Llegeix els 2 primers capítols del volum II


[1]


Chicago, ciutat de Nord-amèrica, la Terra
Any 2652, mitjans d'any

La Terra, el bressol de la Humanitat, és el tercer planeta del Sistema Solar per proximitat al Sol (després de Mercuri i Venus). Està situat a uns 150 milions de quilòmetres del Sol (aquesta distància rep com a nom "unitat astronòmica")
Com Mercuri, Venus i Mart, la Terra és un planeta rocós (a diferència dels planetes gegants del Sistema Solar, que són gasosos). I és molt dens. De fet, és el més dens de tots els planetes del Sistema Solar, i per això té una gravetat bastant forta.
La Terra està composta principalment per ferro (un terç), oxigen (gairebé un terç), silici (un sisè), magnesi (gairebé un sisè), sofre (més o menys un 3%), níquel (més o menys un 2%), calci (1,5%) i alumini (una quantitat semblant). Es creu que el nucli està format gairebé tot de ferro, amb més o menys un 5% de níquel i un 5% de sofre. Tot i ser rocosa, la Terra té molta aigua sobre l'escorça, la majoria salada (els mars), que als pols està glaçada en superfície. La part rocosa sobresurt una mica de l'aigua: de les parts rocoses sobresortents, hom en diu "continents" o "illes".
Té una atmosfera formada sobretot per nitrogen (un 78%) amb una quantitat important d'oxigen (un 21%). També hi ha una mica de vapor d'aigua i diòxid de carboni, a més d'altres gasos en proporcions molt baixes. A la part superior de l'atmosfera hi ha ozó (oxigen triatòmic), el qual, juntament amb el camp magnètic terrestre, que és bastant fort, bloqueja la radiació solar.
Té un diàmetre de 12.740 quilòmetres. Dels quatre planetes rocosos, és el més gran (Venus és un xic més menut que la Terra i Mart és aproximadament la meitat de la Terra; Mercuri és més petit). Però, en comparació amb els gegants gasosos (Júpiter, Saturn, Urà, Neptú), la Terra és minúscula.
La Terra té l'eix de rotació inclinat respecte del pla on se situen tots els planetes. Això fa que hi hagi estacions (és a dir, al mateix indret se succeeixen períodes més freds i períodes més calents). El temps que triga la Terra a fer una volta al Sol és anomenat "any". Cada volta que fa al Sol, el planeta gira unes 366 vegades sobre si mateix. A part, té un sol satèl·lit natural, la Lluna.
Gràcies a l'abundància d'aigua i a la protecció contra la radiació solar, a la Terra s'hi ha desenvolupat la vida. A més, el 1969 els humans van tenir la gosadia d'enviar dues persones a la Lluna, desafiant les dificultats d'un viatge tan complex com aquell. Aquella fita va ser determinant. D'aleshores, l'expansió de la Humanitat pel Sistema Solar no s'ha aturat. Però, malgrat l'expansió, la Terra continuava tenint un poder captivador sobre totes les persones. El seu aire (que es veia blau cel: tot un regal a la vista), les plantes, aigua voltant lliurement per la superfície, el fet que un podia caminar-hi a sobre sense vestits espacials i respirar aire no enllaunat... allò era una cosa que cap altre indret del Sistema Solar podia oferir.
Na Djènia s'esperava asseguda a la sala d'espera del despatx d'en Nàxian, ubicat en un edifici alt a Chicago, una ciutat de la Terra. Era una sala de parets blanques, sense gaire decoració; només hi havia dues butaques, un quadre tot blau penjat a la paret i una planta al costat de les butaques. Com que ella era baixeta i tenia els cabells rossos curts sobre el seu cutis blanc, semblava que la sala fos més gran del que realment era.
En Nàxian era un dels directius de l'empresa minera Iniun, i volia que la nau Skørdåt fes un treball per a l'empresa. Na Djènia era allà per a veure què.
Quan feia una estona que la noia s'esperava, de la porta del despatx d'en Nàxian va sortir-ne un robot assistent flotador de color gris cromat, en forma vagament humanoide (al capdamunt tenia una cosa oval plana que semblava una mena de cap, amb dos llums blaus que feien com si fossin ulls), i va dir a na Djènia, amb veu femenina metal·litzada:
—Ja pot passar. El senyor Nàxian la rebrà ara mateix.
Na Djènia va alçar-se i va entrar.
El despatx era grandiós, i tenia uns grans finestrals que dibuixaven una semicircumferència, des d'on es veia el paisatge verd en alçada. Darrere d'una taula posada al centre, hi havia en Nàxian, un home blanc de mitjana edat, de cabells castanys llisos i curts. L'home va alçar-se del seient tot somrient, va estendre la mà i na Djènia va encaixar. En Nàxian va assenyalar una de les dues cadires que hi havia davant la seva taula i va dir:
—Segui, sisplau. Em sap greu que el nostre servei de seguretat li hagi fet deixar les armes a l'entrada. Aquelles dues pistoles. Però comprendrà que és una mesura de seguretat...
—Me'n faig el càrrec, no s'hi amoïni —va dir ella, asseient-se.
—Estic content de conèixer una skørdåtiana —va prosseguir en Nàxian—. M'han parlat molt bé de la seva nau.
—Ah, sí? I qui li ha parlat de nosaltres, si es pot saber? —va inquirir na Djènia— Ho dic perquè, com pot imaginar-se, no tenim cap pàgina a la xarxa anunciant-nos, ni cap perfil a les plataformes socials on expliquem cada cron el que fem... Som una nau que, per la feina que fem, millor que passem desapercebuts.
En Nàxian, que ja s'havia tornat a asseure al seu seient, va riure una mica i va dir:
—És clar, és clar, ja m'ho imagino. M'ha parlat de vostès el meu cap de seguretat. És un antic militar, però ha mantingut molts contactes amb els baixos fons... per tal d'obtenir informació, ja m'entén. I ell coneix l'existència de la seva nau de fa temps.
—Ja —va respondre lacònicament ella.
—Un cafè? —va oferir en Nàxian.
—No, gràcies.
—Havia estat mai a la Terra, vostè? —va fer ell.
—Sí, sí.
—Bé, permeti'm que vagi al gra. Coneix la nostra empresa, Iniun?
—Sí —va respondre ella—. Sé que es dedica a l'explotació minera. No és de les més importants. Però, tot i això, té explotacions per tot el Sistema Solar. De fet, tot i ser una empresa modesta, Déu-n'hi-do el caleram que remenen aquí...
—Vaja —va dir, somrient, en Nàxian—, veig que ha fet els deures...
—I ara volen els serveis de la nau Skørdåt. Suposo que per a un transport.
—En efecte.
—Ja em perdonarà —va fer ella—, però Iniun té naus pròpies que poden transportar tot el material que extreuen de les mines. També disposa d'un servei de protecció del transport, a fi d'evitar assalts. I, pel que m'acaba de dir vostè, el seu cap de seguretat és un home eficient. Per què volen contractar els serveis de la Skørdåt?
L'home va reclinar-se al seu seient, va fer-lo girar una mica i va dir:
—Coneix l'aliax, senyoreta?
—Sí. Sé que és un material que es fa servir en la construcció d'edificis i naus.
—És el millor material que hi ha en tot el Sistema Solar —va prosseguir en Nàxian—. És molt resistent; no s'oxida; és molt bon aïllant, no només tèrmic sinó contra la radiació ionitzant; és ignífug; i, a més a més, és mal·leable (és a dir, se li pot donar moltes formes). En efecte, es fa servir en revestiments de naus i estacions espacials, en la construcció de colònies als satèl·lits i planetes, en algunes armadures antibales... Ha representat un salt qualitatiu enorme en l'evolució humana. Com ho va ser la descoberta del bronze o del ferro a l'Antiguitat, del plàstic al segle XX, del grafè al segle XXI o dels cristalls de refracció al segle XXIII. Però té un problema.
—Un problema?
—Sí —va prosseguir ell—. S'extreu en forma sòlida a una temperatura inferior als 200 graus centígrads negatius. I, per a donar-li forma, cal posar-lo a 1.800 graus centígrads positius. Per a escalfar una cosa a aquesta temperatura, cal moltíssima energia. Part del cost de l'aliax és l'extracció, òbviament; però una altra part correspon al procés de manipulació, que requereix molta energia.
—Ja.
—Bé. Avui dia, l'aliax només es troba en els satèl·lits de Neptú i Urà. Ni a Venus, ni a Mart, ni a la Terra n'hi ha. Tampoc al cinturó d'asteroides. Els nuclis de Júpiter i de Saturn no es poden explorar. A Plutó tampoc se n'hi ha trobat, malgrat que alguns van aventurar-se a buscar-ne. Però això ha canviat.
—Ah sí? —va dir ella.
—Sí. Tenim una explotació minera a Mercuri, d'on extraiem ferro i silicats. Per sorpresa nostra, fa uns mesos vam trobar-hi aliax. Va ser tota una troballa. Ja vam fer els tràmits perquè ens donessin llicència per a extreure aliax (fins ara només teníem llicència per a extreure ferro i silicats). 
—Així que ja han començat l'extracció d'aliax de Mercuri.
—Sí. I vam descobrir que aquell aliax era especial.
—Com, d'especial?
—Per dos fets. Primer, la densitat del rocam de Mercuri és més alta que enlloc. I l'aliax que hi ha allà és més dens que l'aliax d'altres indrets. Per tant, amb un centímetre cúbic d'aquest aliax podem fer més coses que amb un centímetre cúbic d'aliax provinent d'altres llocs. Vaja, que és més eficient i més rendible.
—I el segon fet?
—Mercuri té uns contrastos de temperatura enormes.
—Sí, ja ho sé. Està molt a prop del Sol, i a la part que hi toca el Sol et rosteixes, mentre que a la part que no hi toca el Sol hi ha una gelor de ca l'ample.
—Exacte —va continuar l'home—. Això no té incidència en el ferro i els silicats que hi ha sota la superfície, però... Es veu que l'aliax que hi ha sota la superfície de Mercuri reacciona a aquests canvis de temperatura. I, a causa d'això, l'aliax de Mercuri es torna líquid amb més facilitat. No cal posar-lo a 1.800 graus centígrads positius. A 260 graus n'hi ha prou. Per tant, no cal gastar tanta energia a l'hora de manipular-lo, i el cost de manipulació és molt menor. Com pot imginar-se, senyoreta, l'aliax mercurià ens permet guanyar més diners. El podem vendre líquid al mateix preu que l'aliax de Neptú i Urà, però a nosaltres ens costa molts menys diners fer-lo líquid, per tant hi guanyem molt.
—Ja. I què hem de fer, nosaltres? —va preguntar na Djènia.
—Això de l'aliax mercurià aviat se sabrà... És una cosa que no es pot amagar, acabarà sabent-se així que comencem a comercialitzar-lo. Una cosa com aquesta és impossible d'amagar. Així doncs, les altres empreses mineres que tenen establiments a Mercuri començaran a buscar-lo frenèticament. Per tot plegat, hem d'aprofitar aquest primer moment per a donar-hi una rendibilitat encara més alta.
—I per a això necessiten la Skørdåt?
—Sí. Volem portar una quantitat considerable d'aliax mercurià a un lloc nou, i crear una nova colònia. Hem d'aprofitar l'embranzida!
—A on?
—Com vostè ja sap —va continuar en Nàxian—, el Sistema Solar està superpoblat. Necessitem nous espais.
—Volen crear noves estacions espacials?
vLes estacions espacials són molt cares de fer i, sobretot, de mantenir. Però un assentament sobre un planetoide és més barat a la llarga. No, no farem cap estació espacial nova. El que farem és anar a un lloc on no ha anat ningú i hi crearem una colònia. Amb l'aliax que hi portarem es pot fer a preus molt baixos. D'aquesta manera, començarem a construir nous habitatges que els podrem vendre a qui necessiti una llar.
—Ja —va dir ella—. Volen fer de constructors, també, aprofitant l'empenta d'un aliax superbarat.
—És això. I aquí és on entra la seva nau. Volem que ens faci el transport.
—Bé. Però encara no entenc per què no s'encarrega l'empresa mateixa de fer aquest transport, amb les seves pròpies naus de càrrega. Per a què necessiten la Skørdåt?
—Bé —va continuar en Nàxian—, li he dit que aviat se sabrà això de l'aliax mercurià. I quan comencin a sortir carguers nostres de la nostra mina de Mercuri, el més probable és que siguin atacats per assaltadors. Pensi que són carguers molt grans, i per tant estan més exposats als atacs. Són vulnerables a un atac coordinat de diverses naus pirates. I uns quants míssils poden danyar una part del fuselatge del carguer i deixar-lo a mercè dels assaltadors. Malgrat que elsi posem escorta, aquest material té un valor enorme i ens temem que els nostres carguers seran atacats de manera massiva al llarg de qualsevol trajecte que facin. Fins i tot si hi poséssim tota la nostra escorta disponible, hem comptat que seria difícil de repel·lir tots els atacs. Encara que hem intentat mantenir en secret això del nou aliax, és probable que algun clan o alguna nau pirata ja ho sàpiga. Volem fer el primer transport cap a la nova urbanització sense que ningú ho sospiti. Un cop hàgim fet arribar aquest contingent d'aliax mercurià a la seva destinació, es pot començar a construir la nova colònia i els beneficis econòmics arribaran com una fruita madura. Amb aquests guanys, després ja podem començar a transportar aliax mercurià en grans quantitats, perquè, si perdem un carguer a causa d'un atac, les pèrdues quedaran de sobres compensades perquè el primer transport haurà arribat a la seva destinació i ens donarà beneficis enormes, que podrien compensar la pèrdua d'un carguer.
Quan va haver acabat la seva explicació, na Djènia va estar-se un temps breu callada. Rumiava què implicava aquell viatge. Quan va haver-ho calibrat, va parlar:
—Vejam, primer li he d'aclarir que nosaltres no solem treballar per a empreses. No és el món en què ens movem.
—Ja ho sé, ja ho sé...! —va fer en Nàxian, movent les mans— Però jo soc un home de negocis i busco la millor solució a cada tema. Per això oferim els diners que oferim.
Na Djènia va assentir amb el cap i va continuar:
—No li garanteixo que agafem la feina. Ho he de parlar amb el meu capità. Ell té la darrera paraula.
—Ho entenc perfectament —va respondre l'home.
—Bé. A banda d'això, tinc diverses preguntes. U: el nostre carguer és relativament petit, a comparació dels que tenen vostès.
—Sí, ja ho sabem. Però amb les bodegues plenes, la Skørdåt pot portar tot l'aliax mercurià que volem transportar a la nova colònia.
—Dos —va continuar ella—: si ens ataquen i ens roben l'aliax, no podrem respondre'n. A veure si em capta: per la nostra naturalesa, nosaltres no contractem assegurances que cobreixin el que transportem. M'explico, oi?
—Sí, sí. Però els riscos de robatori hi són sempre. A la Skørdåt i a qualsevol altra nau. Però sabem que la Skørdåt és una de les millors naus per a fer un transport així.
—Bé —va dir na Djènia—. I tres: com saben vostès que nosaltres no elsi robarem l'aliax mercurià? Ens el podríem quedar i revendre'l...
En Nàxian va riure una mica.
—Sí, és clar. Però hem buscat una nau que tingui fama de solvent. Hi ha molts altres transportistes, però que no tenen renom. Els hem descartat. Hem pensat en la Skørdåt perquè tothom amb qui hem parlat diu que té una capacitat enorme de complir l'encàrrec que se li fa, per difícil que sigui. Que responen sempre.
—Vaja —va fer ella—, o sigui que la fama ens precedeix.
—Més o menys. Si la gent de la Skørdåt fallés o ens estafés en aquest encàrrec, això se sabria. Com li he dit, arribarà un moment que serà impossible amagar l'existència de l'aliax mercurià. Per tant, també s'acabarà sabent si la gent de la Skørdåt ha complert o no. I si vostès no compleixen, potser guanyaran molts diners venent l'aliax nostre... però difícilment podran tornar a rebre encàrrecs en un futur.
—Ben vist —va respondre ella—. Veig que vostès també han fet els deures...
—Soc un home de negocis... —va dir ell, somrient.
—I on volen que portem l'aliax?
—A Eris.
Es va fer un instant de silenci, fins que na Djènia va dir:
—Perdoni, a Eris? Però si no hi ha anat mai ningú...! Allò és a la quinta forca!
—Ja li he dit adés que no hi havia anat mai ningú... —va ser tot el que va respondre en Nàxian.
—Tan sols hi han anat algunes sondes no tripulades enviades per empreses mineres, i l'únic que hi van veure és un ermot glaçat i fosc.
—Tenim una nau camí d'Eris —va replicar en Nàxian—. Hi ha anat en secret. Hi van enginyers, arquitectes, operaris i robots. I duen material de construcció, sobretot ferro, alumini i plàstic (material de poc valor, si s'hi fixa). Quan vostès hi arribin, ells ja hi seran.
Na Djènia va rumiar durant uns segons i va dir:
—Suposo que estan en contacte amb aquesta altra nau.
—És clar.
—Ho dic perquè, si no arriben a Eris per una fallada mecànica, pot ser que es perdin per l'espai.
—Esperem que això no passi... —va respondre l'home— I els tripulants d'aquesta nau cobren un plus de perillositat molt gran i hem contractat una assegurança de vida per als seus familiars.
—I quant ens pagaran a nosaltres?
L'home va escriure una xifra en un paper i va mostrar-lo a la noia.
—Déu-n'hi-do —va dir ella—. No sé si aquesta xifra de crèdits hi cabrà, en un intcom...
L'home es va posar a riure i va dir-li:
—Després d'aquest viatge, la seva tripulació podrà prendre's unes bones vacances...
—Quan necessiten una resposta nostra?
—Al més aviat possible.
—Entesos. Li trucaré —va dir na Djènia, aixecant-se del seient.
Van encaixar la mà i na Djènia va sortir del despatx.
Una estona més tard, na Djènia estava al mig d'una plaça assolellada de Chicago. Tenia l'intcom en una mà, i a la pantalla hi veia en Denk, el capità de la Skørdåt, un xicot de pell blanca amb els cabells castanys llargs.
En Denk era dins la seva habitació, a la nau Skørdåt, que estava estacionada als afores de Chicago, al cosmoport Keron, enganxada a una torre de manera que estava enlairada uns cinquanta metres sobre el terra. La porta de l'hangar de la Skørdåt donava directament a una plataforma. En Denk estava assegut sobre el llit, i sostenia l'intcom amb la mà. Na Djènia li dia:
—I això és el que volen.
—O sigui, que tenim d'anar a l'altra punta del Sistema Solar —va respondre en Denk.
—Sí. Te'n fas el càrrec? Això és perillós de collons —va dir ella.
—Ja. Una cosa així no s'havia fet mai. El màxim de lluny que hem anat és a Plutó.
—Però, d'altra banda, ens ofereixen molts calers. Moltíssims —va dir ella.
—Ja, ja... Però el leddarol que cremarem per a arribar a Eris ràpid també val molts calers.
—Com ho veus?
En Denk va callar un moment, tot pensant, fins que va dir:
—Per a fer un viatge així cal alguna cosa més que pebrots. Haurem de lluitar contra ves a saber quanta gent. No en tindrem prou d'anar ben armats. Haurem de fer més.
—I què proposes? —va demanar ella.
—Djènia —va dir en Denk—: necessito que em facis una feineta.

[2]


Cosmoport Keron, Amèrica del Nord, la Terra

En Denk acabava la conversa amb na Djènia:
—...i, per tant, a partir d'ara ens comunicarem per missatges de veu gravats, usant aquesta mena d'encriptació que t'he dit.
—Entesos —va dir na Djènia—. Només missatges de veu.
—Exacte. 
—Ho deia per si no seria més pràctic usar la transpensa. És més ràpid.
—No podem fer servir la transpensa —va aclarir en Denk—. Ja saps que els pensaments enviats per ones tenen subtraces del nostre pensament complet. Si algú els capta i arriba a desxifrar-los, li estarem donant molta més informació de la que creiem que donem. Els missatges de transpensa són vulnerables. Per tant, hem d'evitar-los ara més que mai. En canvi, un missatge de veu encriptat és molt més segur, perquè no té subtraces del pensament.
—Entesos —va fer la noia.
—Quedem així, doncs. Que et vagi bé.
—Adeu —va respondre ella.
Quan en Denk va haver acabat la conversa amb na Djènia, va desar l'intcom a la butxaca del pit de la samarreta. Va aixecar-se i va sortir del dormitori.
—Tothom al menjador! —va cridar, mentre ell hi anava.
Al cap d'uns minuts, al menjador hi eren en Denk, sa germana Rakkett (amb els cabells pèl-rojos ple de punxes), el pilot Zuüb (amb el visor blanc enganxat a la part frontal de la cara, que contrastava amb la seva pell negra i els seus cabells rapats molt curts), l'enginyera Lylya (una xicota de faccions orientals i cabells morens un xic llargs), el forçut d'en Kross (blanc, amb cabells curts i lluint un tatuatge al braç dret) i en Mikka, el noi lladre de la Lluna (baixet, de pell blanca i cabells rossos punxeguts). En Denk va començar a parlar:
—Els de l'empresa Iniun han descobert un nou tipus d'aliax a Mercuri. Es veu que és l'hòstia. Volen que en portem una quantitat considerable a Eris.
—A Eris? —va preguntar na Lylya, estranyada, arrufant les celles, accentuant les seves faccions orientals.
—Sí —va respondre en Denk.
Llavors na Rakkett va moure's i va dir, amb un to mig d'enfadada:
—Però si allà no hi ha res! Hòstia, si és el cul del món!
—On és Eris? —va demanar en Mikka.
—Eris és un dels planetoides més allunyats del Sistema Solar —va dir en Denk—. Està més enllà de Plutó. No se sap ben bé què hi ha, allà.
Llavors va intervenir en Kross, amb la seva veuassa:
—El que és segur és que hi carda rasca. Quina temperatura deu haver-hi?
—Com a màxim, com a Plutó. Però potser encara és més fred.
—Vatua —va dir en Kross—, se'ns congelaran els collons, allà.
—Denk —va dir na Rakkett—, si anem allà i surt cap problema, el més segur és que no tornem. I quan dic que no tornarem, no vull dir que, en cas que sobrevisquem al problema, seguirem vivint aquí a la nau durant anys. Si no podem tornar, ens morirem aquí dins, lluny de qualsevol lloc habitat.
—Ja ho sé. Però ja hi anat una nau de l'empresa abans que naltros. Confiem que hi arribin bé. En pic hi arribin, ho notificaran a l'empresa, i ells a naltros. Ho sabrem quan ens trobem a mig camí. O sigui que, si el primer viatge s'ha torçat, sempre podem girar cua i retornar la càrrega als d'Iniun, i tornà'lsi els diners. Si, per contra, han arribat bé, i naltros tenim un problema, podem acabar d'arribar a Eris i que ens ajudin. Crec que, en aquest punt, podem minimitzar el risc.
—Bé —va dir na Lylya—; ho veig factible. Sempre que tinguem prou combustible. Per a anar i tornar del cinturó de Kuiper cal molt de combustible (i també cal pebrots).
Na Rakkett, que seguia sense veure-ho clar, va dir:
—I per què no se'l porten ells? Aquesta empresa té prou capacitat per a fer-ho.
En Denk va respondre:
—Ens han contractat perquè no volen que se sàpiga que portem aquest nou tipus d'aliax. Si hi fan anar carguers seus, com que un moment o altre se sabrà que han trobat aquest nou tipus d'aliax, els seus carguers seran atacats per un fotimer d'assaltadors. I totes les naus d'escorta que tenen segurament farien curt.
En Zuüb, palplantat en un racó, va intervenir-hi:
—Podrien contractar més escortes...
—Sí —va replicar en Denk—, però això implica donar a conèixer encara més el material que transporten. Com més gent hi involucres, més gent ho sap, i per tant més fuites d'informació pot haver-hi. Per tant, més possibles atacs. Total, que elsi cal un carguer que passi desapercebut, i que pugui escapolir-se ràpid de qualsevol atac. O sigui, algú com naltros.
Na Rakkett, que tenia els braços plegats, va bufar i va dir:
—Bé, ens ha tocat carregar el pastitx. I esperar que els que ens precedeixen hi arribin bé. Si ells fallen i naltros tenim un problema durant el viatge, ens morirem al núvol d'Oort, o més enllà...
En Denk va prosseguir:
—El problema gros, per a mi, és un altre. Siguem realistes: en pic la nostra nau surti de Mercuri, la gent que treballa a l'empresa sabrà què portem i cap on. I es començarà a escampar la informació. Quan travessem l'òrbita de Venus, mig univers sabrà què portem. O, si no ho sap exactament, sabrà que transportem una cosa molt valuosa. I alguns fins i tot poden saber a on ho duem. Com que Eris és tan lluny, ens poden esperar a qualsevol punt del trajecte i assaltar-nos. El que vull dir és que, per moltes precaucions que prenguem, hi ha un dos-cents per cent de probabilitats que ens ataquin. I, per moltes defenses que portem, amb tants atacs les probabilitats que hi deixem la pell són altíssimes.
Na Rakkett va reblar:
—Vaja, que és gairebé segur que la dinyem.
En Mikka, a qui no li agradaven les incerteses ni els riscos, va fer mala cara i va dir:
—Doncs quin panorama...
Na Lylya va mig incorporar-se i va dir a en Denk:
—I què tens pensat fer?
En Denk va respondre:
—No n'hi ha prou amb anar ben armats. Hem de fer més. Hem de ser... una ombra.
—Una ombra? —va repreguntar na Rakkett, estranyada.
—Sí. Una ombra que passi desapercebuda. Que es mogui sense que ningú la vegi. Que ningú la busqui. Una ombra esquitllent.
Després de dir allò, es va fer el silenci. Finalment, en Kross va trencar el silenci:
—Bé, dò''s, fem els preparatius?
—Sí —va respondre en Denk—. Hem de preparar el viatge. I la primera cosa que farem és... —va fer una pausa, va girar-se i agafar en Mikka pel braç— Mikka, has d'abandonar la nau.
—Què? —va fer el noi, amb to de sorprès.
—Sí —deia en Denk, estirant-lo pel braç cap al passadís— has de baixar ara mateix.
—Pe... però... —mirava de protestar el noi.
Ja eren al passadís i en Denk continuava estirant-lo. En Mikka va aturar-se, i va forcejar fins que es va alliberar d'en Denk.
—Per què he de baixar? Us puc ajudar!
—Mira, Mikka —va dir-li en Denk, que s'havia aturat i s'havia girat envers el noi—. Aquesta missió és molt perillosa. Segurament haurem de combatre més d'una vegada. I tu ets un simple pispa que vas fer cap a aquesta nau mig de casualitat: no tens formació militar, ni saps com van les armes, ni pots mantenir una lluita amb armes de foc. Ho sento, però ens fas més nosa que servei. Has de baixar.
I va tornar a agafar-lo pel braç, estirant-lo cap a l'hangar.
En Mikka encara protestava mentre baixaven l'escala metàl·lica de caragol que duia del passadís dels dormitoris a l'hangar.
—Pe... però us puc ser útil! M'hi esforçaré!
En arribar a peu pla, en Denk va dur-lo cap a la rampa que hi havia a babord, que estava oberta, i va fer-lo sortir. Quan en Mikka era a la rampa, en Denk va dir-li:
—No pateixis, quan tornem d'Eris, podràs tornar a pujar a la nau. Si és que tornem.
En Mikka estava tan trasbalsat que no sabia què dir. Com que va veure que no serviria de res protestar, va girar-se i va començar a davallar per la rampa. Un cop va ser a baix, va tornar a mirar en Denk. En Denk aleshores va pitjar el botó per a tancar la rampa, que va començar a pujar. En un instant es va tancar. Tot seguit, en Mikka va sentir com s'engegaven els motors de la nau i s'elevava un parell de metres. Lentament, la nau va començar a desplaçar-se i, al cap de poc, ja havia començat a volar.
En Mikka va quedar-se sol, sense saber encara per què l'havien fet fora.