Llegeix els 4 primers capítols del volum I

[0A]

Any 2652. Hi ha més de 700 mil milions de persones. El Sistema Solar està superpoblat i al caire del col·lapse. Els béns bàsics escassegen: menjar, aigua, aire, energia (electricitat, gas, carburant), habitatge... i són objecte de tràfic i sobrepreus. Les deixalles, la brutícia i la contaminació són un problema endèmic arreu i, a causa de la massificació, les malalties i epidèmies fan estralls entre la població.
Els rics i poderosos, allotjats a la Terra, generen els seus descendents amb tècniques genètiques in vitro, i creen éssers amb l'estètica, el sexe i la immunitat patològica predeterminada. En canvi, la gent pobra viu amuntegada als satèl·lits exteriors (i als barris humils de la Lluna i Mart) i en les innombrables estacions especials antigues que hi ha escampades pel Sistema Solar (fredes, brutes, rònegues i insalubres); i procreen amb el mètode tradicional, el sexe, de manera que no es pot evitar que sorgeixi gent amb deficiències o amb una immunitat escassa.
Tota la Humanitat està sota un únic Govern. Les antigues nacions de la Terra fa molt de temps que han desaparegut.
El Govern, però, no és escollit democràticament, sinó mitjançant pactes entre grans empreses (constructores, mineres, audiovisuals, armamentístiques, robòtiques i energètiques (gasistes, petrolieres, elèctriques)). Per això, tota l'Administració pública està corcada per la corrupció. Cada membre del Govern mira només per ell, pels seus i pels poderosos que l'han col·locat allà. Els problemes de la població són menystinguts pels governants (per exemple, el sistema sanitari és molt precari i l'escolarització només arriba a les primeres edats).
A part, en cada satèl·lit o planeta, el Govern de la Terra hi designa un governador, encarregat de les qüestions locals, de l'ordre públic i del cobrament d'impostos; però com que el Govern de la Terra està en fallida, els governadors han acabat sent dictadors que imposen la seva llei.
Davant la manca de govern i d'estructura social, arreu han sorgit màfies, clans i senyors de la guerra que dominen els territoris i controlen els subministraments, sempre al marge de la legalitat. Per les seves mans passa de tot: armes, drogues, aigua, aire, aliments sintètics, medicaments, gas, carburant, electricitat, codis digitals per a accedir a qualsevol informació... Molts d'aquests béns són elaborats pels mateixos clans, i després els distribueixen (sense deixar que altres elsi facin la competència, si convé usant la violència, de manera que controlen els preus, sempre a l'alça); i, si no els elaboren ells mateixos, els roben o els pirategen i després els distribueixen il·legalment. Quan no es fumen batusses amb l'exèrcit o no s'esbatussen entre ells, extorsionen les empreses per tal de treure'lsi diners, o bé subornen càrrecs locals per a aconseguir algun benefici; i, si no en tenen prou (i normalment no en tenen mai prou), collen la gent del carrer amb amenaces, xantatges, segrestos i ràtzies. Fins i tot dins les estacions espacials, on els directors poden controlar l'activitat gràcies a la guarnició militar que hi ha destacada allà, hi ha espais controlats per traficants de drogues, armes i aliments.
D'altra banda, l'exèrcit ha esdevingut inoperant a l'hora de controlar el Sistema Solar. Es calcula que només un terç de les forces armades fan les funcions de control i seguretat en el trànsit; però en qualsevol cas mai protegeixen la gent. Els altres dos terços de les forces armades s'han convertit o bé en mercenaris al servei de les grans corporacions o dels grans clans, o bé acaben actuant per compte propi per tal d'enriquir-se robant o xantatjant els transportistes.
I així funciona la societat de mitjan segle XXVII. Una època fosca que els historiadors posteriors anomenaran "Neofeudalisme" o "Segon Far West".
En aquesta societat decadent, violenta, corrupta i en descomposició, on la gent fa la seva sense mirar pels altres, hi ha persones que viuen fora de la llei, com a traficants o com a corsaris, o que ofereixen els seus serveis com a escortes, mercenaris o guardaespatlles; i també com a transportadors de càrregues valuoses o com a assaltadors d'aquestes càrregues. Aquestes feines comporten molt de risc, però també permeten guanyar molts diners. Entre aquestes persones, hi ha la tripulació de la nau Skørdåt.
I poc es pensava en Mikka, un pispa de poca volada de la Lluna, que acabaria anant a petar a la Skørdåt...

*Al final de la novel·la hi ha explicacions sobre com funcionen les mesures, l'idioma i la moneda [n.a.].

[1]

Carrer major de Capsídia, ciutat de la Lluna, satèl·lit de la Terra

El carrer més important de Capsídia (una ciutat de la Lluna), força il·luminat, estava atapeït de gent de tota mena, que anava i venia. En tot el carrer se sentia el brogit de la gent i de vehicles volant que passaven a uns deu metres d'alçada.
En un racó, mig amagada, hi havia una noia de pell blanca d'uns 22 anys, veient passar la gernació. Estava ben arrecerada: no volia ser vista, no calia cridar l'atenció. Anava vestida amb una gavardina marronosa que la cobria de cap a peus. També duia posades unes ulleres negres com l'atzabeja, de lents arrodonides grans, pràcticament cosides a la pell. Els seus cabells, pèl-rojos i amb diverses punxes sobresortents, deia molt del seu caràcter: qui s'hi acostés rebria un moc, si no una bala al mig del crani. La noia anava mirant a banda i banda: no volia veure aparèixer cap militar ni encara menys milicians que controlaven el tràfic de fato il·legal a la Lluna. Si la descobrien els primers, ho tenia fotut; si la descobrien els segons, ho tenia pitjor.
Finalment va decidir-se. Va començar a avançar entre la gent, creuant el carrer. Se l'havia de jugar.
No gaire lluny, en Mikka, un jove de pell blanca, ulls blaus i cabells rossos punxeguts amunt, es movia entre la multitud. Duia una jaqueta negra plastificada lluent, a la part interior de la qual hi tenia tot de butxaques. Avançava esquivant la gent que venia de cara a ell, però s'esmunyia poc: suficient per a tocar amb el cos la persona que pretenia esquivar. Quan passava fregant amb algú, amb un hàbil moviment de mans li treia, ràpidament, esmunyedissament, l'intcom que duia en alguna butxaca. En les darreres hores ja havia pispat 4 intcoms, i allò era una fortuna: l'intcom no tan sols era una eina per a comunicar-se, sinó per a pagar; i fins que el propietari no s'adonés que li havien robat l'intcom, se'n podien sostreure tants crèdits com es volgués. En Mikka, així que aconseguia un intcom, el posava a traspassar crèdits a un altre intcom, fins que el robat era bloquejat. Però és que, a més, en un intcom solia haver-hi codis de tota mena: codis bancaris, codis per a entrar a casa o a la feina, codis per a veure continguts de pagament als canals i a la xarxa... Allò era una mina per a un pirata informàtic. En Mikka, amb paciència, era capaç de fer saltar contrassenyes i barreres i vendre al mercat negre tots els codis.
La noia dels cabells pèl-rojos amb formes punxegudes havia arribat on volia. Estava plantada davant d'un portal, mentre tot de vianants passaven entorn seu amunt i avall, com si no la veiessin. Va decidir-se i va entrar. A dins hi havia gent treballant amb cables i plaques i soldadors, asseguts en taules situades en un nivell inferior respecte de la porta del carrer. La noia es va estar dreta uns segons, mirant la sala, girant lleument el cap de banda a banda. Semblava que només mirés; però, dins les ulleres fosques, els vidres mostraven un gavadal d'informació als ulls de la noia: quantes armes hi havia a la sala, quants cables, quantes càmeres... N'hi havia, és clar, i l'important era saber qui controlava tot allò.
Al cap d'uns segons, la noia va baixar els tres graons que separaven la porta de la sala. Llavors, del fons de l'estança es va sentir una veu d'home, fonda, que retrunyia:
—Vaja, vaja, mireu qui ha vingut... La Rakkett. S'ha de tindre molta barra per presentar-se aquí com si res. T'envia el malparit de ton germà?
La gent que treballava rere les taules va aturar lleument les seves feines. No es va notar gaire, però tots tenien mitja mirada posada en la tal Rakkett.
Na Rakkett no es va immutar. Va limitar-se a fer la feina que havia vingut a fer, i va anar al gra.
—Hola, Gressyt. Necessito leddarol. Quatre litres.
En Gressyt va sortir del fons de la sala. Era un nan, que contrastava amb la veu potent que tenia.
—Quatre litres? És molt, això. Amb molt menys podries anar d'aquí a Saturn en un parell de crons. Sí que en teniu necessitat, a la Skørdåt.
Na Rakkett ja sabia que allò seria difícil, així que va decidir seguir amb el seu paper de persona que només havia vingut a fer una transacció.
—Ara mateix Saturn està situat a l'altra banda del Sol. Amb uns quants decilitres de leddarol es trigaria dos crons i mig a arribar-hi, pel cap baix.
En Gressyt va mig riure, només un poc, perquè ja veia que, com era d'esperar, aquella xicota era supertossuda.
—Deixem-nos de tecnicismes, noia —va dir en Gressyt—. El leddarol costa molt de sintetitzar. I si has vingut fins aquí a demanar-me aquesta quantitat, és que en porteu una de cap. Seria cortesia per part teva que em diguessis què porteu entre mans.
Na Rakkett ja sabia que la informació era tan valuosa com el leddarol, així que no es va estranyar que li fes aquesta pregunta.
—Confiava a pagar-te només amb crèdits —va respondre na Rakkett, una mica sorneguera—, però ja veig que també vols que et pagui amb informació.
En Gressyt va continuar avançant fins a pocs metres de la noia, i va etzibar:
—Les condicions de la compravenda les poso jo, noia de l'espai. Així que, si vols el meu leddarol, amolla.
—Bé —va dir na Rakkett—, no és que ho necessitem per una cosa específica... Ja saps que l'energia solar permet desplaçar-se per l'espai... però només això, desplaçar-se, i a vegades, ja ho saps... cal córrer una mica. Em refereixo a si cal deixar enrere una fragata militar... o altres naus de companyia indesitjada, ja m'entens. Per a córrer cal carburant, no n'hi ha prou amb energia solar. I el leddarol n'és un dels més potents.
Quan na Rakkett va haver acabat, en Gressyt va esperar-se uns segons a respondre. Primer va parlar amb un to suau i melós, allargant les síl·labes:
—L'energia solar... Sí, l'energia dels pobres. Permet anar tirant, però només això, anar tirant... I els que volen llampar han de comprar carburant, com el leddarol... És clar —però tot seguit va agafar un to més dur—. Però encara no m'has respost. Què porteu entre mans?
Na Rakkett ja veia que, si no deixava anar informació, en Gressyt es tancaria en banda i no li vendria el carburant. Així que va deixar-ho:
—El Klànius, de Juno, busca algú que li faci una feina. Una feina d'aquelles que et podries jugar el cul, ja m'entens.
—Ja.
—I, com pots entendre, hem de menester leddarol. Necessitem tindre els dipòsits plens de carburant per si cal sortint petant d'alguna trobada... diguem-ne... indesitjada.
En Gressyt va tardar una mica a contestar i, quan va fer-ho, va adoptar una veu greu.
—És un mala peça, en Klànius. Gairebé tothom qui ha treballat amb ell ha acabat escaldat. Cada vegada menys gent vol treballar amb ell. Us la pot fotre.
—Sí, ja sabem que ha fet la llesca a més d'un... —va respondre na Rakkett, mig somrient— P'rò som la Skørdåt.
—Bé, bé... Us puc donar el que em demaneu. Però això té un cost. I més després del que vau fer-me la darrera vegada. M'hauràs de pagar 600.000 crèdits.
Na Rakkett ja s'havia fet a la idea que hauria de pagar una quantitat com aquesta. Però si acceptava ràpid, en Gressyt veuria que podria treure'n més, i apujaria el preu. Així que va fer veure que regatejava.
—Ja diuen de tu que ets un malparit, Gressyt. I veig que ho ets. Com collons se t'acut demanar aquesta xifra? Això és una fortuna! Et puc donar 450.000 crèdits, que ja és una barbaritat.
—Tu ja creies que jo era un malparit abans de sentir dir a ningú que sóc un malparit —s'hi va tornar en Gressyt—. No em vinguis amb planys morals, ara, cony! Si vols aquest leddarol, és el que hauràs de pagar.
—Hosti, merda, Gressyt —va saltar, alçant la veu, na Rakkett—, d'acord que hem tingut diferències, però també hem sigut clients teus altres vegades.
Na Rakkett es feia l'ofesa perquè en tenia motius, però també feia una mica de teatre: l'emprenyamenta que teòricament agafava també formava part de la negociació pel preu, a fi d'evitar que pugés més de 600.000 crèdits.
—Bé, ho agafes o ho deixes —va sentenciar en Gressyt.
Na Rakkett va rumiar (o va fer veure que rumiava) una estona breu, fins que va dir:
—D'acord, d'acord, 600.000...
—Per cert, els crèdits amb què em pagaràs —va deixar anar en Gressyt— suposo que són irrastrejables. Deveu haver manipulat la cadena de traça d'aquests crèdits...
Na Rakkett no va poder reprimir un somriure.
—Ja. Tranquil, aquests crèdits estan nets. No es pot saber d'on venen. Estan alterats informàticament. De tota manera, m'imagino que algú com tu té prou mecanismes per a blanquejar crèdits i falsejar-ne la traçabilitat. Si tu no tens aquesta habilitat, qui la té?
Aquest cop, qui no va poder reprimir un somriure va ser en Gressyt. Sense dir res més, va girar-se i va cridar algú a l'altra banda de la porta del magatzem.
—Torryll, porta quatre litres de leddarol!!!
En Gressyt va girar-se de nou envers na Rakkett.
—Bé, espero frisós perquè em paguis... —va dir, mentre es treia l'intcom de la butxaca.
Na Rakkett també va treure's l'intcom, va accionar la pantalla i va clicar sobre la icona dels diners. Va teclejar "600000"; tot seguit, va clicar al botó virtual de sota on hi deia "Transfer". Acte seguit, a la pantalla va aparèixer un punt quadrat negre, amb el nom de "Gressyt" a sota: era l'intcom d'en Gressyt. A la part inferior de la pantalla hi havia una icona verda amb el text "OK", i na Rakkett hi va clicar. Al cap de mig segon, l'intcom d'en Gressyt va emetre un "ting!"; en Gressyt va mirar a la pantalla i, en veure que havia rebut els diners, va riure. Tot seguit va dir:
—És un plaer fer negocis amb vosaltres. Mentre t'esperes, vols un glop d'algun licor? Tinc salbut provinent de Cal·listo. Un salbut molt bo, fermentat a doble hidratació. Et va bé?
—Em va bé.
Na Rakkett va arrepenjar-se a una barana mentre una xicota li duia un got amb salbut, un licor de color blau marí. Se n'havia ensortit prou bé.

[2]

Quan na Rakkett va sortir del magatzem d'en Gressyt, duia dos vials cilíndrics grans, amb leddarol a dins, un líquid rosa. Cada vial contenia dos litres d'aquell carburant. Els duia guardats dins la gavardina. Allò valia un ull de la cara.
Es movia per entre la gent. De cop va topar amb un noi. No l'havia vist a venir, i va xocar-hi sense temps a esquivar-lo. I ràpidament, tal com havia topat, el noi ja se n'havia anat. Na Rakkett va fer dues passes més i llavors va aturar-se. El seu instint li deia que alguna cosa no rutllava.
Ràpidament va palpar-se. Els tubs de leddarol eren al seu lloc, en butxaques a la part interior de la gavardina. Va bufar d'alleujament. Però llavors va adonar-se que li faltava l'intcom.
Li va canviar la cara a emprenyamenta, va girar cura rapidíssimament i va començar a córrer per on havia vingut, esquivant tot de gent. Aquell amb qui havia topat li havia pres l'intcom.
Ràpid va veure'l entre la gentada, amb el cabell ros pentitat en punxa cap amunt.
—Ei, tu, lladregot! Torna'm l'intcom!
El noi va girar-se i va veure la seva darrera víctima com l'encalçava. Estaven separats per dos metres, però amb tres persones entremig. Allò li donava avantatge. Va posar-se a córrer, tot intentar esquivar la gent que anava trobant-se en la fugida.
Córrer a la Lluna és més agraït que córrer a la Terra, perquè es poden fer gambades més grans, a causa de la poca gravetat de la Lluna. Així que el noi de seguida va ser a una banda del carrer. Va girar-se per tal de veure la seva perseguidora. Pensava que s'hauria quedat encallada entre la gent, però, recaram!, havia arribat fins quasi on era ell. Va arrencar a córrer de nou, cap a un carreró fosc i estret. El noi coneixia bé tots els carreronets, i confiava a despistar aquella noia.
En sortir a una plaça amb menys gent, va continuar corrent, i en arribar a l'altra banda va girar el cap... i aquella noia continuava encalçant-lo!
El noi va saltar ràpid per tal d'enfilar-se a uns contenidors, i d'aquí a una terrassa baixa. A causa de la poca gravetat, allò era bufar i fer ampolles. Però de cop va notar com una cosa li passava per sobre volant lenta i, tot seguit, la noia queia suaument just davant seu. Va toca terra eixarrancada, però es mantenia dreta, amb aquella gavardina que la feia semblar més gran, amb aquells cabells plens de punxes, d'un vermell cridaner, i amb aquelles ulleres que, de ben segur, a dins tenien uns ulls plens de ràbia.
Com havia pogut saltar tant? Ell havia necessitat dos bots per a enfilar-se en aquella terrassa, però la noia ho havia fet en un sol bot. Podia ser que, al calçat, ella hi tingués propulsors, però no es veia que sortís fum de les soles de les botes d'ella. El noi va reaccionar ràpid i va posar-se a córrer cap a la seva dreta. Una mica més avall hi havia una esplanada plena de deixalles abandonades, sense gent, i potser podria despistar-la. Va córrer i va saltar avall. Però un altre cop aquella noia li va caure al davant suaument. Com s'ho feia per a botar d'aquella manera!? Amb un bot era capaç d'avançar el doble que ell. Aquest cop, ell va fintar ràpid cap a l'esquerra, però la noia va ser més ràpida i li va fer la traveta, estirant la cama. El noi va caure per terra, i va rodolar fins a la paret, però es va aixecar ràpid per tal de tornar a córrer... però en aixecar-se, es va trobar la noia davant, apuntant-lo amb una pistola amb el braç dret.
—Torna'm l'intcom, malparit!
Ho havia dit amb una veu seca i dura, manaire. El seu posat també era d'una rigidesa absoluta, amb les cames obertes i el braç alçat, fent 90 graus amb el cos, apuntant-lo amb la pistola. Semblava que es trobés collada al terra. En Mikka semblava notar la mirada d'odi darrere aquelles ulleres fosques, malgrat que no podia veure-li els ulls.
—No... no sé de què em parles...—va balbucejar el noi.
—Mira, nano —va dir la noia, amb aquella veu forta—, no tinc temps a perdre. Torna-me'l i et deixaré anar. Si no et foto una bala. Tu tries.
El noi era hàbil i ràpid, i ja estava rumiant com desempallegar-se d'aquella nosa. Va fer veure que anava a posar-se la mà a la part interior de la jaqueta... i de cop va pegar un cop de puny fort a la pistola, fent que li caigués. La noia no tan sols va perdre la pistola—que li havia caigut i va desplaçar-se per terra uns metres enllà—, sinó que tot el seu cos s'havia balancejat. El noi pensava que ja estava quan la noia ràpidament va tornar a posar-se en la mateixa posició... bé que ara aguantava una altra pistola amb l'altre braç, també a 90 graus respecte del cos. Coi de noia, va pensar ell, d'on havia tret aquella altra pistola? I com s'ho havia fet per a tenir-la tan ràpid?
—No em toquis els ovaris! —va dir, encara amb més força, la noia— Torna'm l'intcom, merdós!
El xicot va començar a suar. Es veia perdut. Potser tornaria a casa amb una bala al braç o... De cop i volta, es va sentir una sirena i es van veure uns reflexos de llums blaves i vermelles. Era una patrulla de l'exèrcit! Segurament venia amb motojets.
El noi va sentir-se perdut. Una noia empipada l'amenaçava amb una arma, i una patrulla de l'exèrcit estava a punt d'arribar. La suor va convertir-se en suor freda. Ja es veia passant uns crons al calabós...
Però, per a sorpresa del noi, la noia va amagar ràpid la pistola dins la gavardina, va agafar fort el noi pels braços, amb un moviment ràpid se'l va fer venir cap a ella i va fer que els llavis d'ell i d'ella es toquessin bruscament. Ell era una mica més baix que ella, així que ella l'estirava amunt (i ell havia d'aixecar el coll i mig posar-se de puntetes). En aquell moment va aparèixer el motojet del soldat, i la noia ja estava morrejant el noi amb passió.
El noi no se'n sabia avenir. La noia l'agafava amb força pels braços (les seves mans semblaven tenalles!) mentre el morrejava amb ganes. I el soldat acabava d'aparèixer, vestit de blanc (l'uniforme de l'exèrcit) i abillat amb un casc també blanc amb una visera negra sobre els ulls.
—Passa res, aquí? —va fer el soldat.
La noia va separar els llavis dels del noi, va girar el cap lleument i va dir:
—Perdoni, agent. El meu xicot i jo buscàvem un espai apartat...
El soldat, amb posat seriós, va atansar-se a la parella i va dir:
—Ens han dit que hi havia corredisses. No heu vist res?
Tant en Mikka com na Rakkett van fer que no amb el cap. Llavors el soldat va alçar el braç esquerre fent que el canell li quedés davant la boca, i va dir:
—Res, falsa alarma. Dos que estan fotent-se el bacallà.
Des del canell es va sentir la veu d'un home que deia:
—Rebut. Confirma identitats.
El soldat va treure's un aparell lector del cinturó i va dir:
—Identifiqueu-vos.
La parella va desfer-se i en Mikka va treure's el seu intcom de la butxaca i va mostrar-ne la pantalla al soldat. El soldat va encara el lector cap a la pantalla de l'intcom i va accionar-lo. Es va encendre un llum vermell del lector que va il·luminar la pantalla de l'intcom. Tot seguit, el soldat va apagar el lector i va apuntar cap a la cara d'en Mikka, i va accionar un altre botó. Aquest cop, la cara d'en Mikka va quedar il·luminada de blau, mentre una línia vermella baixava dels cabells fins al mentó d'en Mikka. Quan la linia vermella va haver arribat al final, el soldat va abaixar el lector i va mirar-ne la pantalleta posterior. El soldat va dir:
—Caram, què tenim aquí. Mikka Nedd, resident aquí a Capsídia. Només has sortit de la Lluna per a anar a la Terra tres cops. Detingut un cop per haver intentat assaltar una propietat privada.
—Eh, eh! —va dir en Mikka, mig protestant i alçant una mica la mà dreta— Era una nau abandonada. Els mateixos soldats que van detenir-me van deixar-me anar a l'instant i em van dir que entrar en un espai abandonat era una falta lleu, que no em tancarien.
El soldat no va dir res; només seguia amb la mateixa cara seriosa, amb els llavis serrats. Va girar el cap vers na Rakkett i li va demanar:
—I tu?
En Mikka tenia l'intcom de na Rakkett, i va avançar-se: va treure-se'l de dins una butxaca interior de la jaqueta i va mostrar-lo al soldat.
—El tinc jo —va dir el noi—. Li guardo perquè en aquest barri de Capsídia hi ha molts carteristes. Ella és de fora del barri... jo sempre li dic que vagi amb compte, però és millor que li guardi jo l'intcom.
El soldat, sense dir res, va tornar a enfocar el lector cap a l'intcom de na Rakkett i, tot seguit, va enfocar cap a la cara de na Rakkett per tal d'escanejar-la. Quan va haver acabat, el soldat, mirant-se la pantalleta posterior, va anar dient:
—Júlia Riggs. Treballadora de manteniment a l'estació espacial Xtear. A què has vingut aquí a la Lluna?
—Estic de vacances i he vingut a veure el meu novi —va dir na Rakkett, assenyalant amb la mà en Mikka.
El soldat va teclejar al lector i, al cap d'uns segons, va dir:
—Verificat. El regiment militar de l'estació Xtear confirma que la Júlia Riggs treballa allà i que ara està de vacances fora de l'estació.
Llavors el soldat va desar-se el lector i va dir:
—Aneu amb compte. Aquesta zona és perillosa.
I, sense dir res més, va girar cua, va enfilar-se al motojet i se'n va anar. Una volta se'n va haver anat el soldat, na Rakkett va arrabassar el seu intcom de les mans d'en Mikka, tot dient:
—Torna'm l'intcom, coi de ganàpia.
El noi encara estava estupefacte perquè ella l'havia besat; i, a parer seu, ho havia fet amb ardor. O era teatre? En Mikka, amb els ulls brillants i somrient un xic, va mirar-se la noia i va dir:
—Així que et dius Júlia i t'estàs a la Xtear?
—Què coi! —va respondre la noia, desant-se l'intcom a la butxaca interior de la gavardina— Aquesta tal Júlia no existeix. És una identitat falsa. Vam pagar un pirata perquè la inserís al sistema informàtic de l'estació Xtear; i, cada cop que la bòfia em demana la identitat, li donc aquesta. La identitat falsa que figura als arxius de la Xtear ja està programada perquè reveli sempre que està de vacances fora de l'estació. Si els soldats fan una comprovació, elsi engiponem aquesta informació i així sempre està tot en ordre.
En Mikka s'havia quedat estupefacte en veure que aquella noia tenia recursos per a escapolir-se dels controls militars. Llavors va dir, mig somrient:
—Vaja, ja veig que tampoc t'agrada tindre tractes amb l'exèrcit, eh? Per això m'has besat, no? També amagues alguna cosa?
Na Rakkett va perdre la paciència i va dir mig molesta:
—Prou de collonades! Me la piro!
—Espera!
La noia va fer l'angle d'anar-se'n, i llavors el noi va intentar agafar-la pel braç; però na Rakkett se'n va desempallegar ràpidament i li va clavar un cop de puny al ventre. El xicot va mig plegar el cos de dolor.
—Hòstia, quin mal —va poder dir, mancat d'aire—. Primer t'abraces a un noi i encabat li fots una coça...
—Escolta, tros d'imbècil —va dir ella, amb enuig i amb la veu alta—: soc la Rakkett. I a mi mai ningú m'havia robat, mai!, em sents?
Ja es veia que estava furiosa pel robatori. Més concretament, perquè algú havia aconseguit robar-li una cosa. Al noi encara li faltava l'aire, però va poder dir:
—Ostres, doncs a mi ningú no m'havia enxampat mai... Tu ets l'única persona que m'ha pescat. Si això et serveix de consol...
La noia no estava per bromes i va començar a caminar per tal d'anar-se'n.
—Ei —va dir el noi—, com t'ho has fet, per a fer aquells bots?
Na Rakkett es va aturar. Va girar-se i va tornar fins on era en Mikka, i va dir-li:
—Idiota! Si rumiessis una mica jo no t'hauria enxampat! Però no: com que penses amb el cul en comptes de pensar amb el cap, t'he atrapat!
—No... no t'entenc...—va balbucejar el noi, una mica confós.
Na Rakkett va sospirar una mica i va dir, un pèl més calmadeta (encara que tampoc no gaire):
—Escolta'm bé, cagarro: a cada planeta i a cada satèl·lit hi ha una gravetat diferent. I un mateix objecte pesa diferent segons en quin planeta o satèl·lit es trobi. Un roc de la Terra que pesa 10 quilos, si el portes a Mart pesa 4 quilos. D'això se'n diu gravetat, i depèn de la massa i la densitat de cada planeta o satèl·lit. Com que Mart és la meitat de gran que la Terra, les coses pesen si fa no fa la meitat que a la Terra. Com que la Lluna encara és més petita, aquí tot pesa molt menys, aproximadament una sisena part del pes de la Terra. Em segueixes, carallot?
—Sí, sí... —va respondre com va poder en Mikka.
—Les persones s'habituen a la gravetat de cada lloc quan fa temps que s'estan en aquell lloc —va continuar na Rakkett—. Tu estàs habituat a la gravetat de la Lluna, i tens els músculs adaptats a aquest medi. Per això, a tot el Sistema Solar, la gent pren tonificants musculars. Perquè si tu ara vas a la Terra sense haver pres tonificants musculars, per a tu qualsevol objecte pesaria sis vegades més. Inclòs el teu cos: de cop, no podries aguantar-te a tu mateix si no fas moltíssima força. Però prenent tonificants musculars, en arribar a la Terra, ràpidament els teus músculs s'habituen a la gravetat de la Terra. Si no prenguessis aquests tonificants, en trepitjar la Terra no podries ni moure't. Ho vas captant?
—Eh... sí...
—Doncs escolta: com que estàs habituat a la gravetat de la Lluna, i tens els músculs adaptats a aquest medi, quan el teu cervell fa moure el teu cos, don l'ordre d'activar la força necessària per a fer una passa en aquest medi. Jo, en canvi, vinc d'una nau, i a les naus i a les estacions especials sol haver-hi la gravetat de la Terra. Per tant, tinc els músculs preparats per a moure'm en una gravetat com la de la Terra. I quan el meu cervell don l'ordre de moure'm, fa activar més força en els meus músculs. Per a fer una passa jo a la nau, o a la Terra, cremo més del doble de calories que tu per a fer la mateixa passa aquí a la Lluna. Em segueixes, o ets tan enze que ja t'has perdut?
—Et segueixo, et segueixo...
—Si fas números, ja saps que, aquí a la Lluna, hi ha menys gravetat que a la meva nau. Per tant, quan salto, ho faig tenint present la gravetat de la meva nau, que és la de la Terra. Potser d'aquí a uns crons ja m'hauria habituat a la gravetat de la Lluna. P'rò ara el meu cos està habituat a la gravetat de la Terra. Per això podia saltar el doble que tu. Tu saltaves per a arribar a una terrassa i els teus músculs feien la força necessària per a assolir aquella alçada dins la Lluna. Però jo feia la força necessària per a assolir aquella alçada dins la Terra. Com a resultat, jo saltava més del doble d'alt que tu. Tots dos volíem atènyer la mateixa alçada, però jo ho feia com si visqués en la gravetat de la Terra.
Na Rakkett va fer una pausa. I va acabar, ara ja calmada del tot:
—Abans de robar algú, tros de quòniam, mira com es mou. Si es mou més ràpid i lleuger que els altres, és que prové d'un planeta o satèl·lit amb més gravetat. I sempre et guanyarà en una cursa. Fixa't en això abans de fotre intcoms, i no t'enxamparan!
Quan va haver acabat, es va cordar la gavardina i va acabar per dir:
—No sé per què t'explico això i perdo el temps amb tu!
Va girar-se de nou i va marxar fent passos forts i grans. Estava realment empipada. Però aquell noi la trobava atractiva, fins i tot duent aquelles horribles ulleres de sol que semblaven cosides a la pell.
—Jo em dic Mikka! —va dir el noi, cridant, quan la noia ja estava una mica lluny— Encantat de conèixe''t, Rakkett! Espero tornar-te a veure...!
La noia ni es va girar ni va dir re. Va continuar caminant.

[3]

En Mikka no era de posar-se en merders. Però aquella noia l'atreia. Tenia un no-se-què... Per això, discretament va anar seguint-la. La noia caminava amb pas ferm, avançant entre mòduls, cap a la zona d'hangars de la ciutat. Ell la seguia a una certa distància, cautelosament, mig amagant-se de tant en tant, no fos cas que ella es girés.
Al cap d'una estona, la noia va arribar a un hangar gran i va entrar-hi. En Mikka va avançar arran de la paret de l'hangar. Abans d'arribar a la porta per on havia entrat la noia, va enfilar-se a unes caixes que hi havia a tocar de la paret, i des d'allà va poder mirar dins l'hangar, a través d'una finestra.
Aleshores va veure una nau a dins. No la veia sencera, perquè hi havia piles de caixes vora la finestra que li impedien part de la visió. Però va poder veure que era una nau de càrrega de color lilós i amb línies aerodinàmiques.
De sobte, una veu masculina va cridar darrere seu:
—Tu, marrec! Què tafaneges?
En Mikka es va espantar un xic i ràpid es va acotar. Va mirar enrere i va veure un homenet baixet, de pell blanca, d'edat avançada, amb una barba molt petita i vestit amb una granota grisa. Era un treballador de l'hangar.
—Per... perdó —va balbucejar en Mikka, baixant de la caixa on s'havia enfilat.
—Aquí no volem rondadors —va dir l'homenet—. Què volies? Pispar alguna cosa d'aquesta nau? Saps què elsi fem als lladres com tu? Elsi fotem les mans dins oli de màquina roent. Ja v'uràs com et queda la pell, de fina! Aquí no cridem l'exèrcit perquè arrestin els lladregots com tu. Ja sabem què passa: us arresten però al cap d'unes hores us deixen anar. Ens prenem la justícia pel nostre compte. Així que toca el dos ara mateix si no vols que jo i els meus companys et repassem!
—D'acord, ja me'n vaig... —va dir en Mikka— És que volia saber qui són els d'aquesta nau...
—No em vinguis amb collonades! —va interrompre'l el treballador de l'hangar, fent encara més mala cara— Has vingut a veure què pots rampinyar! Doncs més val que t'ho pensis dos cops, abans de fotre res als d'aquesta nau!
—Saps qui són?—va demanar en Mikka, intentant transmetre tranquil·litat amb la veu.
—No ho saps? Són els de la Skørdåt! Aquesta nau ha corregut més milles de les correràs tu mai! Més val que no elsi toquis els nassos, si no vols sortir-ne escaldat!
—Bé...
—Au, fot el camp—va reblar el treballador de l'hangar.
En Mikka va començar a caminar, però quan havia fet tres passos va girar-se i va demanar:
—Saps si puc demanar de veure'ls? Vull dir... si vull parlar amb aquesta gent, com ho he de fer? He de demanar-losi?
El treballador de l'hangar va bufar, mostrant cansament d'aquella situació, i va deixar anar:
—No t'hi escarrassis. Marxen d'aquí a dugues hores. Se n'han d'anar cap a la Terra. O sigui que no crec que puguis veure'ls. Però és que ells mateixos no volen tenir tractes amb la gent. Prefereixen passar desapercebuts.
En Mikka va restar callat un parell de segons, fins que va dir:
—Així que se'n van cap a la Terra... I saps on, exactament, de la Terra?
—Jo què sé! —va bramar, enfurismat, l'homenet— No em fico en els afers dels altres. I menys en els afers dels foralleis! Mira, brivall, et donaré un consell. Els viatjants de l'espai com aquests de la Skørdåt normalment no volen donar explicacions a ningú, no volen que ningú els controli. Per això jo no em fico en els seus afers. I t'aconsello que facis el mateix: deixa'ls estar i no elsi diguis re. Si ho fas, pots rebre alguna galtada.
—Ja... —va dir en Mikka— Però si volgués parlar amb ells, com ho hauria de fer?
—Però que tossut!!! —va tornar a bramar l'homenet, amb la veu encara més aguda— Ja veig que no has rebut prou hòsties en la vida... Ets jove, però no hauries de ser tan ximple! Bé, per tu faràs. Quan van a la Terra solen estar-se al cosmoport Siik. Si algú vol parlar amb ells, pot anar a un bar d'un tal Shoêk. És on solen anar els pilots de grans carguers. Els skørdåtians hi passen l'estona a la mitjanit, hora local.
—Gràcies! —va dir en Mikka, girant-se i reprenent la marxa, ara amb una lluïssor als ulls.
L'homent mirava com aquell xiquet se n'anava, i llavors va dir, cridant:
—Escolta, noi!
En Mikka es va aturar i es va girar:
—Sí?
L'homenet va dir:
—Em penso que no saps on et fots. Si jo fos ton pare, et diria que t'allunyessis de gent com aquesta. Però ja sé que no em faràs cas. Així que escolta aquest altre consell que et donaré: gent com els skørdåtians són dels que disparen primer i pregunten després. Així que no elsi toquis els collons. Si veus que no volen saber res de tu, no hi insisteixis, o acabaràs mort en un racó. M'has entès?
En Mikka va fer que sí amb el cap, va girar-se i va continuar caminant. El treballador de l'hangar se'l mirava amb les mans a la butxaca de la granota. Quan en Mikka ja era lluny, l'homenet va posar-se un pal de regalèssia plàstica a la boca, i va dir en veu alta, mig mastegant i assaborint alhora la regalèssia:
—Casum ronda! Què t'hi jugues que anirà a tocar-losi els collons? En sortirà escaldat, segur. Cony de noi!

[4]

Cosmoport Siik, mar d'Aral, la Terra

Era negra nit al cosmoport Siik. Era enorme, amb capacitat per milers de naus espacials. Per a encabir-les, les terminals tenien pisos sobreposats. En una terminal podia haver-hi una vintena de naus, una damunt de l'altra.
Tot i que era negra nit, un fotimer de gent anava i venia pel cosmoport. El trànsit de gent i mercaderies no s'aturava mai (excepte quan els sindicalistes es revoltaven).
El bar d'en Shoêk estava obert. Era petit, només nou taules quadrades blanques, a més de la barra, amb capacitat per a quatre persones. Una vidriera donava al cosmoport i es veien algunes naus estacionades.
En Mikka va entrar-hi. Va veure que el bar estava ple, excepte un parell de taules. Estava nerviós, mai no havia fet una cosa així... però qui no arrisca no pisca, diuen.
Va anar a la barra i es va adreçar al cambrer, en Shoêk.
—Hola. Busco el capità de la nau Skørdåt.
El cambrer era un home gran, corpulent, de pell bruna amb els cabells blancs despentinats. Mentre desava uns gots va respondre-li amb brusquedat i mala cara, i amb la veu rogallosa:
—Això no és l'oficina d'informació.
—Ja... —va respondre en Mikka, sense saber gaire què dir— És que... vinc de la Lluna, sabeu?, i he vingut expressament per a parlar amb el capità de la Skørdåt. A la Lluna van dir-me que és aquí on el podria trobar. Que, quan és en aquest port, sol ser per aquí cap a quarts d'una de la matinada, hora local...
—Doncs qui t'ho va dir devia ser un tòtil —va respondre amb la mateixa veu rogallosa.
En Mikka sabia que no seria fàcil contactar-hi. Així que va preferir fer-se el resilent.
—Bé, poseu-me una cervesa... I m'esperaré allà, en aquella taula, fins que vingui el capità de la Skørdåt. Va bé?
El cambrer no va dir res. Va omplir un got de cervesa i el va donar a en Mikka, que va treure's un intcom robat i va pagar; tot seguit, va anar a la taula amb la cervesa i va asseure's.
Van passar més de dues hores. En Mikka seguia a la taula, amb tres gots de cervesa buits. De cop va veure'l entrar. Era de pell blanca, duia els cabells castanys llargs, anava vestit amb una gavardina marronosa i duia les mateixes ulleres fosques que na Rakkett. Per tant, era el capità de la Skørdåt. S'havia posat a la barra, dret, arrepenjat sobre el taulell. Llavors, en Mikka es va alçar i, lentament, va anar fins a la barra.
—Perdona —li va dir—, ets el capità de la Skørdåt?
—I si ho soc, què? —va contestar sense ni girar el cap.
—Bé... em dic Mikka. Vinc de la Lluna. M'han dit que per a trobar-te s'havia de vindre aquí.
—Sí, en Shoêk ja m'ha fet saber que m'esperava algú. Em dic Denk. Perdona que t'hagi fet esperat tant. Normalment ho faig així. Si la persona que vol veure'm hi està realment interessada, s'espera el temps que calgui. Tu diràs què necessites. Hem de fer cap transport?
—Eh... no ben bé. És que mira, a la Lluna vaig topar-me amb una noia, que es deia Rakkett. No vam poder parlar gaire... però llavors vaig anar preguntant per ella, a veure si algú la coneixia, i un amic em va dir que era la segona de bord de la nau Skørdåt. Una nau molt bona, em van dir, eh? I que per a contactar amb el seu capità, en Denk, que ets tu, podia vindre aquí, al bar d'en Shoêk d'aquest cosmoport. I, en fi, voldria tornar a veure aquella noia...
A en Mikka se li va tallar la veu quan va veure que el capità de la Skørdåt va girar el cap i se'l va mirar de manera intimidatòria (de fet, el capità era molt més alt que en Mikka). Tot i que les ulleres fosques impedien de veure-li els ulls, per la duresa de les faccions era evident que estava molt enfadat.
—Marrec dels collons! —va exclamar en Denk— M'has fet venir només perquè tens ganes de veure ma germana? Quins pebrots!
I en Denk va enfilar cap a la porta tot decidit. En Mikka, astorat, va posar-se a seguir-lo.
—Només hi vull parlar! He vingut expressament a veure-la! No vam poder acabar de parlar tot el que havíem de parlar i...
—Mira, noi! —va cridar en Denk, aturant-se bruscament i mirant de fit a fit en Mikka— Si vols jugar amb foc, ves al Sol i deixa'ns en pau!
En Mikka es va quedar tallat. Aquell home era un pam més alt que ell i el to de veu era molt dur. Aquella família era ben bé difícil de tractar, va pensar.
En Denk va seguir caminant amb gambades llargues i va enfilar cap a una galeria. En Mikka, però, havia vingut expressament des de la Lluna, i no volia deixar-ho escapar. Així que va seguir en Denk.
En Mikka tenia els músculs acostumats a la Lluna; per tant, per a ell el seu propi cos pesava més. Malgrat que els tonificants musculars que prenia habitualment li permetien resistir el seu nou pes, l'adaptació gravitatòria total requeria unes hores. A causa d'això, es cansava més ràpid i li va costar seguir en Denk, fins al punt que va perdre'l. Quan ja pensava que hauria d'abandonar, va aturar-se en un indret solitari, esbufegant. Rumiava què havia de fer, si continuar buscant la Skørdåt (cosa difícil, perquè potser hi havia 2.000 naus, en aquell cosmoport) o tornar cap a la Lluna en el primer transbordador que sortís. Va sospesar seriosament aquesta darrera opció, era evident que aquells no volien saber res d'ell.
De cop, però, van aparèixer tres persones de darrere uns contenidors. Eren tres homes, un dels quals, de pell blanca, esprimatxat i sense cabells, duia una navalla. Els altres dos (un de negre i un de blanc) no duien cap arma, però eren més corpulents i segur que sabrien repartir llenya.
—Hola, xaval. Que tens re per a nosaltres? —va dir l'home que duia la navalla.
—Eh? Perdoneu, no porto res... —va respondre, balbucejant, en Mikka.
—Dò' mira, volem l'intcom i tot el que tinguis de valor! Si no ens ho dones, et farem la cara nova —va dir el mateix home.
En Mikka va sentir-se acorralat; només li faltava allò.
—Jo no conec ningú d'aquí... —va mig dir, pensant que allò serviria d'alguna cosa.
—Millor. Així, si et punxem ningú no et trobarà a faltar!
De sobte, de darrere aquells tres homes va brollar la veu d'en Denk:
—Deixeu-lo estar!
En Denk va aparèixer providencialment d'una zona ombrosa. Duia una pistola (igual que sa germana a la Lluna) i apuntava (amb el braç a 90 graus respecte del seu cos) a aquells tres desgraciats. En Denk ja sabia que l'única arma que duien aquells tres lladres era la navalla, perquè amb les ulleres fosques els estava escanejant.
Els tres homes es van girar envers en Denk.
—Vaja, un noi de l'espai que es vol fer el valent —va dir el que duia la navalla—. No veus que nosaltres som tres i tu només un?
Ni un segon va passar des que l'home havia dit "només un" i que es va sentir el tret. En Denk li havia disparat. La bala li va entrar pel front. Del forat de la bala va començar a rajar sang. Immediatament, el cos d'aquell home va caure desplomat.
En Denk, sense perdre la calma, i pràcticament sense moure cap múscul, va girar el braç que sostenia la pistola envers un dels altres dos.
—Ara només sou dos. Què voleu fer? Continuar discutint de matemàtiques? O preferiu fotre el camp ara mateix?
Els dos homes no van dir res: van començar a recular amb cara de por i, al cap de poc, ja fugien cames ajudeu-me d'aquell lloc.
Quan van haver marxat, en Denk va abaixar l'arma.
—No hauries d'anar sol per aquest port. És perillós.
En Mikka no sabia què dir: era la primera vegada que veia com mataven un home. En Denk va llegir-li el pensament, veient-li la cara d'astorament que feia.
—No pateixis —va dir en Denk—. Era un desgraciat. Ningú no el trobarà a faltar. Ni aquells dos merdes que l'acompanyaven.
En Denk va enfundar la pistola dins la gavardina.
—I ara anem's-en —va continuar en Denk—, abans que arribin els militars, que segur que hauran sentit el tret.
—I deixarem el mort aquí? —va preguntar en Mikka.
—És clar. Què vols que en fem? Ja se n'ocuparà l'exèrcit. Miraran d'identificar-lo. En pic sàpiguen que era un lladregot o un traficant desgraciat, l'incineraran. I si no saben qui és, també.
—Ah... On anem? —va tornar a preguntar en Mikka.
—A la nau. Ara mateix és el lloc segur més a prop. Volies veure ma germana, no? Doncs mira, desig concedit!

Coneix què elsi passa a en Mikka, na Rakkett, en Denk i la resta de la tripulació adquirint el llibre Skørdåt I: Nou maneres de morir a l'espai.  

I si vols saber què passa al volum II, clica aquí!