Martin Luther King va dir que la foscor només es pot combatre amb la llum, mai amb més foscor.
Però s'equivocava. A vegades l'única manera de vèncer la foscor és des de la foscor.
[1]
Jàpet, en òrbita a l'entorn de Saturn, tenia molts cosmoports, alguns de molt grans, on les naus de càrrega podien aturar-se a deixar-hi mercaderia o a recollir-la, a proveir-se de combustible o a fer alguna reparació. Els cosmoports estaven a gravetat satel·lital; però algunes zones d'aquests cosmoports estaven a gravetat terrestre (aconseguida mitjançant progravitatoris instal·lats sota terra), ja que pràcticament totes les naus estaven a aquella gravetat. Això es feia per a verificar pesos però també com a mesura d'adaptació a la gravetat terrestre per a qui volia pujar a una nau des del satèl·lit.
El cosmoport BDK-A1 disposava d'uns magatzems gegantins, interconnectats entre si. En un d'aquests magatzems, en una certa penombra, hi feinejaven dues noies joves, totes dues de pell blanca i amb els cabells llargs i llisos (una de morena i l'altra rossa) i recollits amb sengles cues. Anaven vestides amb unes granotes de color marró, però una mica arrapades al seu cos, no pas folgades. Tenien a les mans uns comandaments tàctils i amb allò controlaven mitja dotzena de robots de càrrega, de forma vagament humanoide i totalment metàl·lics, que, surant a un o dos metres del terra, portaven caixes força grans a un contenidor gegantí.
De cop i volta, per la porta d'entrada van aparèixer quatre homes, tres dels quals de pell blanca i un de pell negra. L'home de pell negra era alt i robust, i no tenia cabells al cap; només una mica de barba. Pel que fa als tres homes blancs, dos d'ells estaven molt grassos i caminaven amb dificultats; un duia una espessa barba, mentre que l'altre estava totalment rapat. Finalment, el tercer home de pell blanca era prim i ros i tenia una barba fina.
Els quatre homes van plantar-se a uns quants metres d'on feinejaven les dues xicotes i l'home gras pelat va cridar, amb to amenaçant:
—Ei, valtros! Què cony foteu, aquí?
Les dues noies van girar-se cap als nouvinguts, però sense dir res. Els robots que volaven teledirigits no van aturar-se. L'home que havia parlat va tornar-hi, cridant:
—No podeu feinejar aquí! Només hi podem treballar membres del sindicat d'estibadors de Saturn!
Les dues noies van mirar-se però no van intercanviar cap mot. Allò va molestar l'home que havia parlat, que va tornar a cridar, fent cara d'enrabiat:
—Me casum les putes aquestes!!! Foteu el camp ara mateix, si no voleu que us destrossem els vostros robotets i de passada us atonyinem! Que sigueu dones no ens aturarà, us ho asseguro!
Quan va dir allò, tots quatre homes van mostrar què duien a les mans: barres de ferro grosses i pesants. Era evident que farien una trencadissa si els provocaven.
Però les noies van continuar mirant-se entre elles, sense adreçar cap paraula a l'home. Aquell pallago, al veure la indiferència de les al·lotes, semblava que anava a esclatar, quan de cop, de més enllà de les noies, va aparèixer un altre home jove, baixet i una miqueta plenet, amb els cabells pentinats amb una cresta llarga enrere sobre el mig del seu cap, grisosa, i unes patilles molt llargues a banda i banda de les galtes. Aquell homenet somreia molt, de manera que gairebé se li tancaven els ulls al somriure. Anava vestit amb una granota negra. Va cuitar a presentar-se davant dels quatre sindicalistes, mig corrent, mentre deia:
—...Ui, perdoneu, perdoneu! Sisplau perdoneu! Soc l'encarregat d'aquestes noies. Puc explicar-vos-ho. Em dic Grûntz. Podeu dir-me quin problema hi ha?
L'home gras va respondre-li amb un to sec:
—Escolta, cagameus! Me dic Meīnn i soc del sindicat d'estibadors. I aquí només hi penca gent del sindicat d'estibadors. O us afilieu al sindicat, o fora. Si no, us destrossarem aquests robotets. Ha quedat clar?
En Grûntz havia acabat d'arribar fins davant d'aquells sindicalistes (va quedar-se només a uns quatre metres d'ells) i va dir, somrient i adoptant una veu fina:
—Ja em perdonareu. No sabia res d'això del sindicat. Permeteu-me que mirem d'arreglar-ho. Si us sembla bé, podeu passar cap a aquella oficina —va dir, assenyalant cap a un petit mòdul amb una porta—, seiem una estona, prenem una copa i en parlem de tot plegat, relaxats i com a persones civilitzades. M'expliqueu quin és el problema, i mirem de trobar-hi una solució. Us sembla bé? —va reblar, somrient encara més.
Els quatre homes van dubtar, però finalment en Meīnn va dir:
—'Tà bé... P'rò h'uràs d'afiliar-te al sindicat. Si no, ets pell!! A l'oficina hi entraré jo amb en Joop —va dir, assenyalant l'home negre i corpulent—. Els altres dos, en Guō i en Freddy, es quedaran aquí vigilant les teves mosses —va fer, assenyalant-les amb el cap.
En Grûntz va respondre:
—Em sembla bé. Però permeteu-me un momentet.
En Grûntz va anar fins a una de les dues xicotes, la de cabells negres, i li va dir una cosa que no es podia sentir des d'on es trobaven els quatre homenots. La mossa va girar-se i va anar cap a l'oficina que havia suggerit en Grûntz als sindicalistes. Quan la noia entrava a l'oficina, en Grûntz ja tornava a ser davant dels quatre nouvinguts i elsi va dir amb veu afable:
—Permeteu-me que vagi a buscar els documents de càrrega i descàrrega. Els tinc a l'ordinador, i ara mateix l'ordinador el tinc a la nau, que es troba a l'altra banda del magatzem. Vosaltres entreu a l'oficina. La noia que ha entrat, que es diu Ekra, us prepararà una copa. Hi tinc de tot: gin, salbut, vodka, rom, saratam... Aneu-hi i poseu-vos còmodes, i vinc de seguida.
En Meīnn i el seu acompanyant de pell negra van anar sense dir res a l'oficina, tot i que no deixaven de fer mala cara. Els dos homes van entrar-hi i van tancar la porta rere seu. Quan van ser dins, un altre home del sindicat va atansar-se a en Grûntz i va dir-li:
—Escolta, curt de gambals. Si intentes cap maniobra, t'encastaré aquesta barra de ferro dins al cervell, sense manies. Ha quedat entès, oi?
El to d'amenaça d'aquells mots havia omplert tot l'espai. Era evident que els sindicalistes no estaven per brocs: o allà es feia el que ells deien, o els navegants i comerciants podien patir destrosses. Tanmateix, en Grûntz no deixava de somriure mentre es mirava els dos sindicalistes. Semblava que aquelles amenaces no l'intimidessin.
De sobte, dins l'oficina es van sentir uns quants cops forts. Els dos sindicalistes van girar el cap vers aquell habitacle, atrets pels sorolls, i l'home prim del sindicat va dir tot rient:
—Caram amb aquells dos! Segur que estan boixant amb aquella mossa! La veritat és que està bona, eh?, se mereix una bona verga... —va girar-se cap al seu company i, sense deixar de riure, va afegir-hi— Encabat hi anirem tu i jo, eh?, Freddy?
Però tot seguit la porta de l'oficina va obrir-se una mica violentament i va sortir-ne la noia, duent un fardell gros a cada mà. Va començar a caminar cap al grupet d'homes. Aquells fardells eren molt grossos, però la noia no es corbava gens del pes, com seria esperable, atès que aquella zona tenia la gravetat de la Terra. La xica caminava ben dreçada, lleugera, com si no portés res a les mans. A mesura que la noia s'acostava, els sindicalistes van veure que cada fardell que portava la noia tenia uns quatre tubs, dos davant que queien rectes cap avall i dos més (un xic més grossos) que s'arrossegaven per darrere. Quan la noia va ser més a prop dels sindicalistes, aquells homes van adonar-se'n: els fardells que duia (un a cada mà) eren els cossos dels seus dos companys, els dos homes que havien entrat a l'oficina. Ella els agafava per l'esquena i els portava com si fossin maletins, amb els braços i les cames penjants i arrossegant-se a terra (allò que de lluny semblaven tubs). Però és que, a més, els dos cossos no tenien cap. Allà on havia d'haver-hi la testa hi havia un tall rodó sec, sangonejant: era el coll. Aquella imatge va deixar esbalaïts els dos sindicalistes.
En arribar davant dels homes, de sobte la noia va deixar caure els dos cossos decapitats a terra. Els dos sindicalistes vius estaven tan astorats que no sabien què fer ni què dir. S'havien quedat totalment blocats. Tot seguit, la noia va ajupir-se una mica i va posar el braç dret a un pam d'alçada respecte de l'esquena del cadàver de l'home negre. En sec, va abaixar el braç amb una força i rapidesa enormes i va penetrar la mà dins el cos de l'home negre; es van sentir uns quants crecs seguits, que devien ser les costelles que es trencaven. Tot seguit, la noia va treure la mà de dins, va dreçar-se i va alçar el braç, mostrant el que havia extret. Dins la mà tota ensangonada tenia el cor d'aquell home.
El més tenebrós de tot no era que el cos d'aquell home estigués decapitat, ni que li haguessin arrencat el cor. El més tenebrós de tot era la cara de la xicota jove. Aquella noia, mentre sostenia davant seu un cor sangonejant, no tenia cap expressió en el seu rostre. No s'immutava. No reia. No feia cara d'enfadada. El seu esguard era totalment neutre. Com si fos un gerro d'un racó. No deia res. No mirava ningú, només endavant, cap enlloc. Els seus ulls no transmetien cap emoció ni sensació. Només parpellejava. Res més en la seva cara indicava cap sentiment, expressió o pensament. Res.
El sindicaliste prim, que tenia el cor del seu company a un metre dels seus ulls, no se'n sabia avenir. Veia el cor ple de sang davant seu, però, el que era pitjor, veia la cara d'aquella noia, una cara inexpressiva, buida. No s'explicava com una xica jove podia haver arrencat el cor d'algú, d'aquella manera tan fàcil; però si estava espantat no era per aquell acte de violència... sinó per la cara immutable de la noia.
L'home feia uns ulls com a taronges a causa de l'espant i del xoc; i li tremolava incontroladament la boca, incapaç de dir res. Tenia tanta por que el seu cos se li havia paralitzat. Només tenia esme per a obrir els ulls.
En Grûntz es va apropar lentament a aquell sindicaliste, i, deixant de somriure, amb veu pausada (però ja no fina, sinó greu) va dir:
—Escolta, gamarús. A mi ningú em diu què haig de fer. Ara foteu el camp vosaltres. I si torneu a passar per aquí, l'Ekra farà això amb el teu cap.
En aquell moment, n'Ekra va tancar de sobte la mà i va escarxar el cor. Van sortir trossos de cor i gotes de sang cap a tot arreu, i ho va esquitxar tot: el terra, la cara de la noia... però la xicota seguia immutable, mirant envant i enlloc. I, mentre passava allò, en Grûntz va posar-se a riure sorollosament, incontroladament, fruint del moment. Les seves rialles fortes van emplenar tot l'aire, ressonant en les orelles dels dos estibadors que seguien vius.
El sindicaliste prim, amb els ulls esbatanats i la cara desencaixada, tot ell pres pel pànic, no va poder més i va posar-se a cridar desesperadament. L'expressió facial gèlida d'aquella xicota mentre agafava i escarxava un cor humà l'havia fet tornar boig, alhora que les riallades d'en Grûntz ressonaven fortes i lliures per tot aquell espai.
[2]
La nau Skørdåt, un carguer menut armat i blindat i amb un fuselatge lilós, havia travessat l'òrbita de Júpiter a alta velocitat i s'adreçava a tot córrer cap al cinturó d'asteroides, en direcció a Mart.
El capità, de nom Denk, era un noi de 27 anys de pell blanca, alt i amb cabells castanys llargs. En aquell moment travessava decidit de popa a proa el passadís dels dormitoris, que comunicava l'hangar (situat al mig de la nau) amb la cabina de comandament (situada al capdavant).
Pel passadís es va creuar amb na Lylya, una xica jove (tot just 23 anys) de faccions orientals i cabells llargs morens, que s'encarregava del manteniment de la nau i de tota la maquinària. Sense deixar de caminar, en Denk va dir a la noia:
—Lylya, d'aquí cinc minuts reunió al menjador.
—Oquei! —va respondre l'al·lota, sense deixar de caminar, somrient i creuant la mirada amb en Denk.
El capità, continuant pel passadís, va passar per davant la porta d'una de les cambres de babord, que estava oberta. Dins hi havia, dreta, na Rakkett, la germana petita d'en Denk, una mossa de 22 anys prima i amb cabells pèl-rojos pentinats fent punxes. La xicota tenia a les mans una barra metàl·lica i negra d'uns quaranta centímetres: era l'ardatan, una arma antiga que podia allargar-se (sortint-ne segments de dins, girant i estenent-se alhora) i permetia lluitar cos a cos amb una tècnica especial. En Denk va dir-li:
—D'aquí a quatre minuts i mig, reunió al menjador.
—Deso l'ardatan i vinc —va comentar ella.
El capità va prosseguir cap al final i va entrar a la cabina de comandament, situada a proa. Asseguda al seient de pilotatge, ran dels comandaments, hi havia una noia jove de poc més de vint anys, de pell blanca i cabells llargs rossos. Tot i que la nau podia pilotar-se amb la ment, gràcies a un semicasc de conducció, ella pilotava manualment, amb les mans sobre dues palanques. En Denk, tot just entrar, va dir a la pilot:
—Lània, d'aquí a quatre minuts, si no et fa re, vine al menjador.
La noia va girar la cadira flotant, va mirar en Denk una mica seriosa i va respondre sense cap bri d'entonació:
—Entesos.
Dit allò, la noia va tornar a girar-se cap a la finestra del pont, sense gairebé immutar-se. En Denk va mirar-se-la i va preguntar:
—Lània, tens cap dubte a l'hora de pilotar? Pensa que la Skørdåt, a banda de ser molt veloç, és una nau pensada també per a maniobrar en curt...
La noia va tornar a girar el seient, va mirar el capità amb la cara poc expressiva que tenia i va dir, amb un to molt neutre:
—Puc pilotar la nau sense problemes.
—D'acord... —va respondre el capità, una mica sorprès davant d'aquella seguretat tan eixuta.
La xicota va tornar a encarar-se cap als comandaments sense immutar-se. En Denk va enretirar-se i va tornar a sortir al passadís, des d'on va anar cap al menjador, situat a la banda de babord (era la primera porta sortint de la cabina de pilotatge). Dins el menjador, tots drets, hi havia la resta de la tripulació: en Kross (un homenot alt i fornit de 35 anys, de pell blanca i cabells castanys curts, vestit amb una samarreta blanca sense mànigues que li permetien lluir músculs i un tatuatge d'un drac al braç dret), n'Athena (una exmilitar de 32 anys de pell blanca i rapada al zero), en Mikka (un xicot molt jove, tan sols 16 anys, de pell blanca, ulls blaus i cabells curts rossos pentinats amb punxes, que abans havia sigut lladre a la Lluna), na Rakkett i, finalment, en Taitj (un home de pell blanca, de gairebé cinquanta anys, amb cabells curts i bigoti grisosos).
Tots estaven xerrant fent rotlle, excepte en Mikka, que potinejava el microones. Just haver entrat a la sala, en Denk va passar la mà ran de paret (al costat de la porta) i, de dues parets, van sortir-ne uns bancs metàl·lics, que feien una forma de L. En Denk va dir:
—Au, 'neu seient...
La tripulació va fer cas al capità (excepte na Rakkett, que va quedar-se dempeus) de manera que, a poc a poc, van anar seient. Quan van estar asseguts, en Denk va tornar a passar la mà ran de paret i, del terra, va pujar una taula metàl·lica rectangular, de manera que, els que estaven asseguts, van quedar com reclosos.
Mentre esperaven na Lània, en Denk va preguntar:
—Taitj, va tot bé? T'acomodes bé?
—Sí, xec —va contestar en Tatj, amb la seva veu un xic aguda i una mica nasal—. El Kross m'ajuda molt, ja hai' après a manipular les metralladores de la nau.
—Me n'alegro —va respondre el capità—. En el mes i escaig que fa que estàs amb naltros, has encaixat bé amb l'equip, trobo.
Llavors va ser en Kross qui va intervenir amb la seva veuota:
—P'rò en Taitj diu que dispara millor que jo, vatua l'olla! H'urem de fer un concurs...
En Denk, somrient, va respondre:
—Friso per veure-ho...
La tripulació va riure una mica, i llavors en Kross, plegant els braços, va preguntar al capità:
—Què tal ho fa, la Lània? Sembla que pilota prou bé, no?
En un mes i mig, la Skørdåt havia hagut de renovar part de l'equip. L'antic pilot, en Zuüb, havia trobat una feina com a instructor de vol en una acadèmia de pilotatge; com que la feina estava molt ben pagada, volia provar sort. D'altra banda, una caça-recompenses que havia passat alguna temporada a la nau, na Djènia, havia tornat a fer feines pel seu compte. Com que en aquella nau ja eren pocs per a segons quines feines, el capità es va afanyar a incorporar en Taitj, un antic conegut no gaire versat en baralles però alhora ferm a l'hora d'enfrontar-se al que fos. En Denk va respondre la pregunta que li havia fet en Kross:
—Sí. La nau va fina...
N'Athena, que tenia una relació sentimental amb en Denk, va mirar-se'l bé. Ja el coneixia prou i li endevinava l'estat d'ànim sols amb el to de veu. Així que va dir:
—Em sembla que no n'estàs del tot convençut. Que trobes a faltar el Zuüb, potser?
En Denk va mirar la seva xicota. Era evident que ella havia encertat de ple. El capità va contestar:
—No és això. La nana ho fa bé. P'rò... No ho sé. La vei' molt segura. Massa. El Zuüb en sabia molt, però... mai va confiar-se. Quan ell pilotava, veies com es concentrava a l'hora de fer maniobres complicades. El Zuüb controlava molt bé la nau, però a la vegada li tenia respecte. En canvi, aquesta noia...
En Denk no va prosseguir. Sa germana Rakkett, encara dreta, va interrompre'l:
—Què vols dir? Que la Lània pilota bé però sense cura?
—No, no... —va respondre en Denk, mirant-la— P'rò sembla com si, per a ella, pilotar fos una operació purament mecànica. I pilotar no és només això: cal també enginy, intuïció, un desè sentit... Vaja, el que tenia el Zuüb.
—Confirmat —va concloure na Rakkett, taxativa—: enyores el Zuüb.
En Mikka va escurar el menjar que estava endrapant i va deixar el potet sobre la taula, tot dient:
—Sense aquell diable del Zuüb, la nau sembla més buida.
En Kross, que seguia amb els braços plegats, va comentar:
—Dò's jo qui trobo a faltar és la Peti —es referia a na Djènia, a qui a vegades anomenaven amb aquell mot afectiu—. Refot, aquell dimoniet sí que era un cul de mal seient!
Na Rakkett va replicar-li, sorneguera:
—Ja ho sabem, que tu i la Djènia sou cul i merda!
En Denk va afegir-hi, amb un to més neutre:
—La Djènia de tant en tant necessita escampar la boira. Fer la seva. Em sembla que ara treballa en una empresa de seguretat a la Terra. Però no m'ho feu jurar: com ha dit el Kross, aquella xica és un cul de mal seient.
Just aleshores van entrar na Lylya i na Lània. Es van quedar dretes rere en Denk, que, al veure que ja tenia tot l'equip reunit, va començar a detallar:
—Bé, us explico la feina que tenim per davant. Algú ha sentit a parlar d'un tal Öxen?
En Kross va dir amb la seva veuarra:
—Tinc entès que és un paio dur. Un cabronàs de collons quan combat. I que, si et busca, més et val ser a l'altra punta del Sistema Solar d'on sigui ell, perquè, si te l'ha de fotre, et fotrà ben fotut.
En Denk va continuar:
—Jo també hai' sentit a dir que és ferreny. Fa poc, ell i el seu equip van tindre-se-les amb una mafieta de merda de Titània... i van deixar-ne uns quants fora de combat. Fins i tot se brum que la mafieta aquesta ha hagut de contractar més penya, de tan delmats que van quedar. Pel que es veu, aquest Öxen i el seu equip són durs de rosegar.
En Kross va preguntar:
—Així hem de tenir-hi tractes?
—Sí —va contestar en Denk.
En Kross va bufar i va deixar anar:
—Dò's esperem que estigui de bones. Perquè, si és com diuen, estarem asseguts damunt una ampolla de nitroglicerina.
Na Rakkett, que es trobava a prop d'en Kross, va aixecar la cama i va fúmer una puntada de peu a la cuixa de l'homenot, tot dient:
—Què passa, culgròs...! Que t'escagarrines, ara, o què? Sempre hem tingut una bomba o altra darrere nostre. A què ve, ara, aquesta arronsamenta?
En Mikka va intervenir en la conversa:
—Per què dius això d'estar assegut sobre nitroglicerina?
En Mikka era el més jove de la colla. Gairebé un nen, als ulls dels altres! L'havien arreplegat i en el seu currículum sols hi havia haver fet furts a la Lluna. Com que havia voltat poc món, desconeixia moltes coses, entre les quals què era la nitroglicerina. Na Lylya (que era l'experta en coses tècniques) va veure que el noi anava a les palpentes amb allò i va respondre-li:
—La nitroglicerina és un líquid que, si el sacses un poc, explota. I més val que no li toqui el Sol, tampoc. Qui juga amb nitro és que està grillat.
En Denk, que era d'evitar descentrar-se (sempre estava fixat en la feina que havien de fer), va prosseguir:
—Per als qui no el coneguin, l'Öxen és un mercenari. Molt bregat, com us podeu imaginar. I té els dos ulls artificials perquè, una vegada, una explosió va danyar-li els dos ulls naturals. S'ofereix per a fer tota mena de feinetes on calgui usar armes. El seu equip està format ara mateix per dugues persones, tot i que antigament comptava amb més gent.
En Kross va demanar:
—I què vol?
—L'únic que sé és que hem de transportar-lo a ell i a la seva tropa a un lloc (encara no sé quin) i tornar-los a prendre. I m'imagino que això darrer vol dir sortir cagant metanol i sota una pluja de bales, míssils, microones o làsers... o tot plegat.
En Kross va tornar-hi:
—Que no tenen nau, pas?
—En tenien una —va fer en Denk—. P'rò van rebre un atac i la nau va quedar inservible. Ara no en tenen. Busquen uns transportistes com naltros, ràpids, ben armats i que no faiguin preguntes. De moment és l'únic que sé. Ens hem citat a Mart i allà ens explicarà més detalls de la feina. Com podeu veure, no vol que ens comuniquem per intcom. Suposo que no vol que ningú intercepti una comunicació on explica què vol fer. Vaja, segur que és una cosa merderosa.
—Bé —va dir en Kross—, si hem de ballar-la, la ballarem.
Llavors en Denk va girar-se cap a na Lània i va ordenar:
—Segueix rumb a Mart. Fot-li velocitat.
[3]
Cosmoport Tarkky, Mart
La Skørdåt va estacionar al cosmoport Tarkky, de Mart, situat en una zona industrial. En Denk, en Kross i na Rakkett van anar a la trobada amb n'Öxen. Duien armes de foc. A més, tant en Denk com na Rakkett duien posades les seves ulleres fosques, arrapades a la pell davant dels ulls; aquella eina elsi permetia de detectar armes de foc i altres ginys (com micròfons o càmeres) fins i tot si estaven amagats.
Tots tres van anar fins al magatzem que elsi havia dit n'Öxen. Van plantar-se a uns quants metres de la porta (una porta gran, metàl·lica) i en Denk va treure's tres ginys quadrats plàstics de dins una butxaca. Un se'l va enganxar a la templa dreta i va donar els altres dos a sa germana i a en Kross, que també se'ls van posar a la templa. En Denk va dir amb to cautelós:
—Feu servir la transpensa només per a alertar de perill si s'ensumeu alguna cosa rara. No passeu pensaments complexos. Ja sabeu que les transmissions de transpensa, si són captades, poden donar molta més informació als altres que el missatge en si. Per tant, només missatges d'alerta.
Un cop es van haver posat aquells estris, els skørdåtians van atansar-se a la porta, que es va obrir automàticament sense que haguessin de trucar. A través de la porta, en Denk i els seus van veure que dintre hi havia n'Öxen amb els altres mercenaris. Els seus sequaços eren dos. Repenjada a una paret (a l'esquerra de n'Öxen) hi havia una noia de pell blanca, cos ferm i cabells pèl-rojos a lloure, llargs i ondulats, de trenta anys. A més de l'armadura, duia una mena de semicasc fi situat entre l'orella esquerra i l'ull esquerre; aquell giny li cobria tot l'ull esquerre i, sobre l'ull, en realitat hi havia un objectiu, que permetia enfocar i apuntar. L'altra persona (dempeus a la dreta de n'Öxen) duia el cap totalment cobert per un casc metàl·lic gris i, per tant, no se sabia si era home o dona. N'Öxen i la dona duien cadascú una metralladora, semblants a les que feien servir els skørdåtians. Però el mercenari amb el cap tapat tenia a la part inferior de cada braç una maximetralladora, formada cadascuna per cinc canons curts de gran calibre. En Denk va analitzar aquella maximetralladora amb les seves ulleres escanejadores i va veure que aquell calibre permetia danyar seriosament una armilla antibales de tipus mitjà. A més, tenien una cadència de tir força alta. En definitiva, si algú era escomès per aquell mercenari, tenia molts números d'acabar malferit o mort.
En Denk va entrar a l'estança, seguit dels seus companys, i llavors van veure bé la cara de n'Öxen: era un home de pell blanca i tenia els cabells negres curts, amb una barba força rasurada. Somreia i tenia els ulls amb una brillantor vidriosa, pròpia dels ulls artificials. Com que en aquell moment els tenia més a prop, en Denk es va fixar bé en els vestits dels tres mercenaris: eren una mena de cuirassa metàl·lica grisa amb rivets verds i roses, més gran que el cos humà que allotjaven.
L'ambient es notava tens. Els uns no es refiaven dels altres, perquè, en el món de l'hampa en què es movien els foralleis, els assaltanaus, els paramilitars, els mercenaris i patuleia semblant, ningú es refiava de ningú (i, de fet, ningú s'havia de refiar de ningú). Quan en Denk va ser davant de n'Öxen, aquest va dir, un xic sorneguer:
—Gràcies per 'ver vingut, Denk. Però no calia que portéssiu armes. Només som aquí per a parlar de negocis...
En Kross, situat rere en Denk, va deixar anar amb un to lleugerament ferm:
—Jo no deixo l'arma ni per a cagar.
La mercenària pèl-roja va mirar-se bé en Kross amb l'ull que tenia lliure (el dret) i va dir:
—I quan et repasses una mossa, tampoc deixes l'arma?
En Kross va respondre:
—Ah, no, llavors amb la meu' arma ja faig.
Aleshores va ser n'Öxen qui va parlar:
—Recoi d'en Kross. Ja m'havien dit que eres un trinxaossos de gallet ràpid... Però no m'havien dit pas que també eres de llengua fàcil.
En Denk, que sempre volia centrar-se en la feina, va interrompre'ls:
—I si ens calméssim tots una miqueta? Com bé has dit, Öxen, estem aquí per a parlar de negocis. Jo ja faré callar els meus, però tu fes callar els teus.
N'Öxen va mirar cap a la noia i va mig renyar-la:
—Iris, sisplau, sigues educada amb els nostres visitants.
—'Cord... —va respondre la dona, una mica de mala gana.
N'Öxen va tornar a somriure només una miqueta, tot mirant en Denk, i va dir:
—Bé, doncs, parlem de negocis. Ens fareu la feina?
En Denk va respondre-li:
—Ja vai' dir-te que una feina així costava molts diners. Acceptes de pagar-ho?
N'Öxen va comentar:
—Trobo que demanes molt.
—És el que hi ha —va contestar en Denk—. Aquest viatge és perillós de collons. No ens jugarem la vida per quatre xavos.
N'Öxen va moure's una mica, potser neguitós, potser incòmode, i va dir:
—Bé, tindràs els diners. Et pagarem la meitat ara i l'altra meitat si ens treus d'allà sans i estalvis. És clar que, si no en sortim en vida, no et pagarem...
En Denk va respondre:
—Em sembla bé. A on cal anar?
N'Öxen va treure's l'intcom de la butxaca de l'armadura i, bo i mirant l'aparell, va teclejar sobre la pantalla. Tot seguit va alçar la mirada vers en Denk i va dir:
—T'acabo d'enviar les coordenades al teu intcom. La feina consisteix a portar-nos allà a mi i el meu equip, us espereu amb els motors engegats mentre fem la feina i, tot seguit, ens traieu d'allà llampant. Compto que ho sabràs fer.
—És clar —va respondre en Denk.
N'Öxen va somriure més maliciosament encara i mirant de manera punyetera en Denk va comentar, amb un to com fent-se l'interessant:
—És que... m'ha arribat que vau canviar de pilot. Que ara teniu una xavaleta. El que teníeu abans era molt bo, diuen. La que teniu ara, sabrà treure'ns d'allà com un llampec?
—La noia que tenim ara en sap molt, de pilotar —va ser tot el que va dir en Denk, sec.
—Bé... —va prosseguir n'Öxen— Si us he de ser franc, molts m'han parlat força bé de vosaltres. M'han dit que sou ideals per a aquesta feina. Però, noi, com que no fa gaire vau tenir una relliscada prop de Mart, i ara us ha abandonat el pilot... No ho sé, que no sigui que esteu perdent reflexos...
En Denk va respondre-li, intentant transmetre duresa:
—A Mart no vam tindre cap relliscada. Si et refereixes a una nau de càr'ga atrotinada que vam deixar allà fa bastants mesos, sàpigues que formava part d'un pla. No vam deixar enrere res que no volguéssim deixar enrere. I, per cert, uns quants dels mafiosos locals van deixar-hi la pell intentant caçar-nos. Els vam esterrecar i ja no se'n canta ni gall ni gallina, d'aquella gentussa.
N'Öxen va aclarir:
—No em refereixo a cap carguer. Em refereixo a una aturada que vau fer en una estació espacial prop de Mart (a l'època que va haver-hi la revolta secessionista). Segons m'han dit, una caça-recompenses va aconseguir prendre-us una cosa... Em refereixo a una tal Oktey...
Va ser dir aquell nom i na Rakkett va reaccionar. Li va canviar la cara, endurint-se-la, i va fer per avançar cap a n'Öxen, passant per l'esquerra d'en Denk; però son germà, que va veure-la venir, ràpidament va aferrar-la per l'avantbraç i va aturar-la. Molt pausadament, en Denk, mirant n'Öxen, va dir:
—Aquesta tal Oktey... efectivament, va prendre'ns una càr'ga. Però vam recuperar-la al cap de no re.
N'Öxen va avançar una mica cap a na Rakkett i, mirant-la, va deixar anar:
—Per la manera com ha reaccionat ta germana, Denk, diria que he tocat os. Si la Rakkett s'ha picat deu ser que allò no era tan poca cosa com pintes. No m'equivoco, oi?
En Denk va respondre, de nou calmat però alhora mostrant duresa:
—Mira, Öxen, entenc que vulguis assegurar-te que podem fer bé la feina. Aquella Oktey és molt bona. Però al cap de poc vam recuperar el que ens havia pres.
N'Öxen, sense deixar de mirar na Rakkett, va continuar dient amb un to un xic foteta i amb la veu alentida:
—Sí que havia de ser bona, sí... per a deixar amb un pam de nas la gran Rakkett...
En Denk seguia agafant fort na Rakkett pel braç. No convenia afegir més tensió a la reunió. N'Öxen va allunyar-se de na Rakkett, anant de recules a poc a poc però amb un somriure foteta, i en Denk va aprofitar per a dir:
—Pugeu quan vulgueu a la nostra nau. Així que ens ho digueu, se n'anem.
N'Öxen, ja enrere del tot i encara amb aquell mig somriure maliciós que solia fer, va acabar per dir:
—Entesos. Pujarem a la nau d'aquí a uns minuts. Sols hem de carregar quatre coses.
—Va bé —va respondre en Denk.
Sense dir re més, en Denk, na Rakkett i en Kross van anar reculant fins a la porta del magatzem, sense girar l'esquena a n'Öxen i els seus i aferrant bé les armes de foc, tot tensos. Un cop fora, la porta va tancar-se i llavors els skørdåtians van relaxar-se. Na Rakkett, alliberant tensió, va comentar, referint-se a n'Öxen:
—'Quest palatreca té un tranc que no l'aguanta ni sa mare!
—Què m'has d'explicar! —va contestar son germà.
En Kross va afegir-hi:
—Te'n refies, d'aquests? L'Öxen és un torrafaves de ca l'ample.
En Denk va respondre:
—Gens ni mica. Però ells tampoc es refien de naltros. Haurem de tindre sempre les armes a la mà... perquè ells, quan siguin dintre de la Skørdåt, tampoc les deixaran.
