desplegant-se'n segments de quinze centímetres que sortien afuats girant i posant-se afilerats. A les puntes, van començar a brillar-hi unes espurnes vermelles, brillants i molt fortes, que emetien un brunzit lleu.
L'altra noia, també amb una certa parsimònia, va treure's un tub negre que duia totalment enganxat al costat del braç esquerre. En aquest cas, com que l'havia agafat amb la mà dreta, va posar-se'l al costat dret, a l'alçada de la cuixa, lleument inclinat, de manera que una punta gairebé li tocava al maluc i l'altra punta estava situada no gaire lluny del genoll. També va activar-lo, i van sortir-ne rabent extensions també desplegant-se, girant i posant-se rectes, arribant fins als dos metres. En aquest cas, les espurnes de les puntes eren verdes. Però, a més, aquell estri havia fet sortir diversos tallants corbs d'uns vint centímetres al llarg de tota la seva llargària. També en aquest altre ardatan se sentia una bonior permanent.
Tot i que les dues xicotes tenien els ulls tapats per vidres foscos (na Rakkett amb ulleres, l'altra noia amb una visera que li tapava tota la cara), les seves mirades s'encreuaven, topaven... i ho feien amb força. Era evident que s'atansava una confrontació. La tensió era màxima.
I, en sec, ambdues noies van avançar amb força endavant l'una contra l'altra, fent giravoltar els seus respectius bastons, de manera que les puntes brillants semblava que dibuixaven cercles lluminosos, i van acabar que ambdues armes van xocar fent una gran X. El xoc havia retrunyit per tot l'hangar, potser per tota la nau.
Immediatament les dues xiques van separar-se, la noia de negre va fer un bot enlaire giravoltant d'esquerra a dreta i, des de l'aire, va intentar pegar un cop a na Rakkett, però aquesta va interposar la seva arma i va aturar el cop. La xicota que havia saltat va caure dempeus no gaire lluny de l'altra mossa i, tot seguit, les dues noies van intercanviar diversos cops, tots amb energia i molta rapidesa, però quan l'una l'assestava l'altra l'aturava amb el seu estri, movent-lo hàbilment, i així contínuament.
A la part superior de l'hangar, ran de la paret que donava a proa, hi havia una mena de terrassa estreta metàl·lica, amb vuit persones que, repenjades a la barana, es miraven el combat.
El capità de la nau, en Denk, un xicot de pell blanca amb cabells castanys llargs de 28 anys, s'ho mirava sense dir res. Al seu costat una dona de pell blanca i cabells rapats al zero, de 33 anys, també s'ho mirava. La dona va girar-se cap a en Denk i li va dir:
—L'ardatan de l'Oktey és millor que el de ta germana. Aquests tallants fan por.
—La Rakkett sap defensar-se fins i tot d'això —va respondre en Denk, sec.
—Confies molt en ta germana —va replicar la dona cap-rapada.
—Ens hem jugat la vida més d'un cop plegats, Athena. Confio plenament en ella.
Aquella conversa va ser premonitòria, perquè, en un atac de na Rakkett, n'Oktey va aconseguir travar l'ardatan de na Rakkett entre dos tallants del seu propi ardatan, empenyent-lo lleument per la banda dreta i deixant-lo immòbil per la banda esquerra; amb allò na Rakkett no podia moure el seu ardatan. Amb tot, na Rakkett va aconseguir abaixar el seu ardatan per la seva banda dreta, de manera que l'ardatan amb tallants de n'Oktey també va desplaçar-se en el mateix sentit (car, estan travats, tots dos havien de moure's a l'una). Les dues puntes brillants van tocar a terra, fent saltar més espurnes, però alhora na Rakkett va alçar el seu peu esquerre i va trepitjar amb força el peu dret de n'Oktey, que va emetre un crit de dolor:
—Uau!
Amb allò n'Oktey es va fer una mica enrere, de manera que va deixar alliberat l'ardatan de na Rakkett. Les dues xicotes, quietes, estaven separades per un parell de metres, esguardant-se i aferrant amb força la seva respectiva arma.
Dalt de la terrassa, en Denk va girar el cap vers n'Athena i va dir-li amb to un xic alliçonador:
—Que ho veus? Ma germana sap ensortir-se'n.
La dona va mirar en Denk i va respondre-li:
—És ben bé que teniu el cul pelat de bregar. Sabeu trobar el cop just per a guanyar encara que l'altre us tingui acorralats.
Dit allò, tots dos van tornar a mirar avall. La batussa a la part baixa de l'hangar s'havia reprès. Na Rakkett atacava amb ímpetu la seva oponent. La germana del capità va intentar colpejar n'Oktey al turmell esquerre, però l'altra va veure-ho venir i va posar el seu ardatan de manera que va blocar el cop de na Rakkett. Ràpidament, n'Oktey va fer un salt enrere i na Rakkett va tornar a intentar-ho, ara amb un atac contra el costat dret de la seva contrincant; però n'Oktey també va repel·lir-lo interposant-hi el seu ardatan.
A la terrassa de l'hangar, a l'altre costat de n'Athena hi havia un home musculat de 36 anys, de pell blanca i cabells castanys curts; era en Kross, un home d'armes. Va dir, adreçant-se a en Denk:
—Hosti, Denk, es nota que ta germana li té ganes, a n'Oktey. Quins cops que carda! Diries que els atacs de na Rakkett semblen una tempesta de Júpiter!
En Denk, sense deixar de mirar el combat, va comentar:
—Ma germana no ha paït mai que l'Oktey la guanyés i tot seguit li prengués aquella noia d'Ió que dúiem cap a la Terra.
En Kross, tornant a mirar cap avall, va afegir-hi:
—Com m'agrada, na Rakkett, quan es posa així de combativa! Creu-me que no m'agradaria tenir-la d'oponent! Com les fot, hosti meta!
Al costat d'en Kross hi havia n'Iris, una dona de pell blanca i cos voluptuós, de 31 anys, amb una cabellera pèl-roja ondulada que portava a lloure. Va mirar en Kross i va clavar-li una cleca suau al clatell, tot dient amb de retret:
—A veure si h'urem de tenir una conversa, tu i jo.
Allò era inhabitual: ningú, ningú, però és que ningú, no fumia un cop a en Kross sense rebre'n després la torna per part d'en Kross, si calia acrescuda. Però en el cas de n'Iris era diferent. En Kross no va fer absolutament res. En Denk, sense apartar la mirada de la part de baix de l'hangar, va comentar:
—Kross, ben bé estàs perdent facultats. No havia vist mai que et deixessis fotre una garrotada sense tornar-t'hi. A veure si t'hauré de jubilar...
En Kross, una mica descol·locat, va mig justificar-se:
—Amb la meu' Iris és una altra cosa, home...
En Denk va somriure i va dir, amb sorna:
—Sí, sí...
Aquest cop en Kross sí que s'hi va tornar: va girar-se cap a en Denk i va exclamar:
—Escolta, tu no saps el que és dormir amb ella, o sigui que no em jutgis! Al llit ella és un volcà... i si vull una rebolcada haig de fer bondat.
En Denk i n'Athena van riure una mica, sense dir res més, alhora que en Kross tornava a mirar endavant i avall. N'Iris va mirar-se amb ullets en Kross, va somriure amb malícia, va posar-li la mà al clatell i va acariciar-lo i, tot seguit, va atansar-se-li i va fer-li un petó a la galta.
A baix el combat continuava d'allò més trepidant. Na Rakkett encara estava més agressiva i intentava colpejar contínuament, adés a dreta adés a esquerra. Els cops eren rapidíssims, però n'Oktey els aturava tots. Els retrunys metàl·lics dels cops sonaven forts i seguits, omplint tot l'espai. En un dels cops de na Rakkett, n'Oktey havia hagut de posar l'ardatan totalment vertical (al seu costat esquerre) per tal de blocar el cop de na Rakkett, i llavors n'Oktey va aprofitar per a fúmer una puntada de peu (amb la cama dreta) al ventre de na Rakkett. Na Rakkett va sortir expel·lida cap enrere i va caure a terra. El ventre li feia mal a causa del cop, però allò no l'aturava: ràpidament va alçar-se i va tornar a posar l'ardatan en posició de combat. Estava suada i panteixava. N'Oktey, amb la veu ofegada per la visera que li cobria tota la cara, va dir:
—Lluites amb ferotgia... però no et serveix de res. De res! No em guanyaràs pas! Fins ara només has aconseguit cansar-te!
I, dit allò, aleshores va ser n'Oktey qui va atacar amb ímpetu na Rakkett. Va intentar colpejar amb una punta del seu ardatan contra la cara de na Rakkett, però na Rakkett va desviar l'atac de n'Oktey amb el seu propi ardatan, encara que va haver de recular una mica.
Dalt la terrassa, en Kross va tornar a dir:
—Crec que na Rakkett ho té pelut. És més alta que n'Oktey, i això en teoria li dona avantatge... P'rò n'Oktey és més rabassuda, ai manyac! Mireu quin corpatxo que té. Uns bons malucs, unes cames reforçades, dalt als muscles té una bona massa... Si na Rakkett bada una mica, l'altra li cardarà un meco que la tombarà...
Just al costat de n'Iris hi havia na Lylya, l'enginyera, una xicota d'ètnia oriental de 24 anys amb els cabells llargs (fins al coll) negres. En sentir el comentari d'en Kross, va dir:
—Xeic, penso que t'erres. Quan la Rakkett té mala folla sembla que lluitin dos. Jo crec que guanyarà la Rakkett. Dos-cents crèdits per ella.
A l'altre costat de na Lylya hi havia en Zuüb, el pilot. Era un home de 30 anys de pell negra, amb els cabells relativament curts. Als ulls duia un visor blanc amb una franja brillant blavosa que anava d'orella a orella. El xicot va dir:
—Lylyona, que tens pols de Mart a s'ull o què? Na Rakkett està afeblida! Ja no s'aguanta dreta de cansament! Mira, te gos tres-cents crèdits que n'Oktey venç. Així en guanyaré cinc-cents!
En Kross va deixar anar:
—Jo poso cent pàfies més per aquesta saltimbanqui de la petita Oktey!
Al costat d'en Zuüb hi havia un nano baixet, força jovenet (17 anys), de pell blanca, ulls blaus i cabells rossos pentinats amb punxes. Era en Mikka, un pispa de la Lluna perdudament enamorat de na Rakkett. En veure que en Zuüb i en Kross no apostaven per la seva estimada, el noiet va cridar:
—Va, Rakkett, que pots guanyar!!! Fot-li una bona ardatanada...!
En aquell instant n'Oktey atacava i havia anat acorralant na Rakkett, que prou feia tenia a defensar-se. Els cops de n'Oktey eren rapidíssims, ara a dreta, ara a esquerra, ara dalt, ara baix... i els moviments de na Rakkett eren mers reflexos del que feia n'Oktey, tot just per a anar aturant-la. Mentre es colpejaven, els cops també sonaven arreu de l'estança amb força, barrejant-se amb el brunzit de les espurnes.
Al costat d'en Mikka hi havia una altra noia de 25 anys molt baixeta, de cabells rossos curts, de pell blanca i vestida amb una armilla marronosa sobre una samarreta blanca. Era na Djènia, una caça-recompenses que no s'arronsava per res del món. Va mirar-se en Mikka i va comentar:
—Ho sento per tu, Mikka, però aquest cop la teva estimada ho té pelut.
En efecte, na Rakkett estava acorralada i els embats de n'Oktey cara vegada eren més ràpids i forts, i na Rakkett gairebé no podia contenir-la.
Sobtadament, però, na Rakkett va deixar-se caure a terra mig d'esquena mig de costat. Allò li donava avantatge momentàniament, ja que, de terra estant, podia intentar colpejar la seva oponent amb l'ardatan, potser a les cames, potser fins i tot al ventre. Na Rakkett va intentar-ho, però n'Oktey era molt bona lluitant amb aquell estri i va posar de nou el seu ardatan de manera que va impedir el cop. Tanmateix, en aquella posició na Rakkett podia colpejar n'Oktey amb una cama, pel costat on n'Oktey no tenia l'ardatan; i va fer-ho. N'Oktey va caure d'esquena empesa per la puntada que li havia fumut na Rakkett, de manera que n'Oktey va desplaçar-se uns dos metres relliscant per terra. Na Rakkett d'una revolada va alçar-se empunyant l'ardatan. Esbufegava i suava de valent, però almenys havia reequilibrat la balança i inclús podia recuperar la iniciativa.
Ara: n'Oktey no estava ni molt menys vençuda. Va fer un bot superàgil i va alçar-se, també empunyant amb força el seu ardatan. Les dues noies, quietes i tenses, van creuar-se de nou les mirades. Les espurnes que feien els seus ardatans no eren res a comparació de les espurnes que devien sortir dels seus ulls amagats darrere els vidres negres respectius. La força que brollava dels seus cossos podia percebre's per tota la sala.
Na Rakkett va decidir canviar de tècnica de combat. Va alçar l'ardatan, va posar-lo horitzontal sobre el seu cap i va començar a fer-lo giravoltar molt i molt ràpid, com si fos l'hèlice d'un helicòpter intraatmosfèric. Les dues espurnes vermelles dibuixaven un cercle als ulls de tothom, i va llençar-lo contra n'Oktey, que, en veure-ho, va tirar-se de nou a terra, per tal d'evitar el cop. L'ardatan de na Rakkett va passar volant per sobre n'Oktey, giravoltant; però, un cop havia passat, na Rakkett, que no havia abaixat la mà, va activar el magnetisme de l'ardatan i va fer que tornés cap a ella, igualment volant i giravoltant.
N'Oktey va aprofitar la circumstància i va alçar el seu ardatan de terra estant, de manera que va interrompre la trajectòria de l'ardatan de na Rakkett. L'ardatan de na Rakkett va caure a terra, fent un estrèpit. En aquell precís instant n'Oktey acabava de guanyar un avantatge importantíssim, però havia d'afanyar-se perquè aquell avantatge li duraria un segon, el temps just que na Rakkett tornés a activar el magnetisme de l'ardatan i tornés a fer-lo venir cap a si.
N'Oktey va alçar-se, va trepitjar l'ardatan de na Rakkett amb el peu esquerre i va empènyer-lo enrere, fent que es desplacés per terra i allunyant-lo de na Rakkett. Amb allò faria que na Rakkett trigués dos segons a recuperar l'ardatan mitjançant el magnetisme de les mitenes, i no pas un segon. Era l'ocasió d'atacar.
Na Rakkett tenia el braç dret estirat, amb la mà estesa, per tal d'atreure l'ardatan, però n'Oktey va botar i va clavar un cop molt fort amb la punta de l'ardatan al pit de na Rakkett, que va caure a terra d'esquena, llençant un crit de dolor, però sense abaixar el braç dret:
—Oix!!!
N'Oktey va fer un altre bot i va caure damunt de na Rakkett, posant-li la punta de l'ardatan al coll. Va aturar-se tot just quan l'ardatan estava a punt de clavar-se-li al coll.
El combat s'havia acabat. Na Rakkett, estesa a terra amb el braç dret estirat, suada, tenia n'Oktey agenollada a sobre, amb la punta del seu ardatan a pocs centímetres de la gorja de na Rakkett. La visera de n'Oktey va alçar-se de cop, amagant-se a la part superior del casc, de manera que se li va veure la cara, amb una pell força blanca. La noia també estava suada i respirava fondo i, amb la cara pròpia de qui guanya un combat i els ulls brillants de satisfacció, va cridar:
—T'he vençut!
Però na Rakkett, per tota resposta, sense moure el braç, va fer lleument que no amb el cap. Van ser quatre moviments curts però suficients. La cara de n'Oktey va canviar, i na Rakkett va aprofitar per a dir:
—Mira darrere teu.
N'Oktey va començar a girar la cara. Darrere del seu cap, a tan sols deu centímetres del seu clatell, hi havia, surant horitzontal i immòbil, l'ardatan de na Rakkett. La punta espurnejant vermella brillava amb força molt a prop del bescoll de n'Oktey. Lentament, n'Oktey va tornar a mirar na Rakkett, però la cara li havia canviat clarament: reflectia una mica de temor. Na Rakkett va dir:
—L'hai' aturat just quan tu em posaves el teu ardatan al coll. Abans que m'haguessis tallat el coll, el meu ardatan hauria travessat el teu. Hai' guanyat jo.
N'Oktey va replicar, una mica ofesa:
—No. T'hauria mort igualment.
—De totes formes, no hauries pogut aturar el meu ardatan. Si m'haguessis matat, jo no hauria aturat l'ardatan i, per tant, tu també hauries mort al mateix moment que jo.
—Doncs hauríem mort totes dues.
Amb aplom, na Rakkett va contestar:
—Doncs sí.
A poc a poc, na Rakkett va fer allunyar (amb el magnetisme) el seu ardatan de n'Oktey, volant enllà, fins que va quedar-se aturat a uns tres metres de l'esquena de n'Oktey, encara surant. Tot seguit, n'Oktey va dreçar-se i va enretirar el seu ardatan del coll de na Rakkett. N'Oktey va apagar el seu ardatan, que va replegar-se i va deixar de guspirejar, i va estirar la mà dreta envers na Rakkett. Aquesta va agafar la mà de n'Oktey, i n'Oktey va ajudar a aixecar-la. Ara estaven cara a cara i n'Oktey va reconèixer:
—Ets una combatent fenomenal.
—Tu també —va respondre na Rakkett.
Dit allò, na Rakkett va estirar el braç dret i, al moment, el seu ardatan va anar volant rabent fins a la seva mà. En agafar-lo, l'estri va apagar-se i replegar-se. Ara sí, s'havia acabat el combat.
Les dues noies, ja més relaxades, van començar a caminar cap a l'escala de caragol del racó d'aquella estança, que duia a la terrassa on hi havia els altres tripulants. De dalt estant, na Lylya va exclamar, estenent les mans i posant-les amb el palmell amunt:
—Però qui ha guanyat?
En Zuüb va mirar-se-la i va concloure:
—Me pareix clar que tu no!
La cabina de comandament estava buida. Les cambres també. Hi havia silenci arreu de la nau.
Dins l'hangar de la Skørdåt, na Rakkett, una noia de 23 anys prima i esvelta, de pell blanca, amb els cabells pèl-rojos punxeguts (un pentinat que alertava tothom que s'hi acostés que podia rebre de valent), duia unes mitenes negres a les mans (que li cobrien només els palmells i deixaven els dits a l'aire lliure) i unes ulleres fosques d'escaneig (que li permetien de saber si hi havia armes o aparells electrònics en una estança, encara que fossin minúsculs o estiguessin amagats). Estava palplantada amb les cames obertes. Tenia un posat seriós, i ho transmetia també a través de les faccions de la cara, amb els músculs tensos i endurits.
Enfront seu hi havia una xicota, també dreta, vestida totalment de negre, amb un casc ovalat igualment negre. El casc disposava d'una visera fosca que, estesa, cobria tota la seva cara, entre el front del casc (punxegut avall) i les galtes del casc (que davallaven cap a la barbeta). A causa d'aquella visera-pantalla que cobria tot el rostre de l'altra noia, no se li veia la cara; però també s'intuïa que estava totalment concentrada.
Hi havia tensió. L'aire que hi havia entre les dues xicotes estava carregat d'una espessor invisible que enduria l'ambient. El silenci era tallant.
A poc a poc, na Rakkett, serrant fortament i durament la boca, va subjectar-se bé les dues mitenes (ara l'una, ara l'altra) i va posar la mà dreta darrere l'espatlla dreta. Va agafar un tub negre d'uns quaranta centímetres que duia penjat a l'esquena i posar-se'l davant, horitzontal amb les puntes cap a la dreta i l'esquerra seves, i va activar-lo.
Al moment, aquell estri va estendre's dos metres, desplegant-se'n segments de quinze centímetres que sortien afuats girant i posant-se afilerats. A les puntes, van començar a brillar-hi unes espurnes vermelles, brillants i molt fortes, que emetien un brunzit lleu.
L'altra noia, també amb una certa parsimònia, va treure's un tub negre que duia totalment enganxat al costat del braç esquerre. En aquest cas, com que l'havia agafat amb la mà dreta, va posar-se'l al costat dret, a l'alçada de la cuixa, lleument inclinat, de manera que una punta gairebé li tocava al maluc i l'altra punta estava situada no gaire lluny del genoll. També va activar-lo, i van sortir-ne rabent extensions també desplegant-se, girant i posant-se rectes, arribant fins als dos metres. En aquest cas, les espurnes de les puntes eren verdes. Però, a més, aquell estri havia fet sortir diversos tallants corbs d'uns vint centímetres al llarg de tota la seva llargària. També en aquest altre ardatan se sentia una bonior permanent.
Tot i que les dues xicotes tenien els ulls tapats per vidres foscos (na Rakkett amb ulleres, l'altra noia amb una visera que li tapava tota la cara), les seves mirades s'encreuaven, topaven... i ho feien amb força. Era evident que s'atansava una confrontació. La tensió era màxima.
I, en sec, ambdues noies van avançar amb força endavant l'una contra l'altra, fent giravoltar els seus respectius bastons, de manera que les puntes brillants semblava que dibuixaven cercles lluminosos, i van acabar que ambdues armes van xocar fent una gran X. El xoc havia retrunyit per tot l'hangar, potser per tota la nau.
Immediatament les dues xiques van separar-se, la noia de negre va fer un bot enlaire giravoltant d'esquerra a dreta i, des de l'aire, va intentar pegar un cop a na Rakkett, però aquesta va interposar la seva arma i va aturar el cop. La xicota que havia saltat va caure dempeus no gaire lluny de l'altra mossa i, tot seguit, les dues noies van intercanviar diversos cops, tots amb energia i molta rapidesa, però quan l'una l'assestava l'altra l'aturava amb el seu estri, movent-lo hàbilment, i així contínuament.
A la part superior de l'hangar, ran de la paret que donava a proa, hi havia una mena de terrassa estreta metàl·lica, amb vuit persones que, repenjades a la barana, es miraven el combat.
El capità de la nau, en Denk, un xicot de pell blanca amb cabells castanys llargs de 28 anys, s'ho mirava sense dir res. Al seu costat una dona de pell blanca i cabells rapats al zero, de 33 anys, també s'ho mirava. La dona va girar-se cap a en Denk i li va dir:
—L'ardatan de l'Oktey és millor que el de ta germana. Aquests tallants fan por.
—La Rakkett sap defensar-se fins i tot d'això —va respondre en Denk, sec.
—Confies molt en ta germana —va replicar la dona cap-rapada.
—Ens hem jugat la vida més d'un cop plegats, Athena. Confio plenament en ella.
Aquella conversa va ser premonitòria, perquè, en un atac de na Rakkett, n'Oktey va aconseguir travar l'ardatan de na Rakkett entre dos tallants del seu propi ardatan, empenyent-lo lleument per la banda dreta i deixant-lo immòbil per la banda esquerra; amb allò na Rakkett no podia moure el seu ardatan. Amb tot, na Rakkett va aconseguir abaixar el seu ardatan per la seva banda dreta, de manera que l'ardatan amb tallants de n'Oktey també va desplaçar-se en el mateix sentit (car, estan travats, tots dos havien de moure's a l'una). Les dues puntes brillants van tocar a terra, fent saltar més espurnes, però alhora na Rakkett va alçar el seu peu esquerre i va trepitjar amb força el peu dret de n'Oktey, que va emetre un crit de dolor:
—Uau!
Amb allò n'Oktey es va fer una mica enrere, de manera que va deixar alliberat l'ardatan de na Rakkett. Les dues xicotes, quietes, estaven separades per un parell de metres, esguardant-se i aferrant amb força la seva respectiva arma.
Dalt de la terrassa, en Denk va girar el cap vers n'Athena i va dir-li amb to un xic alliçonador:
—Que ho veus? Ma germana sap ensortir-se'n.
La dona va mirar en Denk i va respondre-li:
—És ben bé que teniu el cul pelat de bregar. Sabeu trobar el cop just per a guanyar encara que l'altre us tingui acorralats.
Dit allò, tots dos van tornar a mirar avall. La batussa a la part baixa de l'hangar s'havia reprès. Na Rakkett atacava amb ímpetu la seva oponent. La germana del capità va intentar colpejar n'Oktey al turmell esquerre, però l'altra va veure-ho venir i va posar el seu ardatan de manera que va blocar el cop de na Rakkett. Ràpidament, n'Oktey va fer un salt enrere i na Rakkett va tornar a intentar-ho, ara amb un atac contra el costat dret de la seva contrincant; però n'Oktey també va repel·lir-lo interposant-hi el seu ardatan.
A la terrassa de l'hangar, a l'altre costat de n'Athena hi havia un home musculat de 36 anys, de pell blanca i cabells castanys curts; era en Kross, un home d'armes. Va dir, adreçant-se a en Denk:
—Hosti, Denk, es nota que ta germana li té ganes, a n'Oktey. Quins cops que carda! Diries que els atacs de na Rakkett semblen una tempesta de Júpiter!
En Denk, sense deixar de mirar el combat, va comentar:
—Ma germana no ha paït mai que l'Oktey la guanyés i tot seguit li prengués aquella noia d'Ió que dúiem cap a la Terra.
En Kross, tornant a mirar cap avall, va afegir-hi:
—Com m'agrada, na Rakkett, quan es posa així de combativa! Creu-me que no m'agradaria tenir-la d'oponent! Com les fot, hosti meta!
Al costat d'en Kross hi havia n'Iris, una dona de pell blanca i cos voluptuós, de 31 anys, amb una cabellera pèl-roja ondulada que portava a lloure. Va mirar en Kross i va clavar-li una cleca suau al clatell, tot dient amb de retret:
—A veure si h'urem de tenir una conversa, tu i jo.
Allò era inhabitual: ningú, ningú, però és que ningú, no fumia un cop a en Kross sense rebre'n després la torna per part d'en Kross, si calia acrescuda. Però en el cas de n'Iris era diferent. En Kross no va fer absolutament res. En Denk, sense apartar la mirada de la part de baix de l'hangar, va comentar:
—Kross, ben bé estàs perdent facultats. No havia vist mai que et deixessis fotre una garrotada sense tornar-t'hi. A veure si t'hauré de jubilar...
En Kross, una mica descol·locat, va mig justificar-se:
—Amb la meu' Iris és una altra cosa, home...
En Denk va somriure i va dir, amb sorna:
—Sí, sí...
Aquest cop en Kross sí que s'hi va tornar: va girar-se cap a en Denk i va exclamar:
—Escolta, tu no saps el que és dormir amb ella, o sigui que no em jutgis! Al llit ella és un volcà... i si vull una rebolcada haig de fer bondat.
En Denk i n'Athena van riure una mica, sense dir res més, alhora que en Kross tornava a mirar endavant i avall. N'Iris va mirar-se amb ullets en Kross, va somriure amb malícia, va posar-li la mà al clatell i va acariciar-lo i, tot seguit, va atansar-se-li i va fer-li un petó a la galta.
A baix el combat continuava d'allò més trepidant. Na Rakkett encara estava més agressiva i intentava colpejar contínuament, adés a dreta adés a esquerra. Els cops eren rapidíssims, però n'Oktey els aturava tots. Els retrunys metàl·lics dels cops sonaven forts i seguits, omplint tot l'espai. En un dels cops de na Rakkett, n'Oktey havia hagut de posar l'ardatan totalment vertical (al seu costat esquerre) per tal de blocar el cop de na Rakkett, i llavors n'Oktey va aprofitar per a fúmer una puntada de peu (amb la cama dreta) al ventre de na Rakkett. Na Rakkett va sortir expel·lida cap enrere i va caure a terra. El ventre li feia mal a causa del cop, però allò no l'aturava: ràpidament va alçar-se i va tornar a posar l'ardatan en posició de combat. Estava suada i panteixava. N'Oktey, amb la veu ofegada per la visera que li cobria tota la cara, va dir:
—Lluites amb ferotgia... però no et serveix de res. De res! No em guanyaràs pas! Fins ara només has aconseguit cansar-te!
I, dit allò, aleshores va ser n'Oktey qui va atacar amb ímpetu na Rakkett. Va intentar colpejar amb una punta del seu ardatan contra la cara de na Rakkett, però na Rakkett va desviar l'atac de n'Oktey amb el seu propi ardatan, encara que va haver de recular una mica.
Dalt la terrassa, en Kross va tornar a dir:
—Crec que na Rakkett ho té pelut. És més alta que n'Oktey, i això en teoria li dona avantatge... P'rò n'Oktey és més rabassuda, ai manyac! Mireu quin corpatxo que té. Uns bons malucs, unes cames reforçades, dalt als muscles té una bona massa... Si na Rakkett bada una mica, l'altra li cardarà un meco que la tombarà...
Just al costat de n'Iris hi havia na Lylya, l'enginyera, una xicota d'ètnia oriental de 24 anys amb els cabells llargs (fins al coll) negres. En sentir el comentari d'en Kross, va dir:
—Xeic, penso que t'erres. Quan la Rakkett té mala folla sembla que lluitin dos. Jo crec que guanyarà la Rakkett. Dos-cents crèdits per ella.
A l'altre costat de na Lylya hi havia en Zuüb, el pilot. Era un home de 30 anys de pell negra, amb els cabells relativament curts. Als ulls duia un visor blanc amb una franja brillant blavosa que anava d'orella a orella. El xicot va dir:
—Lylyona, que tens pols de Mart a s'ull o què? Na Rakkett està afeblida! Ja no s'aguanta dreta de cansament! Mira, te gos tres-cents crèdits que n'Oktey venç. Així en guanyaré cinc-cents!
En Kross va deixar anar:
—Jo poso cent pàfies més per aquesta saltimbanqui de la petita Oktey!
Al costat d'en Zuüb hi havia un nano baixet, força jovenet (17 anys), de pell blanca, ulls blaus i cabells rossos pentinats amb punxes. Era en Mikka, un pispa de la Lluna perdudament enamorat de na Rakkett. En veure que en Zuüb i en Kross no apostaven per la seva estimada, el noiet va cridar:
—Va, Rakkett, que pots guanyar!!! Fot-li una bona ardatanada...!
En aquell instant n'Oktey atacava i havia anat acorralant na Rakkett, que prou feia tenia a defensar-se. Els cops de n'Oktey eren rapidíssims, ara a dreta, ara a esquerra, ara dalt, ara baix... i els moviments de na Rakkett eren mers reflexos del que feia n'Oktey, tot just per a anar aturant-la. Mentre es colpejaven, els cops també sonaven arreu de l'estança amb força, barrejant-se amb el brunzit de les espurnes.
Al costat d'en Mikka hi havia una altra noia de 25 anys molt baixeta, de cabells rossos curts, de pell blanca i vestida amb una armilla marronosa sobre una samarreta blanca. Era na Djènia, una caça-recompenses que no s'arronsava per res del món. Va mirar-se en Mikka i va comentar:
—Ho sento per tu, Mikka, però aquest cop la teva estimada ho té pelut.
En efecte, na Rakkett estava acorralada i els embats de n'Oktey cara vegada eren més ràpids i forts, i na Rakkett gairebé no podia contenir-la.
Sobtadament, però, na Rakkett va deixar-se caure a terra mig d'esquena mig de costat. Allò li donava avantatge momentàniament, ja que, de terra estant, podia intentar colpejar la seva oponent amb l'ardatan, potser a les cames, potser fins i tot al ventre. Na Rakkett va intentar-ho, però n'Oktey era molt bona lluitant amb aquell estri i va posar de nou el seu ardatan de manera que va impedir el cop. Tanmateix, en aquella posició na Rakkett podia colpejar n'Oktey amb una cama, pel costat on n'Oktey no tenia l'ardatan; i va fer-ho. N'Oktey va caure d'esquena empesa per la puntada que li havia fumut na Rakkett, de manera que n'Oktey va desplaçar-se uns dos metres relliscant per terra. Na Rakkett d'una revolada va alçar-se empunyant l'ardatan. Esbufegava i suava de valent, però almenys havia reequilibrat la balança i inclús podia recuperar la iniciativa.
Ara: n'Oktey no estava ni molt menys vençuda. Va fer un bot superàgil i va alçar-se, també empunyant amb força el seu ardatan. Les dues noies, quietes i tenses, van creuar-se de nou les mirades. Les espurnes que feien els seus ardatans no eren res a comparació de les espurnes que devien sortir dels seus ulls amagats darrere els vidres negres respectius. La força que brollava dels seus cossos podia percebre's per tota la sala.
Na Rakkett va decidir canviar de tècnica de combat. Va alçar l'ardatan, va posar-lo horitzontal sobre el seu cap i va començar a fer-lo giravoltar molt i molt ràpid, com si fos l'hèlice d'un helicòpter intraatmosfèric. Les dues espurnes vermelles dibuixaven un cercle als ulls de tothom, i va llençar-lo contra n'Oktey, que, en veure-ho, va tirar-se de nou a terra, per tal d'evitar el cop. L'ardatan de na Rakkett va passar volant per sobre n'Oktey, giravoltant; però, un cop havia passat, na Rakkett, que no havia abaixat la mà, va activar el magnetisme de l'ardatan i va fer que tornés cap a ella, igualment volant i giravoltant.
N'Oktey va aprofitar la circumstància i va alçar el seu ardatan de terra estant, de manera que va interrompre la trajectòria de l'ardatan de na Rakkett. L'ardatan de na Rakkett va caure a terra, fent un estrèpit. En aquell precís instant n'Oktey acabava de guanyar un avantatge importantíssim, però havia d'afanyar-se perquè aquell avantatge li duraria un segon, el temps just que na Rakkett tornés a activar el magnetisme de l'ardatan i tornés a fer-lo venir cap a si.
N'Oktey va alçar-se, va trepitjar l'ardatan de na Rakkett amb el peu esquerre i va empènyer-lo enrere, fent que es desplacés per terra i allunyant-lo de na Rakkett. Amb allò faria que na Rakkett trigués dos segons a recuperar l'ardatan mitjançant el magnetisme de les mitenes, i no pas un segon. Era l'ocasió d'atacar.
Na Rakkett tenia el braç dret estirat, amb la mà estesa, per tal d'atreure l'ardatan, però n'Oktey va botar i va clavar un cop molt fort amb la punta de l'ardatan al pit de na Rakkett, que va caure a terra d'esquena, llençant un crit de dolor, però sense abaixar el braç dret:
—Oix!!!
N'Oktey va fer un altre bot i va caure damunt de na Rakkett, posant-li la punta de l'ardatan al coll. Va aturar-se tot just quan l'ardatan estava a punt de clavar-se-li al coll.
El combat s'havia acabat. Na Rakkett, estesa a terra amb el braç dret estirat, suada, tenia n'Oktey agenollada a sobre, amb la punta del seu ardatan a pocs centímetres de la gorja de na Rakkett. La visera de n'Oktey va alçar-se de cop, amagant-se a la part superior del casc, de manera que se li va veure la cara, amb una pell força blanca. La noia també estava suada i respirava fondo i, amb la cara pròpia de qui guanya un combat i els ulls brillants de satisfacció, va cridar:
—T'he vençut!
Però na Rakkett, per tota resposta, sense moure el braç, va fer lleument que no amb el cap. Van ser quatre moviments curts però suficients. La cara de n'Oktey va canviar, i na Rakkett va aprofitar per a dir:
—Mira darrere teu.
N'Oktey va començar a girar la cara. Darrere del seu cap, a tan sols deu centímetres del seu clatell, hi havia, surant horitzontal i immòbil, l'ardatan de na Rakkett. La punta espurnejant vermella brillava amb força molt a prop del bescoll de n'Oktey. Lentament, n'Oktey va tornar a mirar na Rakkett, però la cara li havia canviat clarament: reflectia una mica de temor. Na Rakkett va dir:
—L'hai' aturat just quan tu em posaves el teu ardatan al coll. Abans que m'haguessis tallat el coll, el meu ardatan hauria travessat el teu. Hai' guanyat jo.
N'Oktey va replicar, una mica ofesa:
—No. T'hauria mort igualment.
—De totes formes, no hauries pogut aturar el meu ardatan. Si m'haguessis matat, jo no hauria aturat l'ardatan i, per tant, tu també hauries mort al mateix moment que jo.
—Doncs hauríem mort totes dues.
Amb aplom, na Rakkett va contestar:
—Doncs sí.
A poc a poc, na Rakkett va fer allunyar (amb el magnetisme) el seu ardatan de n'Oktey, volant enllà, fins que va quedar-se aturat a uns tres metres de l'esquena de n'Oktey, encara surant. Tot seguit, n'Oktey va dreçar-se i va enretirar el seu ardatan del coll de na Rakkett. N'Oktey va apagar el seu ardatan, que va replegar-se i va deixar de guspirejar, i va estirar la mà dreta envers na Rakkett. Aquesta va agafar la mà de n'Oktey, i n'Oktey va ajudar a aixecar-la. Ara estaven cara a cara i n'Oktey va reconèixer:
—Ets una combatent fenomenal.
—Tu també —va respondre na Rakkett.
Dit allò, na Rakkett va estirar el braç dret i, al moment, el seu ardatan va anar volant rabent fins a la seva mà. En agafar-lo, l'estri va apagar-se i replegar-se. Ara sí, s'havia acabat el combat.
Les dues noies, ja més relaxades, van començar a caminar cap a l'escala de caragol del racó d'aquella estança, que duia a la terrassa on hi havia els altres tripulants. De dalt estant, na Lylya va exclamar, estenent les mans i posant-les amb el palmell amunt:
—Però qui ha guanyat?
En Zuüb va mirar-se-la i va concloure:
—Me pareix clar que tu no!
[3]
Quan les dues contendents havien pujat fins a la terrassa de l'hangar, en Kross va comentar, expressant admiració:
—Un combat esplèndid! Heu estat unes feres!
Na Rakkett, que no era d'afalacs, va dir:
—Necessito un glop.
I va enfilar pel passadís de les cambres. Abans d'arribar a la cabina de comandament va entrar per una porta a l'esquerra: era el menjador. Va obrir un armari de la paret i va treure'n una llauna de cervesa de Mart. Tot seguit va passar la mà ran de la paret i, de dues parets, van sortir-ne uns bancs metàl·lics. Na Rakkett va asseure's al banc, va obrir la llauna i va començar a beure. Els altres tripulants van anar entrant i també van agafar-se cerveses.
Fora al passadís, sense entrar al menjador, s'hi havien quedat en Denk i n'Oktey. El noi va dir:
—Te felicito pel combat. Vèncer ma germana no és fàcil.
N'Oktey va somriure i va comentar:
—M'agrada com lluita ta germana. Té una sang de ferro...
—Et mereixes una bona cervesa de Mart —va fer en Denk—. Ja saps que té un gust especial.
—Sí, m'anirà bé.
—Canviant de rosca —va prosseguir el xic—: et volia comentar una altra cosa. Et va bé, ara?
—Sí, 's clar, digues.
N'Oktey va llevar-se el casc i va deixar a la vista una cabellera llarga negra, si bé amb reflexos de color coure que quasi brillaven mig amagats gràcies als llums del sostre del passadís. Quan en Denk va comprovar que la noia li prestava atenció, va deixar anar el que volia comentar-li:
—T'has estat amb naltros una temporadeta. I t'agraeixo el que has fet. Vas lluitar amb coratge contra les robots fèmines... Vas destruir un robohtron militar a Oberó... La veritat és que has fet molt bona feina.
—Gràcies.
—Mira, m'agradaria tindre gent com tu a bord... Ja saps que justegem una mica de personal...
N'Oktey va somriure i va dir:
—Ai, Denk, no sé per què però tenia coll avall que un moment o altre m'ho proposaries... Ta germana ja mig m'ho va deixar caure.
En Denk va mig somriure un poc. No era cap secret que el seu equip era una mica justet per a segons quines feinetes. Una cosa era fer transports, i per a això n'eren prou. Però l'altra haver de tenir-se-les contra equips de gent força nombrosos i ben armats. N'Oktey va explicar-se:
—T'ho agraeixo, Denk, però no. Mira, puc estar-me uns quants crons més amb vosaltres si em necessiteu per alguna coseta. Però després abandonaré la nau. Jo, ja ho saps, tinc la meva vida, m'agrada estar sola...
En Denk va assentir amb el cap i va dir:
—Està bé. M'hauria agradat comptar amb tu... Però, en fi, si no pot ser, no pot ser!
N'Oktey, encara somrient, va afegir-hi:
—Segur que un cron o altre sortirà alguna brega on tornarem a combatre plegats, eh?
—Bé, ara tenim una feineta que no comporta gaire sarau. És un escortatge, i el farem juntament amb una altra nau. Si vols que et deixem en algun indret, s'ho dius i t'hi portem si tenim temps.
—M'agradaria tornar a casa meva, a Miranda.
En Denk va rumiar una mica i va apuntar:
—És lluny. Ara mateix Urà cau esquerre. Mira, fem una cosa: la feineta que hem de fer comença a la Terra i hem d'anar a pocs milions de quilòmetres de Júpiter. Podem fer l'escortatge fins a Júpiter amb tu a bord; i, encabat, quan hàgim acabat la feina, te'n vas a Miranda.
N'Oktey va rumiar un poc fins que va dir:
—'Tà bé.
—Estàs còmoda, a l'habitació de la Lylya?
—No t'hi amoïnis, home! —va fer la noia— Jo dormo quan ella no dorm, i a la inversa. Per això moltes vegades faig companyia a la persona que està de guàrdia al pont de comandament.
En Denk va posar la mà esquerra a l'espatlla dreta de la noia i va convidar-la a entrar al menjador. Tothom estava assegut en el banc ran de paret en forma de L, bevent una cervesa, excepte en Kross, que estava dret repenjat als armaris. En Kross va obrir l'armari de les cerveses i va donar-ne una a n'Oktey, que va dir:
—Gràcies.
—T'ho mereixes —va fer en Kross—. Allà baix has ben suat la cansalada!
I, dit allò, en Kross va picar l'ullet a n'Oktey. En Denk, dret estant, va mirar els seus companys asseguts a l'entorn de la taula (tots menys en Kross i n'Oktey) i va dir:
—Bé, em sap greu interrompre la claca, p'rò ara toca parlar de feina...
En Zuüb va fer mala cara, va girar el cap una mica i va deixar anar:
—Ja és vengut s'aixafaguitarres a manar-mos feina... Ostres, Denk, si hi hagués un sindicat de foralleis elsi diria que reclamàs que tenim dret a mitja hora de descans cada quatre hores, i que tens d'apujar-mos es sou, i que volem més estones per a passar amb al·lots i al·lotes de bon veure a ses estacions espacials i tota sa mandanga...
Na Djènia va esclatar a riure amb ganes i, mirant-se el pilot, va dir-li:
—Calla, Zuüb, calla, que de tot et queixes. Allà a Oberó, au, va!, explica'ns com t'ho vas manegar per a fer que una militareta t'obrís les comportes del punt de pas i poguéssim sortir amb la nau sense haver de respondre cap pregunta.
—Ah —va fer en Zuüb—, allò va costar-me molt. Ó ets esforços vàreig haver de fer!
—Ui sí...! —va exclamar na Djènia— L'energia que gastaves mentre cardaves amb ella! Devies repassar-te-la del dret i del revés!
La resta van riure una mica ofegadament, mentre en Zuüb somreia, fins que va dir:
—Això també ho inclouré a ses reivindicacions sindicals. Boixar amb una al·lota no forma part des meu contracte. Vull un plus per hores extres.
Allò va fer que tothom encara rigués més, fins que na Djènia va soltar:
—És clar! Segur que et va portar molta feina, magrejar-la!
—No pots ni imaginar-t'ho! —va reblar en Zuüb.
Amb aquell comentari la gent encara va riure més. Na Lylya es recaragolava a riallades al seu lloc. En Zuüb encara va afegir-hi, seriós i assenyalant amb el dit en Denk:
—I per cert, Denket, ara que parlam de drets laborals, vares prometre'm que, així que fos possible, me donaries uns crons per a anar a veure sa soldadona de què parla na Djènia... Encara em manquen coses per a fer-li...! Apunta això a ses reivindicacions sindicals. Si no, som capaç de muntar una manifestació per aquí dins sa nau, i aniré amunt i avall amb pancartes incloses, fins que siguin escoltades ses meues reclamacions!
Allò va acabar de fer que tothom deixés anar riallades fortes i vives. Mentre en Zuüb feia veure que estava tot seriós, la resta es trencava de riure. Llavors en Zuüb va acabar dient:
—Idò tots venga riure a costa meua, però a veure què mos té de dir l'amo Denk!
Va costar que la gent deixés de riure, però, finalment, van anar apagant-se les rialles. En Denk, que no podia treure's l'alegria de la cara, va escurar-se la gola i va començar a explicar amb un to més formal:
—Bé, tenim entre mans una feineta. És senzilla: un escortatge d'un megacarguer. Transporta objectes electrònics d'una fàbrica d'alta tecnologia. Surt de la Terra i va a l'estació Daedalus, ja ho sabeu, aquella que està a pocs milions de quilòmetres de Júpiter. A més, serem dues naus a fer l'escortatge. L'altra és la Stas. La coneixeu?
Els altres, que encara estaven acabant d'apagar les rialles, van començar a escoltar-se atentament en Denk, que va continuar:
—Per a qui no ho sàpiga, està capitanejada per un tal Tex. Qui no sap qui és?
En Mikka, n'Athena, n'Iris, n'Oktey, na Lylya i en Zuüb van alçar les mans. En Denk va prosseguir:
—És un forallei històric. Una llegenda viva. Ha viscut sempre al marge de tot, i ha fet transports complicadets. Ha sortit d'un munt de situacions perilloses sense perdre-hi ni una ploma.
N'Athena va atrevir-se a dir:
—Vaja, un referent per a tu.
—No ben bé —va corregir en Denk—. Abans de noliejar la Skørdåt jo ja n'havia sentit a parlar. De fet, vai' sentir parlar d'ell quan jo estava en aquella empresa d'escortatge, després de la mort del pare de la Lylya. Però no vai' comprar la Skørdåt perquè volgués emular-lo. En tot cas, cal reconèixer que és un home respectat en aquest món.
—Bé —va comentar n'Athena—, sigui com sigui, serà interessant treballar amb algú de renom.
En Denk va prosseguir:
—En Tex, quan ha sabut que treballaríem plegats, ha dit que estaria content de col·laborar amb naltros. M'ha enviat un missatge a través de l'empresa tecnològica.
En Kross va deixar caure el seu comentari:
—A mi no m'ha acabat d'agradar mai, aquest Tex.
En Denk va preguntar:
—I això?
—Mira —va contestar en Kross—, no m'ha fet mai el pes. El trobo-t-un bufat. I, pel que sé, molta gent no pot raure'l. Per alguna cosa deu ser.
Na Rakkett va replicar el seu company dient:
—Tu ja sabem que t'hostiaries amb mig món. Menys amb l'Iris, és clar, que és ella qui et fot galetes a tu sense que ni t'immutis...
Aquell comentari va fer que tornessin les rialletes entre el grup, encara que més o menys tothom va intentar ofegar-les. En Kross va respondre:
—No és això. És que en Tex és un tocatimbals. Em van dir un cop va tenir-se-les amb uns d'un clan de Tità. Tot era perquè ell volia descarregar fato en una zona dominada per aquell clan sense pagar-losi res, i s'hi va encarar. Per culpa d'aquella marranada, van morir dos dels seus homes. Però ell no va rebre ni una bala... i al final va descarregar uns quilòmetres més enllà. Ja podia 'ver-ho fet sense que morissin dos dels seus, carat! Coi de gallet merdós...
—Bé —va tallar en Denk—, el cas és que ens paguen bé. El material electrònic és molt valuós. Els de l'empresa es veu que no tenen cap nau d'escorta, així que ens contracten a naltros i la Stas. Volen dues naus i no tan sols una.
En Kross encara va remugar:
—I h'urem d'anar costat per costat d'aquell merdós d'en Tex?
—Necessitem els diners —va replicar el capità—. Penseu que, amb les reparacions de la nau, vam polir-nos pràcticament tot el caler. I ens cal comprar dos transbordadors nous, o com a mínim un. En poc temps de diferència hem perdut els dos que teníem, i no podem estar sense. Per tant, tenim d'agafar la feina. No cal dir que, quan hàiguim acabat, i un cop comprats un o dos transbordadors, repartirem els diners a parts iguals entre tots, com hem fet sempre.
Na Lylya va fer que sí amb el cap, i va afegir-hi:
—Bé, per a mi, avant. I no patiu pel Kross. Si li agafa tírria a aquest tal Tex... saps què podries fer, Denk? Ja que estem de reivindicacions salarials, augmentes la paga a l'Iris i li manes com a faena extra que tingui entretingut lo Kross a la seua habitació. Ara: el que ella li faci, ja és cosa seua: pot repassar-se'l... o fotre-li un raig d'hòsties... ella que pot...
Quan va haver dit allò tothom va posar-se a riure de nou, menys en Kross i n'Iris, que es van mirar. N'Iris va somriure, perquè li feia gràcia aquella broma, però va veure que en Kross no reia, així que la noia va alçar-se del banc, va atansar-se a en Kross, va posar-li la mà al clatell i va fer-li un petó a la galta, tot dient:
—No elsi facis cas, amor meu.
Però, finalment, la mateixa Iris no va poder reprimir-se i va acabar posant-se a riure, contagiada per les rialles dels altres, sense deixar de mirar en Kross.
[4]
Na Lylya, des del menjador, havia sentit allò i va cridar:
—Kross, no embussis lo vàter!
De nou van esclatar les rialles dins del menjador. N'Iris tampoc va poder evitar riure. En Kross va fer que no amb el cap, sense dir res, i se'n va anar cap als lavabos, mentre n'Iris se n'anava cap a la cambra d'en Kross. Ella va entrar-hi i, just travessada la porta, va passar la mà esquerra arran de paret. Al moment, de la paret va sortir-ne el llit. La noia va asseure-s'hi mentre la porta de l'habitació es tancava. N'Iris va quedar sola en silenci. La noia va pensar que, amb tantes bregues en què havia participat, es feia estrany tenir un espai i un moment de silenci, repòs i intimitat. Pensativa, va treure's l'intcom de la butxaca darrerera dels pantalons, i va començar a clicar sobre la pantalla. Va posar-se a mirar fotografies.
Primer va veure una foto de dues dimensions estàtica on sortien ella i en Kross, a l'hangar de la Skørdåt. Estaven tots dos somrients. Va pensar que havia fet sort de trobar-se en Kross. Era bon jan, li agradava i estaven bé junts. A més a més, els skørdåtians eren bons companys. La dona va somriure una mica i, amb el dit, va anar desplaçant fotos on sortia en Kross sol, o bé amb ella. Allò li donava alegria. Però, quan ja havia passat unes quantes fotos i continuava desplaçant imatges, li va aparèixer una foto on sortien ella i n'Öxen, el seu anterior cap, un mercenari llest i hàbil. Havia mort feia poc en una acció que van dur a terme conjuntament els skørdåtians. N'Öxen tenia un somriure endimoniat que mai no deixava. Era un enfotaire encantador, però alhora brau i eficient. N'Iris va somriure una mica recordant els moments que havia passat amb ell. N'havia après moltes coses sobre la manera de batallar, sobre explosius, sobre tàctiques d'atac, sobre psicologia de combat... n'Öxen havia estat un mestre per a ella, i també un amic. Amb el dit va desplaçar la fotografia i va veure'n una altra on sortia en Ricky, el mercenari company de n'Öxen (i que havien passat molts anys plegats), i que també havia mort en aquella operació amb els skørdåtians. Duia el seu casc posat; n'Iris recordava que tan sols li havia vist la cara dues vegades, i que, el primer cop que va veure-li el cap sense casc, va pensar que era guapetó: rosset, prim... ella creia que aquell xaval s'hauria endut totes les pubilles dels satèl·lits exteriors, si hagués volgut. Mig va somriure per aquells bons records, però de seguit va posar-se seriosa. La noia va serrar els llavis, perquè lamentava haver perdut aquells dos companys. Ara tenia nous col·legues (els de la Skørdåt), però sentia tristesa perquè aquells dos antics companys ja no hi eren. Havien mort en combat, com era esperable en gent que es dedicava a allò; però lamentava que no fossin allà amb ella.
Tot seguit, n'Iris va passar diverses fotos de dues dimensions amb el dit, algunes on sortia ella, d'altres amb n'Öxen o en Ricky... fins i que va retornar al menú i va buscar fotos més antigues. En va veure una de molt antiga on sortia son germà Driel, d'Oberó. Era una foto amb força anys: s'hi veien ella i en Driel, un home corpulent amb una mica de barba. Somreien tots dos. En Driel era un gran lluitador però havia mort recentment en una revolta a Oberó, on havien combatut també ella i en Kross... i que havia portat els skørdåtians a intervenir-hi. La batalla va decantar-se a favor seu, però en Driel va morir (i en Kross va perdre un ull, de manera que na Lylya va haver de posar-li un ull artificial).
N'Iris, contemplant l'antiga fotografia on sortia ell i son germà, va pensar "Que joves que ens veiem!". A la imatge, el somriure d'en Driel era franc, obert, lluminós... Ella, a la imatge, també somreia perquè, quan estava al costat de son germà gran, sempre s'havia sentit bé. No recordava quan s'havia fet aquella fotografia, però devia ser al principi d'estar a l'equip de n'Öxen... Va clicar-hi per tal de consultar la data: efectivament, era d'aquella època. N'Iris es va entristir de nou. Tanta gent estimada se n'havia anat...!
I aquell pensament funest li va fer reviure moments de molt de dolor. Els ulls se li van començar a humitejar... i va retornar al menú de l'intcom. Va anar a cercar altres arxius fins que va trobar el que buscava. Un vídeo de tres dimensions molt antic, de feia més de deu anys. Filmat a Oberó, la seva terra natal.
N'Iris es mirava la icona. Finalment, va clicar-hi. De sobte, va activar-se un vídeo hologràfic al mig de la cambra, a un metre i mig d'ella. En tres dimensions, es veia la figura, quieta, d'una nena de tres anys, rosseta, que mirava cap enlloc. Era com si hagués aparegut aquella nina allà al mig, tot i que s'estava totalment immòbil. N'Iris va dir:
—Envant.
I tot seguit el vídeo hologràfic va començar a reproduir-se. La nena caminava saltironant; a l'entorn de la imatge de la nina es veia un bocí de l'indret on es trobava, un habitatge gris metàl·lic. La xiqueta, mentre saltironava, anava dient, alegre i amb veu aguda:
—A cantar! A ballar!
En el vídeo també se sentia de fons la veu de n'Iris, que era qui havia estat sostenint l'intcom gravant; aquella Iris de la gravació deia joiosa:
—Tsan, corre, corre!
I la nena es girava, mirava amunt cap al punt d'enregistrament (l'intcom) i reia, reia molt. Reia amb alegria, fent una cara dolça i viva. Se sentia el seu riure, alegre, jovial, fresc... Un riure ple d'alegria que contrastava amb la tristesa que sentia n'Iris, que semblava que li generava un buit enorme dins del cos.
El vídeo hologràfic es va aturar. L'holograma de la nena s'havia quedat congelat, i es veia, fixa i immòbil, la cara somrient d'aquella nena de tres anys, mirant cap a qui filmava.
N'Iris no va poder reprimir les llàgrimes, que van començar a caure-li galta avall. Va abaixar l'intcom i, amb un desconsol enorme, va trencar a plorar amargament, ajupint el cap i posant-se les mans a la cara, tapant-se els ulls.
[5]
—Uauuuu...! Necessitava fotre'm al jaç! Me faig jaio...
N'Iris, però, continuava dempeus mirant per la finestra cap als estels, d'esquena a ell. Encara tenia tristor dins seu. Ell va notar que n'Iris estava diferent, i, amb un to de veu estranyat i interessant-se per ella, va fer:
—Nena, et passa res?
Ella va intentar explicar-se, sense girar-se:
—No, no res... És que... Suara he mirat un vidèu...
—P'rò estàs bé?
Llavors ella va girar-se i va mirar-se en Kross. A poc a poc, ella va asseure's també al llit, prop d'ell. N'Iris va posar la mà sobre el pit de l'home, aquell pit dur i musculat que tant l'atreia, i va dir:
—Escolta, rei, ara que dius que et fas gran... Em permets una pregunta?
—És clar, nena! —va fer ell, amb un to entre comprensiu i curiós, tot mirant-se-la.
—He estat pensant una cosa...
La dona va tallar-se i va abaixar un poc el cap. Era evident que dubtava. Llavors ell, amb cara una mica de preocupat, va assenyalar-se a si mateix posant la mà esquerra al seu pit i dir:
—Ei, manyaga, que soc jo! Digues què et passa pel cap.
—És que... no sé pas si t'agradarà —va fer ella, denotant un aire de dubte en les seves paraules.
—Dò's m'ho dius i jo ja et diré si m'agrada o no.
N'Iris va somriure una miqueta (sense poder amagar, però, la tristesa), i va dir:
—Kross... Saps que t'estimo. M'has donat... No ho sé, m'has donat vida. Al teu costat em sento la mar de bé. Fins i tot quan brandem armes —ell continuava mirant-se-la, preguntant-se per què donava voltes a aquella introducció sense entrar en matèria—. I bé... Volia preguntar-te... No ho sé, és una cosa que m'agradaria... Però...
—Au, va, mossa, dig'u-ho sense ambages!
Ella va restar muda uns segons, fins que va decidir-se:
—No t'has plantejat de tenir fills?
En sentir allò, la cara d'en Kross va canviar. Semblava rígida com una roca i, després d'un silenci de dos segons, va dir amb to d'incredulitat:
—Però... Que t'has begut l'enteniment? Mira on visc! Mira com visc! Que no veus quina vida porto? Com he de tenir fills? Et diré més: com s'han de portar fills en aquesta merda de món en què tothom s'esbatussa amb tothom?
Aquelles paraules van entristir n'Iris; la dona va apartar la mà del pit d'ell i va abaixar la mirada, compungida. Llavors en Kross va entendre que l'havia espifiada. Va dreçar-se de manera que va acabar assegut (amb les cames estirades sobre el matalàs), cara a cara amb n'Iris. Ell va agafar-la pels braços i, amb una veu més dolça, va dir:
—Ei, nena... Perdona'm. Ja veig que a tu et fa il·lusió... Però és que... La v'ritat, m'ho havia plantejat mai. És que la vida que porto... que portem, vaja, perquè tu també la portes... Com hem de tenir un fill!?
Ella va alçar la mirada, va mirar-se'l i va comentar, serena:
—Tens raó. 'Questa vida no és per ' tenir fills... P'rò... No ho sé, en tu he trobat un home que no havia pas trobat abans... I sento com un desig... de tenir un nadó entre braços...
En Kross va posar la seva mà dreta a la barbeta d'ella, i va agafar-li-la suaument, tot dient:
—Ai, reina... Em sap greu. Però no em veig portant un marrec al món... Entenc que et faci il·lusió. I, et soc franc, que m'ho diguis em fa dringar el cor... Però... Hosti, noia, m'ha agafat tan de sobte...
Llavors ella va posar la seva mà dreta a la galta esquerra d'en Kross i va dir:
—Tant se val, Kross. Només era una pregunta. P'rò... tens raó. Aquesta no és pas vida per a una criatura. Pot morir en qualsevol tusta en què ens trobem. I no ens ho perdonaríem mai.
A en Kross se li va fer un nus a la gola. En certa manera, havia fallat a la dona que estimava. Racionalment sabia que ell tenia raó. Però emocionalment sabia que havia defraudat la seva xicota. S'havia fet un silenci feixuc i en Kross no sabia pas què dir. Es mirava n'Iris amb una barreja de pena i compassió... fins que van trucar a la porta. En Kross va exclamar:
—Endavant.
La porta va obrir-se corrent-se lateralment cap dins la paret i van veure en Mikka al passadís, que va parlar:
—Kross, he anat al taller de la Lylya i diu que et digui si pots anar-hi, que vol mirar-te l'ull artificial.
—Ara hi vaig. Gràcies, vailet!
En Mikka va desaparèixer del passadís i en Kross va alçar-se. L'home se'n va anar i va deixar la seva companya asseguda al llit, capcota i entristida. Quan en Kross era al passadís va sentir una sensació molt estranya dins el pit: com una tristor que pesava. Mai no havia sentit allò. Va fer que no amb el cap (lleument ajupit) per tal de treure's aquell pensament del cap... però no ho va aconseguir.
[6]
Del born sortia fum: devia haver sobrecarregat alguna cosa. Na Lylya, enfurismada, va fúmer un cop a la placa, fent-la caure a terra violentament.
En aquell moment en Kross va entrar al taller. Va atansar-se a na Lylya tot dient:
—Volies veure'm, manyaga?
—Sí —va fer ella, un xic més calmada—, seu.
En Kross va asseure's en un tamboret davant de na Lylya, i, un cop assegut, va dir:
—Què és, aquesta pudor de socarrim?
—No re, mano. Una placa reconsagrada.
—Un dia faràs que saltem pels aires...
Na Lylya va alçar-se i va posar-se dreta davant d'en Kross, obrint les cames de manera que la cuixa d'en Kross passés per entre les cames d'ella; tot seguit, la xicota va agafar el cap d'ell. Va fer que en Kross mirés una mica amunt, mentre ella comentava:
—T'hai' de mirar aquest ull artificial. Com hi veus?
Na Lylya va ajupir una mica la testa per tal d'atansar-la a la cara d'en Kross, va posar els dits polze a prop de l'ull esquerre d'ell i va mirar-se'l detingudament. En Kross va dir:
—A vegades un pèl borrós.
—Deu estar un poquet desenfocat, encara. Pensa que s'ha de sinconnectar amb l'altre ull. I això vol un ajustament molt precís.
La noia va començar a tocar-li l'ull artificial amb cura, mentre deia:
—Que malparits, aquells paramilitars d'Oberó que van buidar-te l'ull...
—Havia d'ajudar l'Iris —va argumentar ell.
—Sí, és clar... Sort que la Rakkett va acabar amb aquell sonat. Li va endinyar l'ardatan ben endins.
Mentre la noia, tota concentrada, retocava l'enfocament de l'ull artificial, en Kross va deixar fer... Tots dos notaven com una escalfor entre ells dos que no era la de la temperatura ambiental... En Kross va començar a respirar una mica feixuc. Na Lylya ho va notar i va dir:
—T'has de relaxar, xeic. Si no, m'ho poses difícil.
—Perdona...
Però llavors na Lylya va deixar de retocar i va mirar-se en Kross. Estaven a poca distància l'un de l'altre i ella el notava estrany. Feia anys que estaven junts a la nau, i tots els que eren a bord ja es coneixien la cara, els posats, els gestos de tots els altres. I, per tant, també els canvis d'humor i els altibaixos emocionals. Per això, na Lylya va separar-se una mica i va preguntar:
—Què et passa, gegant?
En Kross va acotar una mica el cap, va bufar i, mirant avall però enlloc, va contestar:
—No re, vatua...
Na Lylya va entendre que allò no anava d'un petit malestar per alguna fotesa logística, organitzativa o tàctica. Per això va agarrar la seva cadira i va asseure's, davant per davant d'en Kross, i va dir:
—I una merda, no re. Que no veus que ja ens coneixem tots plegats, aquí dins? Te'n passa alguna. Au, va, deixa-ho anar, teto.
En Kross va agafar aire i va intentar explicar-ho com va poder, mirant avall i enlloc i bellugant una mica el cap:
—És que... La meu' Iris m'ha dit... Diu que voldria tenir un fill... —na Lylya seguia mirant-se fixament en Kross, i ell va continuar— És un disbarat! Com podem tenir una criatura! Aquest món se'n va en orris... Com hi viurà, un infant? A més, h'uríem d'abandonar la nau! Què vol? Que ens peti una bomba a la nau mentre hi ha la criatura??? I, si ens en anem de la nau, a 'nt anirem? Arreu ont anem només hi ha merda!
Quan en Kross va haver callat, na Lylya va posar la seva maneta sobre la manota d'en Kross. Amb allò l'home va alçar els ulls i va mirar l'enginyera. Els ulls d'en Kross ja eren clars de natural, però en aquell moment a na Lylya li va semblar que es veien més clars que mai; com si el seu company d'armes s'hagués tret qualsevol cuirassa que pogués dur a sobre i es mostrés tal com és. La xicota va respondre amb molta calma:
—Mira, Kross, jo no sé si tindré criatures. Però tampoc ho descarto. I saps per què? Doncs perquè... sí, aquest món és una puta merda ben grossa; però sé que no hi ha res més que ompli tant com tindre un nadó entre braços. L'instint de ser mare el portem a dins moltes dones. I ella sent això. I ha trobat en tu un home que val la pena (perquè vals la pena, eh?, no t'ho hai' dit mai però vals la pena, ets un home bo i a més segur que al llit la deixes satisfeta).
En Kross es mirava na Lylya un xic entristit i va exclamar:
—Recony, Lylya, jo et flic! Estic preparat per a enfrontar-me a qui convingui... A qualsevol mafiós o paramilitar... Allisaria tots els bufats trepitjagent que hi ha en el Sistema Solar jo solet... Però no estic preparat per a enfrontar-me a això.
Na Lylya va riure i va deixar anar:
—Bufa, manoi...! El gran combatent Kross, escagarrinant-se a les calces...! Me pensava que tu érets invencible, però ara ja sé què et pot derrotar...
En Kross va tornar a abaixar la mirada i va dir:
—És que... A més, saps què sento? Que li he fallat quan li he dit que no podíem tenir fills. Ella em mira amb uns ulls... I jo estic tan bé amb ella... I em fa por que l'hagi cagada! Que hagi trencat alguna cosa en la nostra relació...
Així que va haver dit allò, a la cara de na Lylya li va entrar un somriure d'orella o orella i se li van posar els ulls divertits, i va fer:
—Ui... a tu també et passa una altra cosa.
En Kross va mirar-se la seva companya una mica estranyat, i va demanar:
—Què em passa?
—Que t'has enamorat.
En Kross va haver de processar allò. Feia cara de no comprendre-ho. Al cap de dos segons, va apartar la mirada de na Lylya i va interioritzar allò que havia sentit. La noia va prosseguir:
—Quan estàs amb ella sents una alegria enorme, oh que sí? Com un benestar interior... És o no? —en Kross va mirar na Lylya i va assentir— Donques mira, això és que t'has enamorat. Tranquil, xeic, no és res estrany. I sàpigues que d'aquí a pocs crons t'haurà passat. Lo teu cos ha segregat no sé ben bé quina substància química i, ara, aquesta substància química t'està corrent per tot lo cos.
—I què fa, aquesta substància química? M'intoxicarà?
Na Lylya va esclatar a riure i va respondre:
—No, home! Però què dius!? Com vols que t'intoxiqui? Això no és clor corrent per l'aire, home! Mira que ets xipòtol!
Na Lylya encara va riure més, amb força i ganes, fent aquelles rialles fresques i vivaces que s'encomanaven vulgues no vulgues. La noia es movia mig caragolant-se sense poder controlar-se. En Kross, una mica desconcertat i fins i tot lleugerament molest, va reclamar aclariments:
—Ei, xavala! No m'agrada llei que em deixis a les fosques amb les teves explicacions tècniques que no s'entenen! Fes el fotut favor d'aclarir-me què és aquest cony de coses químiques que corren pel meu cos!
Na Lylya va poder asserenar-se i, ja més calmada, va exposar:
—Te crea benestar. Però no hi donis més voltes. Simplement, és una reacció del cos per a assegurar-se que procrearàs. Fa que dins al teu cervell hi haigui un benestar enorme, un gran plaer, cada cop que estàs amb ella.
—Però jo pla vull procrear! No vull pas tenir fills! —va replicar en Kross.
—És clar, home! A 'n vas a parar!? —va fer ella— Però això és una cosa de la naturalesa. Una mena de mecanisme per a assegurar-se que els humans procreem. No pateixis, ja t'hai' dit que, d'aquí a uns crons, ja no estaràs així. Si, quan tens sexe amb ella, tu o ella us preneu pastilles anticonceptives o feu servir preservatiu, no vindrà cap criatura, home!
I dit allò la noia va tornar a riure, amb aquell riure franc, directe i encomanadís que tenia l'enginyera. En Kross encara estava una mica desconcertat. Na Lylya va aprofitar i va alçar-se de nou, va fer que en Kross tornés a mirar amunt i va fer una darrera inspecció a l'ull artificial d'en Kross. Tot seguit va dir:
—Això crec que ja està.
Na Lylya va separar-se d'en Kross i va repenjar-se de cul al taulell, posant també les mans sobre el taulell. Ell va aixecar del tamboret i va fer l'angle d'anar-se'n, però, quan ja estava encarat cap a la porta, ella va comentar:
—Kross, xato, entenc que estiguis desconcertat. Tots aquests sentiments són nous per a tu. Tu sempre has sigut d'anar a la brega, de tindre-te-les amb tothom. Ets un home dur. Segurament quan érets adolescent ja havies de lluitar com un home. Mai no vas sentir l'escalf d'una dona que t'estimés. I ara t'enfrontes a una cosa nova. Veigues, l'home que no havia tingut mai por de res, té por del que sent!
Na Lylya va esclatar a riure de nou i, quan va haver acabar la riallada, va atansar-se somrient a en Kross, va posar-se de puntetes, va posar la mà dreta sobre la galta esquerra d'en Kross i va fer-li un petó a la galta dreta. Tot seguit, ella va deixar d'estar de puntetes i es va mirar en Kross tot somrient. En Kross va tornar-li el somriure i va dir:
—Gràcies, eixerida.
I va sortir del taller. Tenia la sensació que l'ànima ja no li pesava gota.
[7]
Na Rakkett va mirar en Mikka i va respondre:
—No, gràcies. No tinc gana.
—Però, allà baix, l'Oktey t'ha fotut una bona repassada...
—Escolta! —va fer na Rakkett, ofesa— Que hai' sigut jo qui l'ha posada a lloc.
En Mikka, encara dret davant d'ella, va mirar de dir:
—Bé, a mi no m'ho ha semblat...
Allò va encendre na Rakkett, que va exclamar:
—Qui et va parracar! I tu què saps, de combatre, si amb prou feines saps disparar una arma!? Tu ets bo obrint panys, afaitant intcoms, fent la piula per 'quí i per 'llà i escurant tot Déu. P'rò a l'hora de combatre no pots alliçonar-me en res!!!
En Mikka va quedar-se una mica parat d'aquell to tan dur, però va intentar no fer-ne gaire cas i va asseure's al costat dret d'ella. Va posar la cullereta dins de la crema i va comentar:
—Tot i amb això, menja una miqueta, dona. Has cremat molta energia allà baix a l'hangar. Mira, aquesta crema és de pastanaga i cogombre...
—Deus voler dir de components sintètics amb una lleu flaire de pastanaga i cogombre —va interrompre'l la noia, amb to de mala joana—. I la flaire també és pura química.
En Mikka ja va veure que na Rakkett estava empipada, així que va preguntar:
—Estàs mig rabiosa perquè no has acabat de derrotar clarament l'Oktey, oi?
—És clar! —va cridar ella— Com és que no puc guanyar-la mai? Casum l'olla!
—Dona, potser és que ella és molt bona... —va comentar en Mikka, però ràpidament va cuitar a intentar que na Rakkett no s'ho prengués malament— Però tu també ets molt bona, eh? Que consti.
La xica va bufar, va moure el cap a banda i banda i va dir:
—La veritat és que sí. És molt bona, la paia. Molt bona. M'hauria agradat derrotar-la clarament, però no hi ha hagut manera.
En Mikka, mirant amb ullets na Rakkett, va fer:
—No t'hi capfiquis, dona. A vegades t'ho prens tot massa a pit. Tant, que llavors treus foc pels queixals i ho paguem els altres...
Però allò no va agradar na Rakkett. Arrossegava la frustració de no haver vençut la seva oponent (i tanmateix alhora amiga) en aquell duel, i allò li coïa per dins. Mirant de fit a fit en Mikka amb els seus ulls verd maragda, la noia va tornar a dir amb mala cara:
—I què vols que hi faigui!? No puc regular l'enuig que sento! Quan un s'enfada, s'enfada i no pot desenfadar-se! Sembla mentida que no ho entenguis!
Aquell to de retret va sonar dur a les orelles d'en Mikka, que va intentar justificar-se com va poder:
—Dona, jo només miro de dir-te que...
—Prou, hosti! —va tallar-lo ella, enutjada— Deixa'm que em passi l'emprenyamenta i d'aquí a un tercron em tornes a adreçar la paraula! Fins llavors estaré de morros!
—'Ta bé...
—A més, ara estic cansada. El combat ha sigut esgotador i m'ha deixat feta una coca!
Na Rakkett va alçar-se, va treure's la samarreta i els pantalons i, vestida solament amb calcetes, va estirar-se de nou al llit. Just estirar-se, el noiet, encara assegut al matalàs, li feia nosa. Quan na Rakkett estava cansada tenia mal humor, que s'afegia al mal humor que portava des del combat, i per això va dir al xic amb mal to:
—Mikka, xato, ara no estic per brocs. Sisplau, deixa'm jeure.
En Mikka va posar-se dret, de manera que na Rakkett va poder estirar-se bé i va posar-se de cara a la paret. Llavors en Mikka va deixar la carmanyola sobre la tauleta i va mirar d'estirar-se al costat d'ella. Però, així que el seu cap va tocar el coixí, ella es va girar amb mala lluna i va dir amb un to gèlid:
—Què fots?
—M'estiro —va justificar-se ell, fent cara d'estranyat.
—Vull estar sola —va replicar, ella, seca.
El noi gairebé no va saber què contestar. Va intentar dir:
—Però jo també vull descansar...
—Ves al menjador, estira't a terra amb un matalàs inflable —va contestar ella, aspra.
—Però, Rakkett... —va mig queixar-se ell— Ja saps que allà no descanso bé...
Na Rakkett no va poder més i va incorporar-se. Es va quedar agenollada damunt del llit, asseguda sobre els seus talons i mirant malament en Mikka:
—Mira, ja estic prou emprenyada perquè, a sobre, tu, que no saps lluitar, vulguis jutjar-me sobre com lluito. M'estàs fotent negra! —la noia va fer una pausa, però de seguida va reprendre el discurs— A més, quan van mal dades, no només no saps lluitar, sinó que jo pateixo per tu, que no prenguis mal! Com vols que jo combati si hai' de tindre un ull per a tu, pendent que no et fotin un tret? Au, va, ara deixa'm estar!
El noi no sabia què dir, i la xicota va aprofitar per a empènyer-lo i fer-lo caure del llit. En caure a terra, en Mikka va queixar-se del dolor:
—Au!
Na Rakkett va tornar a estirar-se i va exclamar:
—Fora de la meva habitació, nas de mocs!
En Mikka va alçar-se encara sense saber ben bé què havia fet malament i va sortir de la cambra amb la cua entre cames.
Un cop va haver sortit d'aquell camarot, va anar cap al menjador (on ja no hi havia ningú) i va mirar d'estirar-se sobre el banc que hi havia ran de la paret. Ja sabia que acabaria tenint un mal d'esquena d'upa.
[8]
Barcelona, ciutat del Mediterrani, la Terra
La Skørdåt havia estacionat en un cosmoport situat sobre el mar, a uns trenta quilòmetres de la zona costanera de la megalòpoli. Des d'allà es podia anar a Barcelona amb un tren bala submarí: tot just mig minut.
En Denk i na Rakkett van sortir de la nau i van anar cap a la zona de control de passatgers. Tots dos anaven amb gavardina i duien les ulleres fosques posades: no volien tenir sorpreses i amb allò podien escanejar totes les armes, les càmeres i altres aparells electrònics que hi havia al seu voltant. Van passar pels controls del cosmoport, que estava ple de soldats armats. Els dos skørdåtians van mostrar l'intcom on estava acreditat que tenien agendada una trobada amb l'empresa Helektraglob (i on també tenien la seva identitat digital, si bé falsa): amb allò en tenien prou per a passar els controls, però era necessari perquè a les zones més riques de la Terra (bàsicament, Nord-amèrica, Oceania, part del Sud-est asiàtic i Europa) no s'hi podria entrar així com així. Qualsevol nau podria entrar a l'atmosfera terrestre, però estacionar en un cosmoport de les zones riques i entrar-hi no era tan senzill. A les àrees pobres de la Terra (bàsicament, Sud-amèrica, l'Àfrica, l'Antàrtida i bona part d'Àsia) hi havia prou pobresa i era relativament més fàcil accedir-hi; però a les parts riques no hi deixaven entrar qualsevol: fins i tot els terrícoles que habitaven a les àrees pobres ho tenien complicat per a entrar legalment a les àrees més riques i puixants. I, evidentment, molts migrants dels satèl·lits exteriors que buscaven un futur millor dins la rica Terra s'havien de conformar a fer cap a les zones pobres del planeta, ja prou atapeïdes de gentada i amb pocs recursos (la vinguda de més gent pobra encara complicava més la situació en aquelles zones), tot amb l'esperança d'entrar il·legalment a les zones riques.
Una volta travessat el control, els dos skørdåtians van anar a la reunió que tenien programada. Van desplaçar-se fins al centre de la megalòpoli, el districte anomenat Terrassabadell, amb un tren soterrat; un cop allí, va anar a un edifici molt alt ple d'oficines. Van entrar-hi; al vestíbul hi havia un taulell de recepció amb una pantalla on hi havia la cara d'una noia jove blanquíssima i de pell superestirada (en realitat, un assistent virtual) i dos homes més, tots dos de pell negra i molt fornits. En Denk va adreçar-se a la pantalla:
—Venim a veure la gent de l'empresa Helektraglob. Ens diem Denk i Rakkett.
La cara plana i inexpressiva de la pantalla, mirant en Denk, va dir amb un to de veu indiferent:
—Planta tres-cents vint-i-sis. Si porteu armament, l'heu de deixar aquí, als meus companys de seguretat.
La pantalla es referia als dos homes de pell negra i seriosots. En Denk i na Rakkett, però, no van ni moure's; simplement, en Denk va dir:
—Això no és pas un edifici governamental. No deixarem anar les armes. Les durem enfundades, no atacarem ningú.
El fet era que en Denk i na Rakkett (com qualsevol forallei que navegués per l'espai) rarament deixaven les armes, perquè el món en què es bellugaven els perills apareixien a cada cantonada. Si deixaven les armes era perquè no hi havia més remei: però, per poc que poguessin, les mantenien a l'abast. El comentari d'en Denk va posar en alerta els dos guàrdies; un d'ells va apropar-se-li tens, si bé sense sortir de darrere el taulell, i va fer:
—Mira, noi de l'espai: no deixarem entrar armes aquí. Et penses que deixarem que qualsevol sonat terroriste pugui fer el que li roti per aquestes oficines?
En Denk, només movent lleument el cap per a mirar l'home, va respondre:
—Doncs notifica a Helektraglob que, si no podem pujar sense armes, ells hauran de baixar aquí.
L'home va dubtar una mica però, finalment, girant-se cap a la pantalla, va dir:
—Contacta amb Helektraglob i passa'lsi aquesta informació.
La pantalla no va ni respondre: simplement, va executar l'ordre. Al cap de cinc segons d'espera en silenci tens, la cara femenina de la pantalla va explicar:
—Helektraglob confirma que són gent sense risc. Assumeix les responsabilitats en cas que hi hagués un incident.
L'home de pell negra va quedar-se una mica astorat de veure que aquells nouvinguts de l'espai, amb pinta de no pertànyer al món dels negocis, sinó més aviat al món marginal, tinguessin una certa butlla, fins al punt que una de les empreses que tenien el despatx en aquell edifici assegurava que no eren cap amenaça. En tot cas, l'home va dir:
—Us adverteixo que estareu sent filmats en tot moment.
—Cap problema —va respondre en Denk.
Aclarit allò, els dos skørdåtians van entrar a l'ascensor per a pujar a la planta on hi havia el despatx que havien de visitar. Un cop van ser allà, tots dos van haver d'estar-se en una sala d'espera lluent i luxoseta, mentre un robot flotant amb forma vagament humanoide de color verd els atenia. Ni tan sols s'havien assegut: s'estaven drets, perquè qui està alerta no es relaxa.
Al cap d'una estona va entrar a la sala un home baixet i un pèl grassonet, de pell blanca, amb pocs cabells al cap, vestit amb un vestit gris clar elegant sense cap ornamentació. L'home va anar fins a en Denk i na Rakkett estenent la mà dreta i dient:
—Capità Denk! Celebro de conèixe'l! Soc en Lennox, cap de projectes de Helektraglob.
En Denk i en Lennox van encaixar, i en Denk va respondre:
—Tant de gust. Aquesta és la Rakkett, la segona de bord de la meva nau —i va assenyalar sa germana.
En Lennox i na Rakkett també van encaixar, però en aquest cas na Rakkett no va dir res i va mantenir el rostre tens. L'home es va sentir una mica intimidat per la fredor de na Rakkett, que se sumava a les ulleres fosques que duien tots dos. En Denk, atent als detalls, va llegir el pensament d'en Lennox i va dir:
—No es preocupi, senyor Lennox, que no el mossegarem pas... Simplement, no estem per les protocol·larietats empresarials.
L'home va fer que sí amb el cap i va acabar dient, un xic nerviós:
—És clar, és clar... Ja m'han dit que, baix a l'entrada, vostès no han volgut lliurar les armes... No passa res, nosaltres els contractem per tal que facin una feina, no ens fa por que vostès vagin armats...
—A l'espai —va explicar en Denk—, quan un diu que vol parlar amb tu, tens de posar una mà a la pistola. Per si de cas.
I llavors el capità de la Skørdåt va somriure, per tal de llevar pressió sobre en Lennox. Aquell home, encara una mica neguitós i impressionat per les ulleres fosques d'en Denk, va assenyalar la porta per on havia entrat i va fer:
—Cap aquí, sisplau.
Na Rakkett i en Denk van travessar la porta i van entrar en una sala grandeta, espaiosa i il·luminada per finestres exteriors, per on entrava la llum del Sol. L'estança era luxosa i tenia una taula gran en un cantó. Hi havia dretes dues persones: una dona de pell morena amb cabells negríssims llisos i llargs, i un home ja una xic gran, de cabells grisos llarguets i que lluïa un bigoti gran i maco. L'home anava vestit amb roba tèxtil antiga (com en Denk i na Rakkett i la majoria de foralleis i transportistes); a banda, les seves faccions estaven solcades per arrugues, i semblava que tenia la pell endurida; es notava que havia corregut món.
La senyora morena, que no arribava als quaranta anys, va anar caminant cap a en Denk i na Rakkett amb pas ferm. Aquella dona duia un vestit de textura gomosa i ajustat al seu cos, de color blau marí; amb tot, mentre caminava, el color blau marí va anar canviant fins a tornar-se blanc, excepte la banda superior esquerra, que va quedar-se rosa, amb un difuminat entre el rosa i el blanc. Era un vestit molt elegant, dels que estaven de moda a la terra... i també caret. La dona va arribar fins a davant d'en Denk; va estendre la mà dreta i va dir:
—Capità Denk, tot un honor conèixe'l. Em dic Tanit. Soc la directora general de l'empresa.
Van encaixar i na Tanit va mirar na Rakkett. A diferència d'en Lennox, na Tanit no va deixar-se intimidar per l'aspecte i el posat de na Rakkett. De fet, na Tanit era una dona de negocis, que portava una empresa gran, i estava avesada a tenir-se-les amb molta mena de gent, de vegades enfrontant-s'hi per qüestions econòmiques o laborals, així que una forallei vinguda de l'espai no era res per a ella. Na Tanit va estendre la mà dreta, i na Rakkett va encaixar; mentre sacsaven lleument els braços, na Tanit va dir:
—Suposo que vostè és la senyoreta Athena, la companya del capità Denk. Ja m'han explicat que va estar a l'exèrcit...
Na Rakkett estava per interrompre-la, però no va caldre: l'home de cabells llargs grisos, del fons estant, va tallar-la amb una veu imponent i segur d'ell mateix:
—S'equivoca, senyora Tanit. No és l'Athena. És la Rakkett, la germana del capità Denk. Una dona d'armes que més val no trobar-te-la de cara quan està enfadada... o almenys això diuen.
Aquell home va aproximar-se lentament i somrient fins a na Rakkett, i, al ser davant d'ella, va estendre la mà dreta, tot dient:
—Un plaer conèixe't, Rakkett. La teva fama et precedeix. Soc en Tex.
Na Rakkett va encaixar i va respondre:
—Fas malament de posar-te davant meu, xec. Ara mateix estic emprenyada perquè en aquesta ciutat fot una calda d'un colló i mig... Jo vinc de l'espai, i l'espai és fred...
En Tex, sense deixar de somriure, va deixar la mà de na Rakkett i va comentar:
—Bé, l'estubor d'aquesta ciutat no és només per la temperatura tan alta que habitualment fa en aquesta part del planeta, sinó per la humitat. Combinant-ho tot, doncs... ja veus, estuba per a donar i vendre.
Però na Rakkett va replicar, seca i deixant anar l'enuig que havia anat acumulant per sentir aquella manca de confort ambiental:
—Ja podrien fotre-se-la pel cul, la caldufa, aquests terrícoles!
En Tex no va estar-se de dir el que pensava:
—Tens ben bé fama de feréstega, mossa, però a fe de Déu que és merescuda!
Tot seguit en Tex va girar-se per a mirar en Denk i va dir, també estenent-li la mà:
—És un gran plaer conèixer en Denk, el capità de la Skørdåt. Una nau respectada.
En Denk va encaixar i va respondre:
—També és un honor conèixe't, Tex. Me n'han explicat moltes de tu. Ets una llegenda.
En Tex va somriure novament i, deixant la mà d'en Denk, va comentar, picant-li l'ullet:
—No et creguis ni la meitat del que diuen! Són parleries. Una vegada, prop de Cal·listo, m'encalçava una nau pirata... i va quedar-se sense electricitat! Devien tenir una avaria, però el cas és que no van poder disparar-nos. Gràcies a allò nosaltres vam poder fugir. I saps què va dir la gent de Cal·listo? Que jo elsi havia tirat una mena d'ones màgiques que va deixar aquella nau sense electricitat! Ha, ha, ha, ha!
Davant les riallades d'en Tex, en Denk va riure lleument. Tot seguit, en Tex encara va aprofitar per a deixar anar algun elogi més envers els seus nous socis:
—A mi m'ha arribat que la vostra nau és de les millors. Diuen que és fuent i que en sec la veus i ja no la veus; que té bona capacitat armamentística; i que si algú vol assaltar-la ja s'hi pot posar fulles, perquè entre el blindatge i la gent que aneu a dintre pot acabar ben escaldat! Segur que tothom que es planta davant vostre amb males intencions rep una bona tova!
—Tu tampoc no et creguis gaire el que sentis a dir de naltros, eh? —va replicar en Denk, adoptant el mateix estil i to que havia mostrat en Tex uns segons abans.
Na Tanit va aprofitar per a dir:
—Bé, seiem?
Van asseure's tots al voltant de la taula i na Tanit va anar parlant:
—Hem de dur material electrònic de la nostra fàbrica (d'aquí a la Terra) cap a l'estació Daedalus, no sé si la coneixen —tant en Denk com en Tex van fer que sí amb el cap—. Des d'allà farem la distribució als diversos satèl·lits jovians. Portarem molt de material, i és altament valuós. Es tracta de moltes peces que fan funcionar tota mena de màquines. I és l'última tecnologia. El nostre carguer és molt gran; de fet, és un megacarguer. Allà dins hi aniran tones i tones de peces, i això vol dir un valor de més de cent milions de crèdits. És a dir, que ens convé protegir l'enviament, suposo que s'entén...
En Tex va somriure i va fer:
—És clar.
La directora general va prosseguir:
—Com que és una càrrega tan valuosa, la nostra asseguradora va exigir dues naus d'escorta, en comptes d'una de sola. Per això vostès són aquí. El meu segon —va dir, assenyalant en Lennox— ja va parlar per intcom amb vostès dos i va exposar-losi les condicions econòmiques. Hi estan d'acord?
Tant en Denk com en Tex van fer que sí amb el cap. Llavors na Tanit va agafar dues tauletes i va posar-les davant d'en Tex i d'en Denk, tot dient:
—Aquí tenen el contracte. Hi diu exactament el que va exposar-losi en Lennox, i que ja vam enviar per correlec. Per a signar, ja ho saben, només cal que posin el tou del dit polze sobre el requadre.
En Tex va posar el seu tou del dit polze sobre el requadre que hi havia a la part inferior de la pantalla que tenia davant seu, però en Denk no va fer-ho amb la seva tauleta. Na Tanit es va estranyar i va preguntar:
—Hi ha alguna cosa en què no està d'acord, senyor Denk?
En Denk va deixar anar:
—En aquest contracte diu que un vint per cent del que ens pagaran anirà al govern. El cas és que naltros no tenim fiscalitat, ni tampoc llicència per a fer cap feina regulada. Som foralleis, vivim a l'espai i no estem subjectes a la legislació del govern. Això del vint per cent per al govern s'ha de treure.
Na Tanit va mirar-se una mica molesta en Denk i va dir:
—Ja. Miri, capità, nosaltres estem obligats a donar aquest vint per cent al govern... Són els impostos... Hem d'ingressar aquesta quantitat tant sí com no al tresor públic.
—Doncs augmenti el que m'ha de pagar a mi un vint per cent —va tallar-la en Denk.
Na Tanit va mirar-se en Lennox, una mica desorientada. L'home va intervenir-hi:
—Capità Denk: teòricament vostès han de declarar al govern els seus guanys...
Però en Denk va interrompre'l:
—I teòricament el govern ha de revertir aquests diners entre la societat, i diria que més aviat s'ho reparteixen entre ells, afiliats seus i grans empresaris. Quan el govern treballi per a la gent, llavors ja en parlarem. Mentre no passi això, els meus guanys no aniran a parar al govern.
En Lennox, també un pèl desorientat, va intentar replicar:
—Però les lleis...
—Jo vi'c a l'espai —va tallar-lo de nou en Denk—, fora de la jurisdicció fiscal del govern. Estic obligat a atendre l'exèrcit si vol alguna cosa de la meva nau, però res més. I, tot i així, quan puc m'escapoleixo de les naus militars. Vull tots els diners.
Ni en Lennox ni na Tanit no s'esperaven allò, així que van restar muts. En Tex, que era gat vell, va mirar de rebaixar la tensió tot comentant a en Denk:
—Coi, Denk, ja m'havien dit que tenies el cap com una roca...
En Denk va tornar-hi, una mica aspre:
—No signaré el contracte. Farem la feina i l'empresa ens pagarà trinco-trinco els diners que va dir en Lennox. Ni un cèntim menys.
Na Tanit ja veia que hauria de cedir en aquell terreny si no volia haver d'anar a buscar una altra nau. Així que va dir:
—Bé, miri, el temps ens estreny... Ara no tenim marge per a buscar una altra nau d'escorta. De naus armades que puguin fer un escortatge n'hi han moltes, però que puguin salpar el poques hores no sé si en trobaríem, i més si hem de buscar-ne referències, i no podem retardar la sortida... El contracte l'hauria de signar... Si no, la nostra asseguradora...
—Hai' dit que no signaré aquest contracte —va saltar de nou en Denk, sec—. Farem la feina tal com vam acordar verbalment amb en Lennox. Naltros complim. Si hem acordat una cosa verbalment amb en Lennox, per a naltros allò és lo que val. Si volen buscar-se una altra nau...
Na Tanit començava a perdre la paciència i va deixar anar:
—Però, capità... Bé, vostè diu que complirà la seva pròpia part... Però... Miri, si no hi ha contracte, per a nosaltres seria perfectament possible no pagar res. S'ha plantejat que pot ser que nosaltres no li paguem? Si no hi ha cap contracte pel mig, legalment nosaltres no tenim per què pagar...
En Denk va avançar una mica el cos i va mirar fixament na Tanit a través de les ulleres. La dona va adonar-se que ell la mirava de fit a fit, malgrat les ulleres, i allò (ara sí) va torbar-la un poc. Aquella mirada seca, freda i dura semblava que glacés l'aire. Era la mirada d'un home que havia rondat bastant de temps pel Sistema Solar enfrontant-se a tota mena de perills. En Denk va dir amb veu molt entre calmosa i ferma:
—No sé com se li passa pel cap la possibilitat de no pagar-me. Perquè, en cas que no em pagui, vindré aquí amb la meva nau, dispararé vuit míssils i esfondraré tot aquest edifici. I, per cert, procuraré fer-ho quan vostè s'hi trobi a dins, senyora directora general. Ah, i no confiï en les naus militars, que ens aturin. La meva nau és capaç d'entrar i sortir de l'atmosfera terrestre en deu segons. I, en pic sigui de nou a l'espai exterior, difícilment una nau militar podrà encalçar-me.
Na Tanit es va quedar muda, mirant amb ulls incrèduls en Denk. No estava avesada a aquella mena de tractes. En Denk va prosseguir:
—Ja sé que vostè és una dona de negocis, afincada aquí a la Terra, on s'han de fer contractes per escrit... En el món empresarial això és així perquè el primer que te la fot és el mateix amb qui intentes tancar un negoci. Però això, a l'espai, no funciona així. O directament et claven un tret, o et respecten. No hi ha terme mitjà. I, per això, a l'espai no calen ni escriptures ni contractes.
Na Tanit ja no va saber què dir. Allò era inaudit per a ella. Llavors en Tex, mirant de rebaixar tensions, va sortir al pas i va comentar:
—Tanit, no cal amoïnar-se. En Denk és tossut com una mula i no signarà el contracte, però jo tinc la solució. Canvieu el meu contracte i digueu que jo aporto dues naus. La segona nau serà la Skørdåt. Representa que l'empresa em contracta a mi, i després jo subcontracto la Skørdåt. Emprés, quan sigui l'hora de pagar, pagueu directament a la Skørdåt, i si heu de pagar-li tot el que vau dir-li, encabat passeu un vint per cent addicional al govern. I no se'n parli més.
Na Tanit va mig replicar:
—Això implica un augment del cost de l'escortatge, i els nostres números...
Però en Denk va tallar-la:
—Doncs refeu els càlculs del benefici que traureu amb la venda d'aquestes peces. Segur que al carguer hi ha milers de peces: només que augmenteu el preu molt lleument d'alguna d'aquelles peces ja es cobreix de sobres aquest augment.
Na Tanit, finalment, va fer que sí amb el cap sense dir res i va passar la tauleta amb el contracte a en Lennox, tot afegint-hi:
—Redacta una nova clàusula al contracte d'en Tex estipulant això que ha dit en Tex mateix.
En Lennox va agafar la tauleta, va fer que sí amb el cap i va alçar-se per a sortir del despatx, a redactar el nou contracte. Llavors en Denk va aixecar-se, i na Rakkett també; en Denk va adreçar-se a en Tex i va dir:
—Tex, m'aniria saber de quants efectius disposes, tant gent d'armes com tripulació, i quin armament té la teva nau. A la meva nau ara som deu comptant-m'hi a mi, i tenim dues metralladores de raïl, dos llençamíssils i quatre làsers defensius. També hauríem de parlar sobre com organitzem l'escortatge. Posició de les naus, torns de vigilància... ja m'entens.
—Passa per la meva nau i en parlem —va fer en Tex.
—Entesos. Després farem cap.
En Tex va somriure i va confirmar:
—Allà seré.
Llavors en Denk va mirar de nou na Tanit i va dir:
—Un parell de tècnics meus 'niran al megacarguer a explorar els sistemes de tancament dels contenidors. Miraran panys, sistemes de bloqueig, alarmes... Vull saber com està tot això.
Na Tanit va assentir, sense gaires ganes de contrariar aquell forallei. La dona va alçar-se i va comentar:
—Bé, gràcies...
En Denk va mirar-se aquella dona estirada i, després de dos segons de silenci, va dir-li:
—Ja m'imagino que li sobta la meva manera de fer, Tanit. Però ja li hai' dit que, en el món els foralleis, compta més la paraula i el saber confiar en l'altre que no pas la paperassa. Allà fora sobrevius si tens present això. I, perdoni'm la immodèstia, però allà a l'espai tothom sap que la meva nau compleix. Sempre. Per això tanta gent posa en les meves mans afers delicats. Si vostè vol tindre tractes amb mi, sàpiga que la meva gent i jo complim, i que no li fallaré, passi què passi i vingui el que vingui. Naltros respondrem passi el que passi. I això no té res a veure amb signar documents.
Na Tanit mirava una mica sobrepassada en Denk. L'aplom i la confiança en si mateix d'aquell forallei la deixaven una miqueta perplexa. El que deia ho deia tan convençut que semblava que les paraules seves es tornessin pedres...
Dit allò, en Denk i na Rakkett van sortir de la sala sense comentar res més.
[9]
Na Rakkett, que va entrar darrere d'en Denk, va deixar anar:
—El capverd de mon germà casi ho engega tot a rodar pel seu orgull. P'rò bé, està encarrilat.
En Denk va agafar una mica de menjar sintètic del rebost i va aclarir:
—No hai' estat a punt d'engegar-ho tot a rodar. Primer, hai' aconseguit que no perdem el vint per cent (que se l'haurien endut les sangoneres del govern). I segon, no podíem signar cap contracte. Sempre que hem fet feines per a alguna empresa ells ho han anotat en altres partides de despeses. Fora impostos, fora problemes amb el govern.
En Denk va asseure's al banc i va obrir el pot, que va començar a escalfar-se sol. Tot seguit, el capità començar a menjar amb una cullereta de plàstic aquella mena de potatge fumejant. Mentre anava menjant, anava dient:
—Ara, aquell carallot d'en Tex s'ha fet l'orni quan li hai' demanat de quina força disposava. M'ha semblat que anava una mica sobrat, el paio.
Na Rakkett va afegir-hi:
—Més estirada era aquella Tanit, per a mi. Semblava que portés una canya cul endins, de tan bufada. Si no fos perquè ens paga, diria que li convenen unes quantes hòsties.
—O potser un bon clau... —va comentar na Lylya— No deu afonar gaire, la xica aquesta.
En Kross va afegir-hi:
—No t'ho creguis. Aquesta gent que manega virolla tenen tants amants com volen. Segur que cada nit té un manso musculat a casa seva. No cal ni que parli, el noi: només que tingui una bona verga.
—Doncs aquest manso no deu ser gaire potent —va replicar en Denk, mentre continuava menjant—, perquè es nota que a la Tanit aquesta li falta treure's tensió...
—Que canviï de pallago, dò's —va reblar en Kross.
Na Lylya va tornar-hi:
—Tindríem d'enviar-hi algun prostitut de Minerva, d'aquell local que serveixen una cervesa horrible... vo'n recordeu?
Na Rakkett no volia sentir aquelles bajanades. Ella era una dona de centrar-se només en el que importava, així que va tallar aquella conversa tot dient amb to sec:
—Bé, ja està bé de tanta xerrameca inútil sobre teràpies sexuals. Denk, si et sembla bé jo i el Kross repassarem l'armament. Hem de tindre tots els míssils a punt i les metralladores en perfecte estat de funcionament.
—Està bé, tens raó —va fer en Denk—, que us ajudi l'Iris. Les metralladores fa temps que no les repassem i potser s'hauran de lubricar.
En Kross va arronsar les espatlles i va comentar, amb sorna:
—Àpali, ens toca anar a treure llustre a les metralladores!
En Denk va acabar-se el pot de menjar i va dir:
—Mikka, Lylya, sisplau, pareu atenció un moment. Voldria que anéssiu al megacarguer que hem d'escortar.
Na Lylya, bromista, va demanar:
—I això? Que potser has vist un filet de vedella que m'aniria bé repassar-me'l, d'aquells que té els músculs a to?
En Denk encara va somriure una miqueteta per aquella facècia, però de seguit va posar-se de nou seriós:
—Vull que superviseu tots els panys i sistemes de tancament de les bodegues. Vull controlar també aquest aspecte. Lylya, tu mira tota la part electrònica. Mikka, estudia't bé els panys i digue'm quin grau de seguretat tenen. Ja elsi hai' dit que hi 'niríeu.
Na Lylya va posar-se en marxa tot dient:
—Oquis. Au, Mikka, 'nem-mo'n!
Tothom va anar marxant del menjador, excepte n'Athena, que va asseure's damunt la taula, davant d'en Denk, i va demanar:
—Has conegut en Tex?
—Sí —va fer ell—. Una mica cregut...
—Vols dir que té més fama que una altra cosa?
—Més o menys. I no sé si té tanta perícia com es diu d'ell.
—A vegades la sort somriu a la mateixa gent...
—Això és el que em preocupa —va fer en Denk, alçant-se—. Si la sort deixa de somriure-li de sobte i naltros som al seu costat... Espero que això no passi, però millor estar atents.
Quines sorpreses esperen a na Rakkett, en Denk, n'Athena, na Djènia, n'Oktey i la resta de la tripulació? Per què en Kross es malfia d'en Tex? Descobreix-ho adquirint el llibre Skørdåt VIII: Benvinguts a l'infern (clica aquí).
