[1]
Ganimedes, satèl·lit de Júpiter
Any 2642 (deu anys abans que en Mikka i na Rakkett es coneguessin)
Ganimedes és el satèl·lit més gran i alhora més massiu de Júpiter. Forma part dels anomenats "satèl·lits galileans". Fa un diàmetre de gairebé 5.270 quilòmetres (per tant, és un xic més gran que Mercuri).
Pel que fa a l'aparença, té grans zones de color gris marronós, a vegades més fort i a vegades més fluix. I pertot té clapes blanques brillants en forma d'estel, algunes de les quals gegantines.
Ganimedes està compost tot per roca de silicat i gel d'aigua, aproximadament a parts iguals, amb traces de sulfat de magnesi i sulfat de sodi. A més, a les parts blanques i lluminoses hi ha també diòxid de carboni, diòxid de sofre, sulfat d'hidrogen i diversos compostos orgànics. Alhora, Ganimedes disposa de molta aigua líquida al seu interior, cosa que va facilitar-ne la colonització. Entre aquesta aigua i la superfície hi ha una escorça de gel que sura damunt d'un mantell fangós. Arreu hi ha cràters, tot i que bastant plans. Té una atmosfera molt prima que conté vapor d'aigua. També té camp magnètic, com la Terra, a diferència dels altres satèl·lits del Sistema Solar. Amb tot, la seva magnetosfera està encastada dins del camp magnètic de Júpiter, que és molt gran.
Orbita a més d'un milió de quilòmetres de Júpiter i fa una volta sencera al planeta cada set dies terrestres i tres hores. La relació entre els satèl·lits galileans és curiosa. Així, mentre Ganimedes (llunyà de Júpiter) fa una volta al planeta, Europa (més proper a Júpiter) en fa dues i Ió (encara més proper a Júpiter) en fa quatre. A banda, com li passa a la Lluna i molts altres satèl·lits del Sistema Solar, Ganimedes té una rotació síncrona amb l'orbitació; és a dir, mentre fa voltes a l'entorn de Júpiter també gira sobre si mateix exactament a la mateixa velocitat que l'orbitació. És com si, amb el pas del temps, la rotació s'hagués anat acompassant amb l'orbitació. Per aquest motiu, des de Júpiter sempre es veu la mateixa cara de Ganimedes.
Les ciutats de Ganimedes, situades sota cobertures metàl·liques (que permetien recrear l'atmosfera terrestre), estaven superpoblades i hi havia bastantes zones amb deixalles. La gent malvivia en aquell satèl·lit treballant en feines que no volien fer enlloc més del Sistema Solar: producció industrial contaminant, mineria en zones fangoses (que més d'un cop s'esfondraven i mataven centenars de miners), emmagatzematge de residus... Ganimedes era ben bé un abocador on s'acumulava bona part de la porqueria de la humanitat. Qui vivia a Ganimedes era perquè no tenia més alternatives. Fins les rònegues estacions espacials antiquades estaven fora de l'abast de molta gent pobra, així que tota aqueixa gent feia cap als suburbis ganimedians. I com més gent hi anava, més fems es generaven, més malalties es transmetien, més podrit estava tot.
En una deixalleria semiabandonada enmig d'enlloc hi havia tot de runa metàl·lica i plàstica. Tones i tones de deixalles escampades sense que ningú es plantegés de recollir-ho. Moltes peces de ferro estaven rovellades i desgastades. La il·luminació de l'espai era tota groga, perquè del sostre penjaven centenars de focus grocs que funcionaven permanentment, alimentats (per la part exterior de la cobertura) mitjançant plaques solars que cobrien aquella mateixa cobertura.
Un noi i una noia jovenets anaven caminant enmig de la runa. Trepitjaven el terra, ple d'una matèria granulosa de color gris fort, i miraven de fer-ho amb cura, per tal de no clavar-se algun ferrot rovellat. Encara que calcessin botes, aquella deixalleria era molt malparida... L'al·lot, que caminava davant, tenia disset anys. L'al·lota tan sols dotze. Aquella xiqueta tenia un cos encara poca cosa, però ja li havia vingut la regla. Tenia la pell blanca, els ulls verds i els cabells pèl-rojos embullats. Es va aturar i va clamar:
—Denk!
El noi va aturar-se i va girar-se. També tenia la pell blanca, era altet i primet i tenia els cabells castanys una mica llargs.
—Digues —va respondre el xaval.
—Allà —va dir la xica, assenyalant un munt de ferralla—, allò no és una bomba de calor? Sembla que està prou bé.
En Denk va fer-hi una llambregada i va replicar:
—No sé si val la pena, Rakkett.
—Però el Paxtø ens en pot pagar uns quants crèdits! —va fer ella.
—No —va respondre ell—, el Paxtø vol coses que es trobin en bon estat. Només que estiguin una mica atrotinades ja no les vol. Aquell traste està rovellat, té una part abonyegada i sembla que té alguna peça trencada. Si ho agafem, haurem d'arrossegar aquesta rampoina i encabat potser no ens en donarà ni un cèntim. Centrem-nos en coses que estiguin prou bé.
La noieta ja no va dir res: per a ella, el que digués el noi anava a missa. El venerava.
Van continuar caminant fins que van fer cap a una zona on hi havia piles d'andròmines rovellades i brutes. En Denk va aturar-se a mirar, però no hi havia res aprofitable. Na Rakkett, dreta rere el xicot, va aprofitar per a plantejar:
—L'altra vegada que vam vindre ja vam trobar bastantes coses i vam fer quartos...
—La virolla s'acaba aviat, Rakkett —va contestar en Denk, sense deixar de remirar la ferralla—. A més, pensa que no hem de comprar sols menjar. També aigua i tonificants musculars. Tenim de prendre tonificants si no volem que el nostre cos es torni flonjo i deformat —llavors va girar-se per a mirar la mossa—. Ja t'ho vai' explicar: el cos humà va crear-se a la Terra, on hi ha una gravetat molt forta... i, com que la gravetat dels satèl·lits és molt més baixa, el cos humà acaba deformant-se. Per 'xò cal prendre tonificants musculars.
El noi va tornar a guaitar cap aquí i cap allà, a veure si trobava res que valgués la pena; però no hi havia ni un trist condensador d'aigua menut que estigués prou bé... Llavors va mirar de nou la xiqueta i va dir:
—A més, eh que vam parlar de sortir fora de Ganimedes? Me vas dir que t'agradaria.
—Sí.
—Doncs... sense tonificants musculars, si mai trepitges la Terra et costaria molt tindre't dreta i el teu cos no podria aguantar el seu propi pes. I per a sortir d'aquí bé haurem de pujar a una nau espacial (on hi ha la gravetat de la Terra), i et passaria el mateix. Així que, ja ho saps: tenim de continuar remenant aquesta merda si volem tindre crèdits no només per al menjar, sinó també per als tonificants.
La noia va fer que sí amb el cap. Un altre cop, el que deia aquell xicot, ella hi pujava de peus. El noi sempre li raonava tot el que ella li preguntava, i se sentia segura tenint-lo al seu costat.
Tots dos van reemprendre la marxa, en cerca de més material. Van arribar a una zona oberta, si bé plena d'aquell sauló gris-negre per terra. Allà hi havia un grup de nou nois, tots de pell blanca i vestits de negre. Alguns fins i tot anaven amb el cap rapat (un dels quals estava molt gras). Un altre xicot, de cabells morens, portava bigotet. Tots ells eren una mica més grans que en Denk. Un amb el cap rapat va mirar-se en Denk i na Rakkett i, somrient com un malparit, va dir:
—Guaita qui tenim aquí! El Denk i la Rakkett!
A en Denk no li va agradar trobar-se aquell grupet. Però va dissimular el seu malestar i va continuar avançant (si bé allunyant-se del grupet), tot dient sense entusiasme:
—Hola, Bramül. Hola, nois.
—Ei, Denk —va mig cridar en Bramül, el cap-rapat que feia de capitost—. Què veniu a fer aquí tu i ta germana? A remenar merda?
—Més o menys —va ser tot el que va dir en Denk.
—Ja sabeu que no ens agraden els arreplegatrastos com valtros fent cops d'ull per la nostra zona —va deixar anar en Bramül.
—No és la vostra zona —va replicar en Denk—. Aquesta zona no és de ningú.
Però en Bramül no volia ni podia tolerar que el qüestionessin, així que va insistir-hi:
—Si rondeu per aquí, poder hauríeu de pagar-nos alguna cosa...
En Denk no havia deixat de caminar, i rere seu sa germana també caminava, si bé amb una mica de temor al cos al veure aquell grupet de bèsties. Ni l'un ni l'altre no van respondre. En Bramül se'ls mirava divertit mentre avançaven i va acabar per dir:
—Potser ta germana ens podria entretindre una mica, com a paga. Què hi dius?
En Denk s'hauria girat i li hauria dit quatre de fresques a aquell energumen, però es va contenir. Aquells nois eren nou, i no podia enfrontar-s'hi. Així que va continuar caminant fent veure que aquell comentari no anava per a ell. Amb tot, en Bramül volia controlar l'espai i va fer un senyal a dos dels seus amics. Aquests van sortir corrents cap a na Rakkett i van agafar-la bruscament pels braços. La noieta va espantar-se i va cridar, alçant les mans endavant:
—No, no!
Però els nois van endur-se-la arrossegant cap al grupet, mentre la noia es resistia i seguia cridant esporuguida i amb la veu tenyida d'espant:
—No, no, deixeu-me!
En Denk va reaccionar ràpid, va girar-se i va cridar:
—Deixeu-la!!!
En Denk va fer un bot i va avançar quatre metres lentament, a causa de la poca gravetat de Ganimedes (a comparació de la Terra). Però en Bramül va veure'l venir i també va saltar contra en Denk, i d'un bot va plantar-se davant d'ell així que en Denk tocava terra. En Bramül era molt forçut i, quan els dos nois van estar cara a cara, en Bramül va fúmer un cop de puny molt fort a en Denk, a la cara. En Denk va caure d'esquena a terra, lentament, amb els llavis adolorits pel cop que hi havia rebut. Va intentar alçar-se ràpid, però en Bramül, sense esperar, va fúmer una puntada de peu al cos d'en Denk, que va caragolar-se de dolor i va quedar arraulit a terra, amb la cara tocant aquell sauló fastigós. Sobreposant-se al dolor, en Denk va mig incorporar-se, i aleshores va notar que li rajava sang del nas (a banda que tenia la cara bruta d'aquell polsim negrós). Va mirar amunt i va veure en Bramül, mentre sa germana era arrossegada pels dos nois cap al grupet. En Denk va alçar-se malgrat el dolor i va cridar ben fort:
—Deixeu-la!
Però dos companys d'en Bramül van separar-se del grupet i van anar fins a on era en Denk i, fent mala cara i amb molta fúria, van començar a pegar-li cops de punys als braços i al pit. En Denk intentava que no el toquessin i per això va anar reculant, mentre els seus dos agressors avançaven. Quan en Denk va haver reculat prou, els dos noiots que li pegaven cops van aturar-se, però van quedar-se drets, amenaçadors.
En Bramül, somrient i posat rere els seus dos sequaços, va agafar una navalla que duia al cinturó; va mostrar-la a en Denk i va dir-li amb un to de veu tirant a tranquil, sabedor que els seus dos esbirros, interposats entre ell i en Denk, el protegirien en cas que en Denk intentés atacar-lo de nou:
—Ara ens divertirem amb ta germana. I tu pots fer dues coses. Et pots quedar i t'ho mires sense molestar o te'n vas. Però si tornes a intentar parar-nos els peus, t'obriré en canal i et moriràs dessagnat aquí. I enmig d'aquesta merderada no vindrà a buscar-te ningú, ho has pescat, ninot?
En Denk no va moure's. Només va veure, impotent i amb cara d'espantat, com els altres sis nois s'enduien sa germana cap a un racó, malgrat que ella intentava resistir-s'hi (infructuosament), bo i cridant. Tots aquells xavals reien com a hienes, i en Bramül i els altres dos seguien palplantats entre en Denk i sa germana, el primer amenaçador amb la navalla i rialler, els altres dos fent cara de males puces i amb els punys alçats, amenaçadors.
En Denk va haver de mirar, tot impotent, com aquells brètols s'havien endut sa germana cap a un racó, arrecerats prop d'un munt de sauló que semblava una petita muntanya. La tenien ben agafada, subjecta a terra, dos d'aquells paios, que reien; llavors, un altre noi va separar-se del grup i va anar fins al costat d'en Bramül i, somrient malèficament, va mostrar el seu puny dret enlaire. En Denk va veure que, a cada dit, hi havia un anell metàl·lic; aquell xicot duia un puny americà, de ferro molt dur, de manera que, quan pegava un pinyac a algú, li feia molt més mal que picant només amb el puny pelat. Si pegava una punyada al costat del tòrax d'en Denk, podria trencar-li alguna costella. En Bramül va dir tot calmat:
—Ja veus que el meu amic Prydè té un puny americà. Si vols tastar-lo, només cal que ens ho diguis...
En Denk no sabia què fer. No podia fer res amb aquells quatre nois interposant-se entre ell i na Rakkett. Va posar-se la mà als llavis i se li va tacar de la sang que li sortia. Va mirar-se la sang de la mà i tot seguit va començar a caminar enrere, amb una barreja de ràbia, impotència i espant, tot junt. En Bramül va accentuar aquell seu somriure fill de puta, sabedor que allà ell ho controlava tot, i que podia sotmetre qualsevol paio que passés per allà, com aquell no-res d'en Denk.
En Denk va pegar la volta i va començar a caminar derrotat, allunyant-se apressadament d'aquell indret. I, al mateix temps que ho feia, impotent i ple de tristor, sentia rere seu sa germana com cridava desesperada i suplicant:
—No! No! Deixeu-me! Sisplau, deixeu-me!!!
En Denk va sortir d'aquella zona ampla a pas lleuger, mentre li venien llàgrimes als ulls. No podia evitar-les, li creixia una ràbia de dintre que provenia de la impotència i li sortia en forma de plor. El noi s'allunyava d'allà amb un pesar enorme a dins, i na Rakkett, mentre tenia tot de brètols damunt seu rient com a hienes i li feien mal, veia com son germà se n'anava i la deixava sola i, totalment presa del pànic, va posar-se a cridar angoixada:
—Denk! Denk…! No em deixis, Denk!!!
En Denk sentia com sa germana el cridava desesperada, però ell tenia clar (ho havia comprovat) que no podria fer res. Aquells crits de na Rakkett, aguts, se li clavaven com agulles enmig del cor, i allò li causava un dolor enorme, tan gros que només podia tancar els ulls mentre se n'anava d'allà arrossegant aquell dolor punyent.
El noi va continuar caminant amb els ulls negats fins que va caure de genolls a terra vençut, desanimat, rendit. I aleshores va trencar a plorar desesperadament mentre s'acotava encara més i tocava amb el cap a terra. Les llàgrimes no tenien pas gust salat: tenien un gust amarg com mai. Alhora, la sang que li sortia dels llavis queia a terra, espasmòdicament. El xicot va plorar amb tota la força del món, completament ajupit i anorreat, a la vegada que sanglotava sense poder aturar aquell devessall de llàgrimes. Però al cap d'uns segons en Denk va notar alguna cosa davant seu. Va elevar una mica la cara, plorós, sangonós, brut de polsim... i va veure un parell de botes. Hi havia un home plantat, vestit amb roba negra marronosa bruta. En Denk va alçar el cap (encara llagrimós, sagnant i embrutit) i va mirar cap amunt. Era un individu vell, de faccions orientals i totalment rapat del cap. L'home va dir, serenament:
—Hauries d'anar a un centre mèdic, si t'han pegat tants cops.
Amb els ulls vermellosos del plor, en Denk va respondre:
—No tinc diners. I no puc anar-me'n. Ma germana...
—Sí —va fer l'home, interrompent-lo—. Ja ho he vist. Un grupet de cap-rapats us fa la burxa. I, ara, fotran de valent ta germana... I tu, per què no t'hi enfrontes?
En Denk va quedar-se parat per aquella pregunta. Va alçar-se i, quan va ser dret davant d'aquell home, va contestar assenyalant-se la sang que encara li rajava de la cara:
—Però... ja ho hai' fet, i miri què m'ha passat!
—I per això recules? —va retreure-li, un pèl sever, aquell home— Només perquè t'han tombat amb un cop ja et rendeixes?
En Denk, un mica desorientat,a no acabava de comprendre els retrets d'aquell desconegut, i va dir, exclamant-se:
—Ells són més forts que jo!!
Aquell home, molt tranquil, mirant fixament en Denk amb cara serena però alhora decidida, va dir calmosament:
—Ja. Però tu... ets més llest.
En Denk va quedar-se parat, i, balbucejant, va deixar anar amb la veu entretallada:
—Què... què vol dir?
—Que els pots derrotar. Ves, enfronta-t'hi i derrota'ls. Ho pots fer.
L'aplom i l'aparent certesa d'aquell home van xocar en Denk. De què parlava? Com pretenia que ell fes allò? Descol·locat, el xicot va mig cridar:
—Pe... però... com...? Si un d'ells té un puny americà! I un altre té una navalla! Em fotran un pinyac que em trencarà el nas, o em faran un tall enorme!
L'home gran, amb molta serenor, va preguntar, ben pausat:
—Tems que aquell paio et trenqui el nas amb un cop de puny? Doncs llavors digue'm: com et podrà fúmer un pinyac... si tu abans li has enfonsat els ulls i s'ha quedat sense vista?
Aquella pregunta va deixar encara més descol·locat en Denk. Però va veure que aquell home tenia raó: fúmer un cop als ulls d'algú no era gens difícil, i si deixava sense visió el xaval del puny americà, aquell xaval no podria colpejar-lo (a no ser que ho fes a cegues, però en Denk sempre podia allunyar-se'n). L'home ancià va copsar que havia obert una via nova en el pensament d'aquell jove que tenia davant i va prosseguir:
—En la meva cultura hi havia una antiga tècnica de lluita, que en dèiem arts marcials. Et sona? —en Denk va fer que no amb el cap— Òbviament, s'havien de pegar cops a l'oponent. Però, en les arts marcials, també pots fer servir la força de l'altre en contra d'ell mateix. Es tracta d'estudiar el teu adversari, fins que trobes el seu punt feble, i fer que la seva pròpia força li faci mal a ell. Per tant, pots estudiar els punts febles d'aquells malparits.
—Pe... però... —va dir en Denk, desorientat— això, com es fa?
L'home, per tota resposta, va estirar el braç dret cap enrere i va treure's un tub metàl·lic circular negre de la seva motxilla. Feia uns quaranta centímetres de llarg. Lligats en una punta del tub, hi duia una parella de mitenes negres (uns semiguants sense dits) que en penjaven. L'home va allargar-lo i va oferir-lo a en Denk.
—Ti això. Agafa-ho.
En Denk no sabia què fer, perquè estava ben sorprès de tot el que li estava dient aquell desconegut. L'home va insistir-hi:
—Au, va, jo ja soc vell i a mi em farà poc servei. A tu te'n farà molt més.
En Denk continuava mirant aquell estri sense saber gaire què fer, però finalment, un pèl dubtant, va agafar-lo. Una vegada va tenir-lo a les seves mans, se'l mirava encuriosit. L'home, pacient, va preguntar-li:
—Saps què és?
—No.
—És un ardatan. Una arma noble i antiga.
—I com es dispara?
L'home va somriure per l'ocurrència del xicot i va contestar:
—No es dispara.
—Una arma... que no es dispara? —va tornar a preguntar, encuriosit, en Denk.
—Hi han armes que no es disparen. Però, si se saben fer anar, són molt més mortíferes que les armes de foc. Ves i fes-la servir. Ves a salvar ta germana.
—Pe... però jo —va dir en Denk— no sé com es fa servir...
—Se n'aprèn —va tallar-lo l'home, de nou sec i sever—. Ara, t'haig de ser franc: crec que ta germana tindrà més habilitat que tu a l'hora de fer anar aquesta arma.
—Com... com ho sap? —va tornar a preguntar, encara mig torbat, en Denk.
L'home va aspirar aire i va deixar anar:
—Us he vist més d'un cop rondant per aquest femer. Sé que no teniu pares. I no he pogut evitar observar-vos. Sé que tu ets llest i hàbil, i que tens les idees clares. I ets més valent del que et penses. Però ta germana... ta germana és especial. Té una força interior que no havia vist en molta gent. Una força que ara encara la té latent a dintre. Però quan li esclati serà una gran dona que no es deixarà trepitjar mai més. N'estic segur. I ara, escolta'm bé, jovenet. Ves allà i enfronta't a aquells tanoques. Empassa't la por. Engalta els cops. Torna-t'hi. Però, sobretot, sobretot, fes servir la intel·ligència quan combatis. Ells no en tenen i tu en tens molta. Fes-la servir perquè, així, el combat et sigui favorable. Ells són més que tu, però tu ets millor. Ells són més forts que tu, però tu ets més llest. Recorda-ho.
En Denk va acotar el cap i va mirar-se aquell tub tan estrany. Llavors va tornar a mirar aquell home gran. El noi ja no plorava. En aquell moment, en Denk ja no es preguntava què havia de fer, sinó com havia de fer-ho. L'home va veure que en Denk ho havia entès, que el cervell del noi començava a funcionar com calia i, amb veu greu, aquell desconegut va reblar:
—Recorda-ho: tu... ets més llest.
Pel que fa a l'aparença, té grans zones de color gris marronós, a vegades més fort i a vegades més fluix. I pertot té clapes blanques brillants en forma d'estel, algunes de les quals gegantines.
Ganimedes està compost tot per roca de silicat i gel d'aigua, aproximadament a parts iguals, amb traces de sulfat de magnesi i sulfat de sodi. A més, a les parts blanques i lluminoses hi ha també diòxid de carboni, diòxid de sofre, sulfat d'hidrogen i diversos compostos orgànics. Alhora, Ganimedes disposa de molta aigua líquida al seu interior, cosa que va facilitar-ne la colonització. Entre aquesta aigua i la superfície hi ha una escorça de gel que sura damunt d'un mantell fangós. Arreu hi ha cràters, tot i que bastant plans. Té una atmosfera molt prima que conté vapor d'aigua. També té camp magnètic, com la Terra, a diferència dels altres satèl·lits del Sistema Solar. Amb tot, la seva magnetosfera està encastada dins del camp magnètic de Júpiter, que és molt gran.
Orbita a més d'un milió de quilòmetres de Júpiter i fa una volta sencera al planeta cada set dies terrestres i tres hores. La relació entre els satèl·lits galileans és curiosa. Així, mentre Ganimedes (llunyà de Júpiter) fa una volta al planeta, Europa (més proper a Júpiter) en fa dues i Ió (encara més proper a Júpiter) en fa quatre. A banda, com li passa a la Lluna i molts altres satèl·lits del Sistema Solar, Ganimedes té una rotació síncrona amb l'orbitació; és a dir, mentre fa voltes a l'entorn de Júpiter també gira sobre si mateix exactament a la mateixa velocitat que l'orbitació. És com si, amb el pas del temps, la rotació s'hagués anat acompassant amb l'orbitació. Per aquest motiu, des de Júpiter sempre es veu la mateixa cara de Ganimedes.
Les ciutats de Ganimedes, situades sota cobertures metàl·liques (que permetien recrear l'atmosfera terrestre), estaven superpoblades i hi havia bastantes zones amb deixalles. La gent malvivia en aquell satèl·lit treballant en feines que no volien fer enlloc més del Sistema Solar: producció industrial contaminant, mineria en zones fangoses (que més d'un cop s'esfondraven i mataven centenars de miners), emmagatzematge de residus... Ganimedes era ben bé un abocador on s'acumulava bona part de la porqueria de la humanitat. Qui vivia a Ganimedes era perquè no tenia més alternatives. Fins les rònegues estacions espacials antiquades estaven fora de l'abast de molta gent pobra, així que tota aqueixa gent feia cap als suburbis ganimedians. I com més gent hi anava, més fems es generaven, més malalties es transmetien, més podrit estava tot.
En una deixalleria semiabandonada enmig d'enlloc hi havia tot de runa metàl·lica i plàstica. Tones i tones de deixalles escampades sense que ningú es plantegés de recollir-ho. Moltes peces de ferro estaven rovellades i desgastades. La il·luminació de l'espai era tota groga, perquè del sostre penjaven centenars de focus grocs que funcionaven permanentment, alimentats (per la part exterior de la cobertura) mitjançant plaques solars que cobrien aquella mateixa cobertura.
Un noi i una noia jovenets anaven caminant enmig de la runa. Trepitjaven el terra, ple d'una matèria granulosa de color gris fort, i miraven de fer-ho amb cura, per tal de no clavar-se algun ferrot rovellat. Encara que calcessin botes, aquella deixalleria era molt malparida... L'al·lot, que caminava davant, tenia disset anys. L'al·lota tan sols dotze. Aquella xiqueta tenia un cos encara poca cosa, però ja li havia vingut la regla. Tenia la pell blanca, els ulls verds i els cabells pèl-rojos embullats. Es va aturar i va clamar:
—Denk!
El noi va aturar-se i va girar-se. També tenia la pell blanca, era altet i primet i tenia els cabells castanys una mica llargs.
—Digues —va respondre el xaval.
—Allà —va dir la xica, assenyalant un munt de ferralla—, allò no és una bomba de calor? Sembla que està prou bé.
En Denk va fer-hi una llambregada i va replicar:
—No sé si val la pena, Rakkett.
—Però el Paxtø ens en pot pagar uns quants crèdits! —va fer ella.
—No —va respondre ell—, el Paxtø vol coses que es trobin en bon estat. Només que estiguin una mica atrotinades ja no les vol. Aquell traste està rovellat, té una part abonyegada i sembla que té alguna peça trencada. Si ho agafem, haurem d'arrossegar aquesta rampoina i encabat potser no ens en donarà ni un cèntim. Centrem-nos en coses que estiguin prou bé.
La noieta ja no va dir res: per a ella, el que digués el noi anava a missa. El venerava.
Van continuar caminant fins que van fer cap a una zona on hi havia piles d'andròmines rovellades i brutes. En Denk va aturar-se a mirar, però no hi havia res aprofitable. Na Rakkett, dreta rere el xicot, va aprofitar per a plantejar:
—L'altra vegada que vam vindre ja vam trobar bastantes coses i vam fer quartos...
—La virolla s'acaba aviat, Rakkett —va contestar en Denk, sense deixar de remirar la ferralla—. A més, pensa que no hem de comprar sols menjar. També aigua i tonificants musculars. Tenim de prendre tonificants si no volem que el nostre cos es torni flonjo i deformat —llavors va girar-se per a mirar la mossa—. Ja t'ho vai' explicar: el cos humà va crear-se a la Terra, on hi ha una gravetat molt forta... i, com que la gravetat dels satèl·lits és molt més baixa, el cos humà acaba deformant-se. Per 'xò cal prendre tonificants musculars.
El noi va tornar a guaitar cap aquí i cap allà, a veure si trobava res que valgués la pena; però no hi havia ni un trist condensador d'aigua menut que estigués prou bé... Llavors va mirar de nou la xiqueta i va dir:
—A més, eh que vam parlar de sortir fora de Ganimedes? Me vas dir que t'agradaria.
—Sí.
—Doncs... sense tonificants musculars, si mai trepitges la Terra et costaria molt tindre't dreta i el teu cos no podria aguantar el seu propi pes. I per a sortir d'aquí bé haurem de pujar a una nau espacial (on hi ha la gravetat de la Terra), i et passaria el mateix. Així que, ja ho saps: tenim de continuar remenant aquesta merda si volem tindre crèdits no només per al menjar, sinó també per als tonificants.
La noia va fer que sí amb el cap. Un altre cop, el que deia aquell xicot, ella hi pujava de peus. El noi sempre li raonava tot el que ella li preguntava, i se sentia segura tenint-lo al seu costat.
Tots dos van reemprendre la marxa, en cerca de més material. Van arribar a una zona oberta, si bé plena d'aquell sauló gris-negre per terra. Allà hi havia un grup de nou nois, tots de pell blanca i vestits de negre. Alguns fins i tot anaven amb el cap rapat (un dels quals estava molt gras). Un altre xicot, de cabells morens, portava bigotet. Tots ells eren una mica més grans que en Denk. Un amb el cap rapat va mirar-se en Denk i na Rakkett i, somrient com un malparit, va dir:
—Guaita qui tenim aquí! El Denk i la Rakkett!
A en Denk no li va agradar trobar-se aquell grupet. Però va dissimular el seu malestar i va continuar avançant (si bé allunyant-se del grupet), tot dient sense entusiasme:
—Hola, Bramül. Hola, nois.
—Ei, Denk —va mig cridar en Bramül, el cap-rapat que feia de capitost—. Què veniu a fer aquí tu i ta germana? A remenar merda?
—Més o menys —va ser tot el que va dir en Denk.
—Ja sabeu que no ens agraden els arreplegatrastos com valtros fent cops d'ull per la nostra zona —va deixar anar en Bramül.
—No és la vostra zona —va replicar en Denk—. Aquesta zona no és de ningú.
Però en Bramül no volia ni podia tolerar que el qüestionessin, així que va insistir-hi:
—Si rondeu per aquí, poder hauríeu de pagar-nos alguna cosa...
En Denk no havia deixat de caminar, i rere seu sa germana també caminava, si bé amb una mica de temor al cos al veure aquell grupet de bèsties. Ni l'un ni l'altre no van respondre. En Bramül se'ls mirava divertit mentre avançaven i va acabar per dir:
—Potser ta germana ens podria entretindre una mica, com a paga. Què hi dius?
En Denk s'hauria girat i li hauria dit quatre de fresques a aquell energumen, però es va contenir. Aquells nois eren nou, i no podia enfrontar-s'hi. Així que va continuar caminant fent veure que aquell comentari no anava per a ell. Amb tot, en Bramül volia controlar l'espai i va fer un senyal a dos dels seus amics. Aquests van sortir corrents cap a na Rakkett i van agafar-la bruscament pels braços. La noieta va espantar-se i va cridar, alçant les mans endavant:
—No, no!
Però els nois van endur-se-la arrossegant cap al grupet, mentre la noia es resistia i seguia cridant esporuguida i amb la veu tenyida d'espant:
—No, no, deixeu-me!
En Denk va reaccionar ràpid, va girar-se i va cridar:
—Deixeu-la!!!
En Denk va fer un bot i va avançar quatre metres lentament, a causa de la poca gravetat de Ganimedes (a comparació de la Terra). Però en Bramül va veure'l venir i també va saltar contra en Denk, i d'un bot va plantar-se davant d'ell així que en Denk tocava terra. En Bramül era molt forçut i, quan els dos nois van estar cara a cara, en Bramül va fúmer un cop de puny molt fort a en Denk, a la cara. En Denk va caure d'esquena a terra, lentament, amb els llavis adolorits pel cop que hi havia rebut. Va intentar alçar-se ràpid, però en Bramül, sense esperar, va fúmer una puntada de peu al cos d'en Denk, que va caragolar-se de dolor i va quedar arraulit a terra, amb la cara tocant aquell sauló fastigós. Sobreposant-se al dolor, en Denk va mig incorporar-se, i aleshores va notar que li rajava sang del nas (a banda que tenia la cara bruta d'aquell polsim negrós). Va mirar amunt i va veure en Bramül, mentre sa germana era arrossegada pels dos nois cap al grupet. En Denk va alçar-se malgrat el dolor i va cridar ben fort:
—Deixeu-la!
Però dos companys d'en Bramül van separar-se del grupet i van anar fins a on era en Denk i, fent mala cara i amb molta fúria, van començar a pegar-li cops de punys als braços i al pit. En Denk intentava que no el toquessin i per això va anar reculant, mentre els seus dos agressors avançaven. Quan en Denk va haver reculat prou, els dos noiots que li pegaven cops van aturar-se, però van quedar-se drets, amenaçadors.
En Bramül, somrient i posat rere els seus dos sequaços, va agafar una navalla que duia al cinturó; va mostrar-la a en Denk i va dir-li amb un to de veu tirant a tranquil, sabedor que els seus dos esbirros, interposats entre ell i en Denk, el protegirien en cas que en Denk intentés atacar-lo de nou:
—Ara ens divertirem amb ta germana. I tu pots fer dues coses. Et pots quedar i t'ho mires sense molestar o te'n vas. Però si tornes a intentar parar-nos els peus, t'obriré en canal i et moriràs dessagnat aquí. I enmig d'aquesta merderada no vindrà a buscar-te ningú, ho has pescat, ninot?
En Denk no va moure's. Només va veure, impotent i amb cara d'espantat, com els altres sis nois s'enduien sa germana cap a un racó, malgrat que ella intentava resistir-s'hi (infructuosament), bo i cridant. Tots aquells xavals reien com a hienes, i en Bramül i els altres dos seguien palplantats entre en Denk i sa germana, el primer amenaçador amb la navalla i rialler, els altres dos fent cara de males puces i amb els punys alçats, amenaçadors.
En Denk va haver de mirar, tot impotent, com aquells brètols s'havien endut sa germana cap a un racó, arrecerats prop d'un munt de sauló que semblava una petita muntanya. La tenien ben agafada, subjecta a terra, dos d'aquells paios, que reien; llavors, un altre noi va separar-se del grup i va anar fins al costat d'en Bramül i, somrient malèficament, va mostrar el seu puny dret enlaire. En Denk va veure que, a cada dit, hi havia un anell metàl·lic; aquell xicot duia un puny americà, de ferro molt dur, de manera que, quan pegava un pinyac a algú, li feia molt més mal que picant només amb el puny pelat. Si pegava una punyada al costat del tòrax d'en Denk, podria trencar-li alguna costella. En Bramül va dir tot calmat:
—Ja veus que el meu amic Prydè té un puny americà. Si vols tastar-lo, només cal que ens ho diguis...
En Denk no sabia què fer. No podia fer res amb aquells quatre nois interposant-se entre ell i na Rakkett. Va posar-se la mà als llavis i se li va tacar de la sang que li sortia. Va mirar-se la sang de la mà i tot seguit va començar a caminar enrere, amb una barreja de ràbia, impotència i espant, tot junt. En Bramül va accentuar aquell seu somriure fill de puta, sabedor que allà ell ho controlava tot, i que podia sotmetre qualsevol paio que passés per allà, com aquell no-res d'en Denk.
En Denk va pegar la volta i va començar a caminar derrotat, allunyant-se apressadament d'aquell indret. I, al mateix temps que ho feia, impotent i ple de tristor, sentia rere seu sa germana com cridava desesperada i suplicant:
—No! No! Deixeu-me! Sisplau, deixeu-me!!!
En Denk va sortir d'aquella zona ampla a pas lleuger, mentre li venien llàgrimes als ulls. No podia evitar-les, li creixia una ràbia de dintre que provenia de la impotència i li sortia en forma de plor. El noi s'allunyava d'allà amb un pesar enorme a dins, i na Rakkett, mentre tenia tot de brètols damunt seu rient com a hienes i li feien mal, veia com son germà se n'anava i la deixava sola i, totalment presa del pànic, va posar-se a cridar angoixada:
—Denk! Denk…! No em deixis, Denk!!!
En Denk sentia com sa germana el cridava desesperada, però ell tenia clar (ho havia comprovat) que no podria fer res. Aquells crits de na Rakkett, aguts, se li clavaven com agulles enmig del cor, i allò li causava un dolor enorme, tan gros que només podia tancar els ulls mentre se n'anava d'allà arrossegant aquell dolor punyent.
El noi va continuar caminant amb els ulls negats fins que va caure de genolls a terra vençut, desanimat, rendit. I aleshores va trencar a plorar desesperadament mentre s'acotava encara més i tocava amb el cap a terra. Les llàgrimes no tenien pas gust salat: tenien un gust amarg com mai. Alhora, la sang que li sortia dels llavis queia a terra, espasmòdicament. El xicot va plorar amb tota la força del món, completament ajupit i anorreat, a la vegada que sanglotava sense poder aturar aquell devessall de llàgrimes. Però al cap d'uns segons en Denk va notar alguna cosa davant seu. Va elevar una mica la cara, plorós, sangonós, brut de polsim... i va veure un parell de botes. Hi havia un home plantat, vestit amb roba negra marronosa bruta. En Denk va alçar el cap (encara llagrimós, sagnant i embrutit) i va mirar cap amunt. Era un individu vell, de faccions orientals i totalment rapat del cap. L'home va dir, serenament:
—Hauries d'anar a un centre mèdic, si t'han pegat tants cops.
Amb els ulls vermellosos del plor, en Denk va respondre:
—No tinc diners. I no puc anar-me'n. Ma germana...
—Sí —va fer l'home, interrompent-lo—. Ja ho he vist. Un grupet de cap-rapats us fa la burxa. I, ara, fotran de valent ta germana... I tu, per què no t'hi enfrontes?
En Denk va quedar-se parat per aquella pregunta. Va alçar-se i, quan va ser dret davant d'aquell home, va contestar assenyalant-se la sang que encara li rajava de la cara:
—Però... ja ho hai' fet, i miri què m'ha passat!
—I per això recules? —va retreure-li, un pèl sever, aquell home— Només perquè t'han tombat amb un cop ja et rendeixes?
En Denk, un mica desorientat,a no acabava de comprendre els retrets d'aquell desconegut, i va dir, exclamant-se:
—Ells són més forts que jo!!
Aquell home, molt tranquil, mirant fixament en Denk amb cara serena però alhora decidida, va dir calmosament:
—Ja. Però tu... ets més llest.
En Denk va quedar-se parat, i, balbucejant, va deixar anar amb la veu entretallada:
—Què... què vol dir?
—Que els pots derrotar. Ves, enfronta-t'hi i derrota'ls. Ho pots fer.
L'aplom i l'aparent certesa d'aquell home van xocar en Denk. De què parlava? Com pretenia que ell fes allò? Descol·locat, el xicot va mig cridar:
—Pe... però... com...? Si un d'ells té un puny americà! I un altre té una navalla! Em fotran un pinyac que em trencarà el nas, o em faran un tall enorme!
L'home gran, amb molta serenor, va preguntar, ben pausat:
—Tems que aquell paio et trenqui el nas amb un cop de puny? Doncs llavors digue'm: com et podrà fúmer un pinyac... si tu abans li has enfonsat els ulls i s'ha quedat sense vista?
Aquella pregunta va deixar encara més descol·locat en Denk. Però va veure que aquell home tenia raó: fúmer un cop als ulls d'algú no era gens difícil, i si deixava sense visió el xaval del puny americà, aquell xaval no podria colpejar-lo (a no ser que ho fes a cegues, però en Denk sempre podia allunyar-se'n). L'home ancià va copsar que havia obert una via nova en el pensament d'aquell jove que tenia davant i va prosseguir:
—En la meva cultura hi havia una antiga tècnica de lluita, que en dèiem arts marcials. Et sona? —en Denk va fer que no amb el cap— Òbviament, s'havien de pegar cops a l'oponent. Però, en les arts marcials, també pots fer servir la força de l'altre en contra d'ell mateix. Es tracta d'estudiar el teu adversari, fins que trobes el seu punt feble, i fer que la seva pròpia força li faci mal a ell. Per tant, pots estudiar els punts febles d'aquells malparits.
—Pe... però... —va dir en Denk, desorientat— això, com es fa?
L'home, per tota resposta, va estirar el braç dret cap enrere i va treure's un tub metàl·lic circular negre de la seva motxilla. Feia uns quaranta centímetres de llarg. Lligats en una punta del tub, hi duia una parella de mitenes negres (uns semiguants sense dits) que en penjaven. L'home va allargar-lo i va oferir-lo a en Denk.
—Ti això. Agafa-ho.
En Denk no sabia què fer, perquè estava ben sorprès de tot el que li estava dient aquell desconegut. L'home va insistir-hi:
—Au, va, jo ja soc vell i a mi em farà poc servei. A tu te'n farà molt més.
En Denk continuava mirant aquell estri sense saber gaire què fer, però finalment, un pèl dubtant, va agafar-lo. Una vegada va tenir-lo a les seves mans, se'l mirava encuriosit. L'home, pacient, va preguntar-li:
—Saps què és?
—No.
—És un ardatan. Una arma noble i antiga.
—I com es dispara?
L'home va somriure per l'ocurrència del xicot i va contestar:
—No es dispara.
—Una arma... que no es dispara? —va tornar a preguntar, encuriosit, en Denk.
—Hi han armes que no es disparen. Però, si se saben fer anar, són molt més mortíferes que les armes de foc. Ves i fes-la servir. Ves a salvar ta germana.
—Pe... però jo —va dir en Denk— no sé com es fa servir...
—Se n'aprèn —va tallar-lo l'home, de nou sec i sever—. Ara, t'haig de ser franc: crec que ta germana tindrà més habilitat que tu a l'hora de fer anar aquesta arma.
—Com... com ho sap? —va tornar a preguntar, encara mig torbat, en Denk.
L'home va aspirar aire i va deixar anar:
—Us he vist més d'un cop rondant per aquest femer. Sé que no teniu pares. I no he pogut evitar observar-vos. Sé que tu ets llest i hàbil, i que tens les idees clares. I ets més valent del que et penses. Però ta germana... ta germana és especial. Té una força interior que no havia vist en molta gent. Una força que ara encara la té latent a dintre. Però quan li esclati serà una gran dona que no es deixarà trepitjar mai més. N'estic segur. I ara, escolta'm bé, jovenet. Ves allà i enfronta't a aquells tanoques. Empassa't la por. Engalta els cops. Torna-t'hi. Però, sobretot, sobretot, fes servir la intel·ligència quan combatis. Ells no en tenen i tu en tens molta. Fes-la servir perquè, així, el combat et sigui favorable. Ells són més que tu, però tu ets millor. Ells són més forts que tu, però tu ets més llest. Recorda-ho.
En Denk va acotar el cap i va mirar-se aquell tub tan estrany. Llavors va tornar a mirar aquell home gran. El noi ja no plorava. En aquell moment, en Denk ja no es preguntava què havia de fer, sinó com havia de fer-ho. L'home va veure que en Denk ho havia entès, que el cervell del noi començava a funcionar com calia i, amb veu greu, aquell desconegut va reblar:
—Recorda-ho: tu... ets més llest.
[2]
Afores d'Urà
Tombant d'any entre 2652 i 2653
Llavors en Denk va despertar-se. Estava estirat al seu llit de la nau Skørdåt, amb el tors nu, cara amunt. Els seus cabells castanys llargs s'estenien sobre el coixí. Acabava de complir 28 anys i tenia el cos atlètic i tonificat. Al seu costat hi havia estirada n'Athena, la seva parella sentimental, una exmilitar de 33 anys de pell blanca, totalment cap-rapada, dormint.
En Denk va incorporar-se. Assegut al llit, va mirar a través de l'ull de bou i va contemplar el firmament. Els estels, serens i quiets, semblava que volien fer-li companyia. La nau Skørdåt, capitanejada per ell, estava estacionada vora Urà i, des de diverses finestres de la nau, podia veure's la gran bola blavosa que era el planeta. El moviment d'en Denk va despertar n'Athena, que va mirar-se'l. La dona va somriure i va preguntar, sense alçar-se:
—No pots dormir?
—Hola. Ja m'hai' despertat. És que...
Ella va incorporar-se una miqueta. N'Athena ja feia temps que estava amb en Denk i li coneixia el significat del seu to de veu, del seu posat, fins i tot dels silencis quan deixava enlaire una frase. I sabia que alguna cosa li rondava pel cap. Per això la dona va posar el seu rostre a prop de la cara d'en Denk, i, mirant-se'l amb una certa dolçor i somrient un xic, va demanar:
—És que què?
—No res —va fer ell—. No sé per què, hai' somiat... bé, una cosa que em va passar de jovenet, allà a Ganimedes, fa deu o onze anys...
L'exmilitar, amb veu dolça i sense deixar de mirar enjogassada en Denk, va dir:
—I què has somiat?
—Ha sigut un record, més aviat. Hai' recordat una vegada que vai' trobar-me un home en una deixalleria, i que va donar-me l'ardatan de la Rakkett.
—Era un prosaturnià? Aquells guerrers que hi havia antany?
—No ho sé —va respondre ell—, p'rò segurament sí. O un seguidor seu, perquè en teoria ja no existeixen... En 'quell moment no vai' preguntar-l'hi.
—I com es deia?
—No ho sé. Tampoc vai' preguntar-l'hi, i tampoc vai' veure'l mai més.
N'Athena va fer un petó a la galta d'en Denk i va mussitar amb to suau i dolç:
—Vaig a dutxar-me.
La dona va sortir del llit i va posar-se a caminar descalça cap a la porta de l'habitacle. En va sortir. En Denk, un cop sol, encara assegut al llit, pensava: aquell ancià, se l'havia trobat de casualitat? O bé l'home es va plantar davant seu després d'uns quants crons d'observar-los a ell i sa germana, just quan ho necessitaven? Allò era típic dels prosaturnians, va pensar en Denk. Però, en tot cas, mai no trobaria respostes a aquelles preguntes.
En Denk va alçar-se, va acabar de vestir-se (posant-se una samarreta de color verd fosc) i va sortir al passadís. Aquell corredor tenia a banda i banda les habitacions de la nau, més els lavabos (a una banda) i una sala menjador (a l'altra). En una punta, la cabina de comandament, ovalada. Sota del passadís hi havia el magatzem de míssils i altres estances tècniques, com les de gestió d'aigua i aire. A l'extrem oposat del pont hi havia un hangar gran i alt, i després, cap a popa, venien les bodegues, la zona d'enginyeria i els motors.
En Denk va caminar cap al menjador. Va entrar-hi. A la taula, asseguts al banc que feia una L a la paret, i que voltava una taula rectangular per dos dels seus costats, hi havia en Zuüb (el pilot), un xicot de 30 anys de pell negra, amb els cabells curts i amb un visor blanc als ulls, il·luminat amb una fina línia blavosa de cap a cap; en Mikka, un pispa de la Lluna de 17 anys, de pell blanca, ulls blaus i cabells rossos punxeguts (i que estava embolicat amb na Rakkett, la germana d'en Denk); na Djènia, una caça-recompenses baixeta de pell blanca de 25 anys, amb cabells rossos i curts; i na Lylya (l'enginyera), una noia de 24 anys de faccions orientals i cabells negres lluents i llisos que li arribaven fins una mica més avall del coll. Estaven menjant i enraonant animadament. Quan en Denk va entrar, tots van girar-se i en Zuüb va dir, alegre i somrient:
—Uep, capi, com va?
—Hola, nois —va fer en Denk—. Escolteu, volia comentar-vos una cosa.
Els altres van callar, així que en Denk, que continuava dret, va prosseguir:
—Mireu, acabem de passar per una batalla de nassos contra aquelles maleïdes robots fèmines. Ha mort gent... el Taitj, el Ricky, el Derhoon, l'Öxen... gent valerosa que ha donat la seva vida per una causa que s'ho valia. També van quedar ferits el Kross i l'Oktey. Podíem haver mort qualsevol de naltros, però se n'hem ensortit. La nau també ha patit uns desperfectes enormes, tot i que hem fet una bona feina de reparació allà a l'estació Donyu. Per tot plegat... penso que ens mereixem una aturada. Una mena de vacances. Que desconnecteu, que us divertiu durant dos o tres crons... Per a agafar forces. Podríeu anar fins a l'estació espacial que hi ha aquí al costat, la Vovô. Com ho veieu?
Els quatre que eren a taula van posar-se a aplaudir i a fer crits i udols d'alegria.
—Bé!
—Sí...!
—Visca!
—Iuhu!!!
En Denk va somriure. Sabia que la seva tripulació podia ser molt aguerrida i tenaç fins a extrems insospitats... però, al capdavall, també era una colla de gent jove encara amb prou bon humor a dins (aquell bon humor que desapareix a mesura que un es va fent gran).
En aquell moment van entrar per la porta na Rakkett i n'Oktey. Na Rakkett, aleshores amb 23 anys, tenia els cabells pèl-rojos tot punxeguts (sempre els hi duia, ella volia anar pentinada d'aquella manera). N'Oktey era una caça-recompenses de 26 anys de pell força blanca i cabells llisos negres amb reflexos courencs (que només es deixaven veure segons com un es mirés aquells cabells) i que anava vestida tota de negre. Na Rakkett va comentar:
—Ja hai' sentit el que deies, Denk. Ho trobo conollut.
Dit allò, na Rakkett va endinsar-se en el menjador i va anar a buscar una mica de menjar d'un armariet, i tot d'una va posar-lo al forn microones per tal de coure'l. N'Oktey s'havia quedat dreta al costat d'en Denk. Ella no formava part de la tripulació, simplement s'hi havia enrolat per la feineta anterior, i havia quedat ferida. En Denk va mirar-se-la i va demanar-li, lleument seriós:
—Com estàs?
—Bé —va respondre la noia—, ja gairebé no noto la ferida.
—Pots quedar-te el temps que calgui —va fer el capità—, fins que et refacis del tot.
—Gràcies, p'rò no vull molestar... —va dir ella.
—No és cap molèstia, dona. Vas embarcar-te en aquella lluita sense que t'oferíssim res a canvi, vas resultar ferida... per tant ara hem de cuidar-te, és lo mínim!
—Us ho agraeixo.
—Quan estiguis bé si vols et portem cap a Miranda, a casa teva.
—També us ho agraeixo.
—De tota manera, si estàs animada, ara pots anar amb els altres a la Vovô, a passar bones estones. Hi han molts bars, amb força ambient.
N'Oktey va somriure i va dir:
—Sí, sí. M'anirà bé.
Dit allò, n'Oktey va anar fins al fons del menjador, amb na Rakkett, que li va oferir un xic de menjar.
Tot seguit va entrar al menjador n'Iris, de trenta anys i amb el seu cos voluptuós de pell blanca i cabells rinxolats pèl-rojos, que duia llargs i a lloure. Va dir:
—Vinc a buscar menjar per a en Kross.
—Com està? —va demanar en Denk.
—Molt millor. S'ha refet de la f'rida. P'rò nec'ssitava descansar. S'ha passat clapant una pila d'hores. Deu ser efecte dels calmants.
—Segurament —va fer en Denk—, però en Kross és dormilega de mena... Si passem una temporada estressant, quan s'acaba la bullanga sol passar-se molt de temps dormint.
—Val, em va bé saber-ho...
La dona va anar fins al final de la sala, va obrir un armariet i va agafar-ne menjar. Va treure'n dos pots i va tornar cap a la porta. En Denk va dir-li:
—Escolta, Iris. Vaig dir-te que podies enrolar-te amb naltros, i ho mantinc. L'Öxen i el Ricky eren els teus companys... la seva pèrdua segur que t'ha colpit. I, tot i que estic segur que molts equips de paramilitars t'agafarien, ens aniries bé perquè saps disparar força bé i tens coneixements d'explosius. Per tant, si et vols quedar a bord, ja ens va bé. Amb tot, acabo de dir als nois que poden prendre's unes hores de vacances. Per a esbargir-se. A tu també t'ho dic. Si vols, agafa el Kross i aneu's-en a tombar un parell de crons.
A n'Iris se li van il·luminar els ulls i, somrient, va dir:
—Ara l'hi comento. Gràcies.
I va sortir al passadís, des d'on va anar directe a l'habitació d'en Kross. Un cop dins d'aquella cambra, n'Iris va anar fins al llit, on hi havia, estirat, l'home. Era un individu fornit, de pell blanca i cabells curts, i un xic més gran que ella. Tenia un tatuatge d'un drac a la part superior del braç dret. N'Iris va deixar els pots de menjar sobre una tauleta del costat del llit i va asseure's al mateix jaç, al costat d'ell. La dona va ajupir-se, va fer un petó suau als llavis de l'home i tot seguit va mussitar:
—Ja torno a ser 'quí, rei.
En Kross va somriure. Se la mirava amb ulls dolços. Eren dos guerrers a qui elsi agradaven els combats... potser allò feia que s'atraguessin mútuament. Llavors n'Iris va dir:
—Suara en Denk m'ha comentat que vol donar unes hores de descans a la tripulació. M'ha suggerit que tu i jo podríem 'nar a voltar una mica. Què hi dius?
—'Tà bé —va fer ell—. Tinc ganes d'estar amb tu a soles un cron o dos. Has pensat re?
—No ho sé. P'rò m'agradaria... —deia n'Iris, mirant amunt— un cron de vacances a l'oceà Índic, a la Terra. Diuen que és paradisíac.
—Nena —va replicar en Kross, somrient—, que això és per a milionaris.
—No he estat mai en una platja... —va dir ella, mirant-se de nou en Kross— I m'aniria tan bé que em fessin un massatge...
—I alguna cosa més a propet... i més assequible?
—Ei —va fer la dona—, podem 'nar a una estació espacial boi arribant a Júpiter venint del Sol. Es diu Oyut, potser la coneixes —en Kross va fer que sí amb el cap—. Té cambres maquetes. I bars, restaurants, zones de ball i una sala de joc. És una mica luxoseta, p'rò un parell de crons ens els podem permetre. I, abans d'anar-hi, podem passar per Oberó, que està aquí al costat, orbitant Urà. Ja saps que soc d'allà. M'agradaria presentar-te el me' germà, en Driel. És com: forçut però per dins un tros de pa.
Ell va somriure i, mirant n'Iris, va dir:
—Súper. Segur que a Oberó estarem la mar de tranquils.
[3]
Oberó, satèl·lit d'Urà
Tombant d'any entre 2652 i 2653
Està força allunyat d'Urà: orbita a 584.000 quilòmetres del seu planeta. Triga tretze dies i mig (de la Terra) a orbitar-lo. Cal dir que, com la Lluna i molts altres satèl·lits del Sistema Solar, Oberó té una rotació síncrona amb l'orbitació; és a dir, mentre gira a l'entorn d'Urà, també gira sobre si mateix exactament a la mateixa velocitat que l'orbitació. És com si, amb el pas del temps, la rotació s'hagués anat acompassant amb l'orbitació. Per això, des d'Urà sempre es veu la mateixa cara d'Oberó.
Quan orbita, una part està dins la magnetosfera d'Urà, i una part fora. Això fa que la part no afectada per la magnetosfera rebi de ple el vent solar, i això és un risc afegit per a l'ocupació humana del satèl·lit. A banda, a causa de la manera de girar d'Urà, a Oberó el pol nord i el sud passen quaranta-dos anys terrestres en completa foscor, i altres quaranta-dos anys sota la llum solar contínua.
A mitjan segle XXVII Oberó estava densament poblat. Pràcticament tota la seva superfície estava urbanitzada, de manera que parts del satèl·lit estaven cobertes per cobertures metàl·liques dins les quals hi havia una atmosfera artificial idèntica a la de la Terra. Dins cada cobertura gegantina hi havia edificis i més edificis, tot bigarrat, organitzats en carrers perpendiculars i travessers. Alguns edificis arribaven fins al capdamunt de la cobertura, i així l'aguantaven, ja que, per les mides de la cobertura, els pilars o nervis de ferro que solien emprar-se en altres satèl·lits eren insuficients. Una llum blanca ho inundava tot, ja que la cobertura tenia un munt de focus halògens, que s'alimentaven amb energia solar (mitjançant plafons solars instal·lats fora de la cobertura).
Una de les zones urbanitzades estava aparentment tranquil·la. No es movia res, no s'hi sentia cap mena de brogit. Silenci absolut. Però, de sobte, van passar volant dos caça-bombarders de l'exèrcit, esperitats, trencant la barrera del so. Quan van haver passat, en els carrers de sota es va sentir un terrabastall enorme i, de cop, van créixer unes flamarades enormes, devastadores, que eren tan altes com molts edificis.
Sobre la terrassa d'un edifici no gaire lluny d'allà hi havia tres persones. Un era un militar, vestit amb l'uniforme blanc, tot i que, malgrat que era preceptiu, no duia la gorra blanca al cap. Era un home corpulent i de pell bruna, amb els cabells morens ondulats, ni curts ni llargs. Situat al mig, hi havia un altre home gran, de pell blanca i cabells blancs mig calb, vestit de blau marí. I el tercer era una persona que no sabia veure's si era home o dona. Tenia la pell blanca i duia el cap totalment rapat. Anava amb un vestit llarg blanc, que el cobria com si fos un cilindre o una campana fins als turmells, i al coll hi tenia una mena de peça blanca en forma d'embut. Tenia tota la part baixa de la cara coberta per aquella peça, que també li mig tapava la boca. El militar es mirava l'incendi provocat pels caça-bombarders i, amb els ulls brillants d'il·lusió i la cara radiant, va dir:
—Que bonic que és el napalm! Ho crema tot! No deixarà res viu en aquell carrer. Ja era hora que poguéssim acabar amb els rebels! Oi, governador?
El militar va girar-se i va mirar l'home de pocs cabells, situat al mig. Era el governador d'Oberó. Aquell polític va mirar amb un aire de reprovació el militar i va dir:
—Això és seriós, coronel. No som pas aquí per a recrear-nos.
Però el militar no va arronsar-se:
—Però ho tenim a tocar. Els rebels estan a punt de perdre la guerra. Tots els informes d'intel·ligència apunten a un desgast considerable de les seves forces, que ja operen desorganitzades i descoordinades, i cada vegada tenen menys recursos i menys efectius.
Davant la informació del militar, el governador va tornar a mirar endavant, va relaxar-se un poc i va dir:
—La veritat és que tinc ganes de donar l'estocada definitiva als rebels. Si arrasem els revoltats, jo guanyaré punts dins el govern, i marxaré d'aquesta merda de satèl·lit. Llavors segurament m'ascendiran a governador de Mart, perquè allà la situació és insostenible: la revolta independentista va ser frenada però està lluny de ser erradicada. I amb els èxits d'aquí com a trumfo, mouré fils en les altes esferes i el més probable és que em diguin que jo m'encarregui de pacificar Mart. I vostè, coronel Brâts, i les seves unitats, podran venir amb mi i, si aconsegueixo que em dotin d'unitats d'assalt, farem el mateix a Mart que hem fet aquí. I llavors se m'obriran les portes del govern, potser com a ministre encarregat de la seguretat... i qui sap si després la més alta magistratura... I quan hagi arribat al capdamunt de l'estructura governamental, a vostè, coronel, el convertiré en mariscal i cap de l'estat major de l'exèrcit.
Mentre deia allò, al governador li brillaven els ulls per la cobdícia. Al seu torn, el coronel va somriure. Aquella aliança entre el governador i el coronel elsi permetia a tots dos ascendir. El governador va girar-se cap a l'altra banda, vers la persona que no se sabia si era home o dona, i amb un to condescendent va comentar-li::
—I evidentment també compto amb vostè, Kié. La seva tasca com a agitador, amb les seves tropes de paramilitars, m'ha anat molt bé per a engegar aquesta situació i poder controlar-la després. A més, les seves tàctiques paramilitars ens permeten arribar allà on no pot arribar l'exèrcit, sigui perquè legalment no està permès, sigui perquè simplement les unitats militars no tenen mitjans per a arribar-hi. Vostè i els seus efectius també rebran recompensa per tot això. Quan jo accedeixi al govern, vostè serà designat arxigovernador plenipotenciari de les colònies de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. A banda, vostè també espiarà els altres membres del govern, alts càrrecs, oficials de l'exèrcit i grans magnats. Per tal de poder extorsionar-los quan ens plagui, i així podrem mantenir-nos en el poder, perquè aconseguirem el suport de tothom a qui tinguem collat.
En Kié va mirar-se el governador i va respondre:
—Ja em sembla bé de tenir aquest càrrec, governador Pro-Dhu; però, com ja vaig dir-li fa temps, sempre que vagi acompanyat d'una detracció d'una desena part de tots els impostos que obtingui de les colònies exteriors, per a mi i els meus paramilitars (a banda del sou oficial que ens correspondria, és clar).
En Pro-Dhu, mirant de nou endavant, va comentar:
—Ja vaig comentar-li que això no era problema. Basta augmentar un deu per cent tots els impostos de les colònies exteriors i aquell augment serà per a vostè.
El coronel no va poder estar-se de dir, tot cofoi i amb els ulls brillant-li de cobdícia:
—Sobre les cendres d'aquesta ciutat fastigosa construirem el nostre imperi!
[4]
Afores d'Urà
Tombant d'any entre 2652 i 2653
—En Denk és massa bo.
N'Iris va somriure i va demanar:
—És un bon capità, oi que sí?
—Oi —va respondre l'home, sense deixar d'endrapar—. Mira, ell està molt compenetrat amb nosaltres. Per 'xò sap que pot donar-nos ordres difícils de complir... perquè sap que les complirem.
—I tu —va fer ella— faries tot el que t'ordenés, oi? Ets el seu guerrer pref'rit, això es nota.
En Kross va mirar-se la dona i va dir:
—És que és un paio legal i els té ben posats. He lluitat al costat de molta gent, però amb qui em sento més a gust enmig d'una tusta és amb ell.
N'Iris va somriure i va preguntar:
—M'ha fet el zup que esteu molt units, eh que sí?
—N'hem passades moltes plegats, en Denk i jo! Quan tens bullangues, acabes veient com són els teus companys. Descobreixes si són uns merdes o si, per contra, són gent legal. I en Denk m'ha demostrat des del primer dia que és un paio legal. Així que, a cada combat, ell sap que jo no afluixaré mentre ell reparteix llenya; i jo sé que ell tampoc em deixarà tirat. Estem molt units, més que Júpiter i els seus satèl·lits!
I, dit allò, en Kross va picar l'ullet a n'Iris. La dona es mirava amb ulls entendrits en Kross i va demanar:
—Com us vau conèixer, en Denk i tu?
—A la garjola.
N'Iris, que sentia molt d'afecte per en Kross, va demanar:
—M'ho expliques?
L'home va posar la mirada endavant, com si fités el passat, i va començar a narrar:
—Va ser en una presó de Neptú, ara fa una mica més de tres anys, el 2650. A mi m'havien tancat per una cosa poc important, i complia un condemna curta. Ell va arribar-hi quan jo ja estava tancat allà dintre...
[5]
Presó flotant Yaçeen, Neptú
Any 2650, mitjans d'any (uns mesos abans de noliejar la Skørdåt)
L'atmosfera de Neptú està composta principalment per hidrogen i heli (sobretot a les capes altes). En això és com Júpiter i Saturn, però, a diferència d'aquests, en capes intermèdies també hi ha una quantitat important de gels com aigua, amoníac i metà. En aquesta atmosfera hi ha núvols, sol haver-hi tempestes i, a més, pot haver-hi vents que poden arribar als 2.000 quilòmetres per hora (una barbaritat si es compara amb els vents de la Terra, fins i tot els huracans).
En els núvols exteriors fa una temperatura de 218 graus centígrads negatius: una de les temperatures més fredes d'un planeta o satèl·lit del Sistema Solar. Tanmateix, al centre del planeta fa uns 5.000 graus centígrads positius. A banda, es considera que les capes interiors del planeta estan formades per roques gelades.
Té un diàmetre de 49.530 quilòmetres, de manera que gairebé fa quatre vegades la Terra. Quant a la gravetat, és només una mica més alta que a la Terra. Així, un objecte que a la Terra pesa cent quilograms, a Neptú en pesa una mica més de cent dotze. Això s'explica perquè la Terra, tot i ser més menuda, té molta més densitat en el seu interior que no pas Neptú.
A l'entorn de Neptú hi han anells, si bé menys densos que els de Saturn. Estan formats sobretot per partícules glaçades.
Finalment, cal dir que Neptú fa una òrbita al Sol cada 165 anys terrestres, i el seu període de rotació (l'equivalent del dia a la Terra) dura unes setze hores.
Quan va ser descobert l'any 1846 hom va intentar posar-hi diversos noms, entre els quals Janus i Oceanus, a banda d'altres amb menys fortuna. Però finalment va ser batejat com a Neptú.
Dins l'atmosfera de Neptú hi havia la presó flotant Yaçeen.
Un grup d'una cinquantena d'homes esperava dins una sala gran i alta, metàl·lica i fosca, tots drets i alguns xerrant en veu fluixa en grupets. Tots duien un sac menut a sobre, amb la seva roba. En Denk, amb 25 anys, s'estava dret darrere de tot, en silenci, sense intercanviar cap mot amb ningú. La seva cabellera un xic llarga encara el feia semblar més prim del que era.
A l'altra paret d'on era en Denk van obrir-se unes comportes corredisses grans, mostrant una altra sala un xic més il·luminada. El grup va començar a caminar i la gent va anar passant a la nova sala. En Denk va ser el darrer a travessar les comportes; quan va haver passat, les comportes van tancar-se.
Aquesta segona sala tenia una passarel·la metàl·lica elevada enganxada a la paret, on hi havia tres guàrdies vestits de blanc (l'uniforme de l'exèrcit) amb cascos blancs proveïts de visera negra i armats amb metralladores. També hi havia un home vestit igualment amb l'uniforme blanc de l'exèrcit, però sense casc, amb les mans repenjades sobre la barana d'aquella passarel·la metàl·lica. Era cara-xuclat, tenia la pell blanca i cabells morens llargs recollits amb una cua curta al darrere. Quan el grup va haver entrat tot a la sala nova, es va fer el silenci una mica com per art de màgia: tothom que havia acabat d'entrar sabia que aquell home manava allà (se li notava) i era evident que elsi adreçaria uns mots. En efecte, així que s'havia fet el silenci l'home dels cabells recollits en cua va començar a dir amb una veu forta però alhora aguda:
—Salut, colla d'inadaptats! Soc en Ryan Ghrant, l'alcaid d'aquesta presó. No he vingut pas a donar-vos la benvinguda. Només he vingut a dir-vos unes quantes coses. Primera cosa que us vull dir: us trobeu a Neptú, i això és la quinta forca. Ni més ni menys. Estem lluny de tot arreu. Si la Terra es troba a una unitat astronòmica del Sol, aquí estem a trenta unitats astronòmiques del Sol. Júpiter està a unes cinc unitats astronòmiques del Sol i Saturn a entre nou i deu. Si teniu prou cervell (que no ho crec), veureu que entre Neptú i Saturn (quan estan tots dos alienats amb el Sol), hi ha el doble de distància de la que hi ha entre Saturn i el Sol. O sigui que estem un colló de lluny de tots els altres planetes.
L'alcaid va fer una pausa. Volia donar temps als presos de processar aquella informació tan fotuda per a ells (i l'home fruïa fent allò). Tot seguit l'alcaid va reprendre el discurs:
—Segona cosa: d'aquesta presó no es pot escapar ningú. La presó està penjada al mig de l'atmosfera de Neptú, i si algú aconsegueix sortir simplement morirà ofegat per l'aire de Neptú i, si no, congelat; i caurà cap dins al planeta per la gravetat. No cal que us digui que, si caieu avall, acabareu aixafats per la pressió atmosfèrica uns quants quilòmetres endins. L'única manera d'entrar i sortir d'aquest cau és mitjançant el transport militar que us ha dut fins aquí. I ja heu vist que està molt ben custodiat, tant a les entrades (per soldats) com dins el mateix transport (amb robots armats vigilants). El transport navega sol, sense tripulació. Els meus soldats i altre personal van en una cabina a banda. O sigui que si un pres s'enfila al transport per tal de fugir, desenganxarem la cabina dels soldats, farem esclatar el transport per control remot i moriran tots els que hi hagi dins, sense pietat ni hòsties!!
L'home va tornar a fer una pausa, per tal d'assegurar-se que tothom interioritzava allò. I què li agradava deixar anar aquell discurs! Tot seguit, mirant amb menyspreu la seva audiència, va continuar:
—Tercera cosa: molts de vosaltres segur que heu estat en alguna presó local, allà al planeta o satèl·lit o estació d'on veniu. Sabeu que en moltes presons locals és possible que els presos rebin visites. Doncs aquí no. A banda que estem llunyíssim de tot arreu, només autoritzem visites per a presos malalts o a punt de morir. Els altres, us foteu. Per tant, si conserveu la salut, complireu la pena sense veure cap parent ni cap amigatxo vostre. Recordeu-ho: aquesta presó es troba al cul del món i aquí no ve ningú!
L'alcaid va fer una nova pausa de tres segons, fins que va prosseguir:
—Quarta cosa que us vull dir: si per un instant us penseu que aquí teniu drets, aneu ben errats. Aquí, la llei soc jo i ningú més que jo. Per tant, si creieu que podeu demanar alguna millora, ja us hi podeu posar fulles. La presó funcionarà com jo cregui que ha de funcionar. I si alguna cosa no rutlla prou bé, us foteu. Tinc potestat per a fer el que em plagui, el govern només em demana que no hi hagin merders i que tots els que sou aquí no toqueu la pera a ningú. Així que, si teniu alguna queixa, us la passeu pel cul. Això em porta a una altra idea: aquí es fa el que dic jo. Si algú vol fer-se el gallet o vol passar per llestet, no tindré pietat d'ell. Tinc potestat per a tancar qualsevol pres, sense comunicar-ho a ningú, en una cel·la de càstig, de quatre metres quadrats, totalment a les fosques, el temps que a mi em roti. O sigui que si voleu tocar-me els pebrots, us trauré del mig en un tres i no res... i reseu perquè no m'oblidi d'algú de vosaltres si està tancat en una cel·la de càstig, perquè s'estarà allà dins fins al dia que es mori o el dia que s'acabi el món. Ho heu entès?
Ningú no va badar boca. El silenci era espès. Havia quedat molt clar que allò era una presó. L'home va prosseguir:
—Cinquena cosa: com deveu saber, està prohibit posar transpensa a la gent sense el seu consentiment. Abans, a les presons, es posava transpensa a tots els presos, i es monitoritzaven tots els seus pensaments. Això permetia garantir la seguretat, perquè tothom qui pensava a fugir era enxampat, i tothom que pensava a fotre garrotades a un altre pres també era enxampat preventivament. Però, per desgràcia, fa més de cent anys una sentència emesa per l'ordinador jutge va prohibir-ho, al·legant no sé quina merda de drets a la intimitat —l'alcaid va fer una pausa; en el seu to de veu s'endevinava que no estava gens d'acord amb aquella sentència garantista—. Per tant, d'aquesta us en lliureu. Ara bé: la mateixa sentència obre la porta a usar la transpensa en determinades circumstàncies. Així, si jo tinc indicis sòlids que algun pres vol fer alguna cosa que no toca, com ara atonyinar algú altre per a treure-li alguna cosa, tinc dret a col·locar transpensa al pres suspecte. Així que aneu amb compte: a la mínima que algú faci el ruc, li endossaré la transpensa i el tindré controlat permanentment.
De nou l'alcaid va aturar-se, perquè volia que tothom anés capint bé les noves condicions en què es trobaven. Finalment, l'home va concloure:
—Una darrera cosa. Ara mateix deveu estar comprovant que aquí hi ha la gravetat de la Terra (i de les estacions espacials). Com que segurament molts de vosaltres proveniu d'algun satèl·lit, us deveu sentir pesats. Si preneu tonificants musculars regularment, no heu de patir. En un tercron el vostre cos ja s'haurà habituat a aquesta gravetat. Amb els tonificants, els músculs es mantenen en una massa estable corresponent a la necessària per a moure's en gravetat terrestre, i els ossos i els músculs no es deformen. Ara: si no preneu cap mena de tonificant, o en preneu d'adulterats, aquí patireu un colló. En tot cas, no us planyo. Si sou aquí és perquè us ho mereixeu. A la infermeria us poden donar tonificants musculars si no n'heu pres en els darrers crons.
L'alcaid va somriure: sabia que sempre hi havia algun desgraciat que no s'havia pres tonificants musculars durant força temps, sigui perquè no tenia diners, sigui perquè no tenia seny. I aquella persona patia molt quan el posaven a un lloc amb més gravetat. Però allò el divertia: veure patir un pres per a ell era un gaudi.
—Molt bé —va concloure l'alcaid—, ara passareu un control i tot seguit els guàrdies us duran a les cel·les que us hem assignat.
[6]
Presó flotant Yaçeen, Neptú
Any 2650, mitjans d'any (uns mesos abans de noliejar la Skørdåt)
—Aneu posant-vos en fila!
A poc a poc, els presos van anar col·locant-se en fila. En Denk va quedar de tal manera que era el segon. El primer home de la fila era un xicot jove, prim i de poca musculatura, de pell fosca, si bé en Denk només li veia l'esquena i el clatell. Estant els presos quiets i en fila, un guàrdia alt i gros, de pell blanca i sense cabells a la part superior del cap però amb una bona tofa pels costats i el darrere del cap i unes patilles molt poblades, de color gris, va atansar-se fins al pres que estava situat en primer lloc. En Denk va fixar-se que el soldat suava lleument i també respirava una mica accelerat. Aquell guàrdia va aturar-se somrient davant el primer pres de la fila i va preguntar:
—Què, noi? Disposat a passar una temporada ben fotut aquí dins?
Aquell xicot va mirar el guàrdia però no va respondre. Amb tot, el guàrdia va mirar-lo fixament i va dir:
—Què passa, xaval? Goses qüestionar-me?
Un altre militar, situat enllà, va cridar divertit:
—Au, Göran, mostra a aquest pelleringa qui mana aquí!
Amb un somrís foteta a la cara, en Göran va comentar al pres que encapçalava la filera:
—Escolta bé, marrec. Soc el sergent Göran. I aquí mano jo. Ningú no respira si no és perquè jo l'hi dic. Ho has entès, tros de cagarro?
Aquell pres, que començava a estar una mica atemorit, va balbucejar:
—Sí... sí, senyor.
Però el sergent va canviar l'esguard i va posar-se de manera que semblava que estigués enfadat, i va soltar:
—Me sembla, ganàpia, que dius això per a quedar bé... No ho dius prou convençut! I aquí no ens agraden els galifardeus que es creuen que poden campar-la com volen...
I, dit allò, de sobte el Göran va pegar un cop de puny molt fort al ventre d'aquell pres. El xicot va plegar-se de dolor i gairebé cau de genolls. Els altres guàrdies reien divertits de veure allò, i el sergent somreia amb cara alegre. De sobte, en Göran va agafar pels cabells aquell pres i va fer-lo alçar de nou. Sostenint-li el cap amunt, el sergent va dir-li amb to molt sec:
—Oi que em tindràs respecte, cagalló sec?
I tot seguit el sergent va empènyer el pres cap a un costat, llençant-lo violentament. El noi va caure de morros a terra, enmig de les riallades dels soldats. El sergent va anar fins al xicot mentre ordenava a uns altres militars:
—Escorcolleu el següent!
Un parell de guàrdies van plantar-se davant d'en Denk (un de pell negra i l'altre de pell morena). El de pell negra va manar, taxatiu:
—Despulla't!
En Denk, sense dir res, va deixar la bossa a terra i va començar a desvestir-se. L'altre soldat va agafar el sac de terra i va posar-se a regirar-lo. Mentre en Denk es llevava la roba, en Göran agafava de males maneres el pres que havia llençat a terra i el sacsava violentament, mentre l'escridassava:
—Però quines merdes ens porten, aquí!
En Denk, sense roba, estava sent explorat pel soldat de pell negra, que li anava dient:
—Obre la boca i treu la llengua.
En Denk obeïa i feia el que li manaven, però de cua d'ull mirava el maltractament a què era sotmès el pres que havia tingut davant seu. El sergent, però, va adonar-se que en Denk, mentre estava sent escorcollat pels altres soldats, espiava l'escena. En Göran, entre encuriosit i malfiat, va anar cap a en Denk. Se li va plantar enfront i, desafiant, va preguntar:
—I tu què mires, llangardaix? No t'agrada la nostra hospitalitat?
En Denk sabia que si responia li cauria una garrotada d'aquell energumen, perquè el sergent no volia que ningú li justís. Però si callava podia ser que, de propina, en Göran li fumés un cop igualment. La gent maltractadora és així, i en Denk ho sabia prou. De jove, a Ganimedes, rondant per les deixalleries, va trobar-se grups de fantotxes que actuaven igual. Com que en Denk es coneixia aquell personal, va optar per dir:
—Perdoni, senyor. Sordejo bastant. M'ho pot tornar a dir?
Allò va deixar una mica fora de lloc en Göran. Però, malgrat això, o precisament per això, amb ràbia i com a desfogament per no poder abusar d'aquell pres, encara va clavar un cop inesperat amb la cuixa dreta als testicles d'en Denk. Amb això, en Denk es va plegar una mica cap endavant, acusant l'enorme dolor que sent un home al rebre un cop a les seves parts, però no va emetre cap gemec. Mentre Denk tornava a alçar-se, en Göran, amb un lleu enuig, se'n va anar però tot i així va ordenar als soldats que escorcollaven en Denk:
—Au, feu via amb aquest cul de mona!
En efecte, els dos militars van acabar de fer l'escorcoll i en Denk va poder vestir-se de nou i recollir les coses per a posar-les a la seva bossa. Mentrestant, el xicot que jeia per terra, adolorit, tenia un altre militar a prop que l'apuntava amb una arma: era evident que s'esperarien al final i llavors li fumbrien una bona dosi de garrotades. En Denk va lamentar-ho per aquell xicot, que no havia fet res: però és que ell tampoc podia fer-hi res, si no volia ser víctima de la brutalitat militar.
Mentre en Denk s'anava vestint en Göran va plantar-se davant del pres que havia estat col·locat darrere d'en Denk. Era un home d'ètnia oriental baixet i gras. En Göran se'l va mirar bé i va observar com aquell pres també el mirava als ulls. El sergent, molest, va preguntar amb mal to:
—I tu què mires?
El pres oriental va respondre:
—No res.
Però va seguir mirant en Göran. El sergent va entendre que allò era una manera de plantar-li cara, de manera que va girar-se i va dir als altres guàrdies:
—Guaiteu! Un gallet que es creu un milhomes!
Els soldats que hi havia per l'estança van deixar anar rialles somortes, divertits. En Göran va tornar a mirar el pres i, de sobte, va agafar-lo molt fort pel coll. El pres va posar cara d'espant perquè acaba de notar aquella grapa freda sobre el seu coll i com no podia respirar. En Göran, xalant, va dir-li:
—Escolta bé, sac de merda! A mi no te'm pugis a la gepa, em sents? O rebràs de valent!!!
Allò va provocar les rialles generalitzades dels soldats. En Denk, que ja acabava de vestir-se, ja no va tenir esme de mirar cap al pres que tenia la sarpa del sergent al coll. Pensava que havia tingut sort d'esquivar la mala bava d'aquell militarot...
Al cap de poc en Göran va deixar el coll del pres, que feia mala cara perquè havia estat uns segons que no havia pogut respirar i temia que morís allà, ofegat. Els soldats reien a pler mentre veien la cara d'espant del pres. En contrast amb les rialles dels militars, l'ambient entre els presos era en alguns casos de tensió; eren els presos que ja havien estat en altres presons i sabien el pa que s'hi donava. Però altres presos, els que mai no havien estat abans en un centre penitenciari, transmetien una sensació d'espant i por.
[7]
Afores d'Urà
Tombant d'any entre 2652 i 2653
—Així que en Denk va fer cap a una presó on els guàrdies tenien molt males puces.
—A totes les presons els guàrdies tenen males puces —va precisar en Kross—. Ara: en la que vam estar, algun guàrdia, com el sergent que feia l'entrada de presos, era ben bé repugnant.
—Bé —va fer ella—, fem una cosa: truco a mon germà a veure si podem anar-lo a veure. Després, baixant cap a Oberó, m'acabes d'explicar les vivències de tu i en Denk a la presó.
—Oquei, reina.
N'Iris va agafar l'intcom amb la mà dreta i va activar una videotrucada en dues dimensions a son germà, en Driel. A la pantalla va aparèixer un home musculat i amb cabells i barba pèl-rojos, tots dos curts. En veure'l, ella va dir:
—Driel!
—Iris —va respondre ell—, com 'stàs?
—Bé —va fer ella, somrient.
L'home va demanar:
—Ja us heu refet d'allò que vas explicar-me d'aquelles robots que volien apagar el Sol?
—Sí, sí. Escolta, la nau ont estic, la Skørdåt (ja te'n vaig parlar fa uns crons, quan vaig enrolar-m'hi), el seu capità, en Denk, ha dit que ens 'gafem uns crons de descans. Un dels seus tripulants, en Kross... Bé, estem junts i vull presentar-te'l. Com que 'stem a la rodalia d'Urà, 'via pensat de baixar aquí a Oberó per tal que el coneguessis.
En Driel va tardar uns segons a respondre, fins que va dir:
—A ve're, 'stic content per tu. P'rò ara no és pas bon moment...
N'Iris va mirar estranyada son germà i va preguntar:
—P'rò per què?
El semblant d'en Driel va canviar, tot adoptant un posat més greu, i va explicar:
—Aquí a Oberó hi ha un merder de ca l'ample. Estem lluitant contra el governador. Millor que no vinguis.
—P'rò què ha passat?
—Mira, fa uns quants crons va haver-hi una revolta. La gent n'estava farta, perquè pagava preus abusius per tot: l'aire, l'aigua... El govern també havia augmentat la pressió fiscal fa uns mesos, perquè deia que hi 'via moltes despeses oficials... El cas és que al governador que hi 'via li faltava poc per a plegar, i, davant les protestes, el govern de la Terra va decidir rellevar-lo. Van posar com a governador un home ambiciós, en Pro-Dhu. Es rumoreja que vol ascendir dins del govern. I vol fer servir 'quest episodi per a fer mèrits. Així que no ha dubtat a reprimir la revolta amb mà de ferro. Primer va dissoldre una protesta amb gas mostassa. Molta gent va morir! Allò va encendre els ànims de la gent i van 'ver-hi encara més protestes, i l'exèrcit va desplegar camionetes amb microones, per tal de dispersar la multitud. Els nostres van replegar-se, p'rò els ànims 'staven encesos. Al final vam organitzar una rebel·lió amb guerrilles armades. Ran d'això, el governador va fer venir una unitat de l'exèrcit especialitzada en la lluita contra guerrilles urbanes, comandada per un tal Brâts, un coronel sense escrúpols. I també ha fet venir uns paramilitars, liderats per un tal Kié... una persona despietada. Han fet ràtzies molt violentes, han carregat contra guerrillers però també contra manifestants i fins i tot contra gent pacífica que no feia re... Mentre l'exèrcit ho intenta controlar tot, 'quets paramilitars sembren el terror, han segrestat persones, alguns dels líders de la revolta han aparegut morts... Segur que els han executat sense miraments! A més, l'exèrcit fa servir drons per a vigilar la gent des de l'aire, p'rò també per a matar-los amb un missilet llençat des d'un dron si les càmeres de vigilància revelen que pot haver-hi un mínim esclat de revolta... Aquí la gent està cremada, tothom ha agafat les armes... Ens comanda una líder social, 'nomenada Swad. Els nostres guerrillers van ocupar plantes de tractament d'aigua i els dos cosmoports que hi ha aquí vora la ciutat. Com a resposta, el governador va ordenar atacs aeris amb napalm i bombes de fòsfor en els barris on hi havia més gent partidària de la revolta. Han matat nens i gent gran... Això és un infern, Iris, no vinguis.
N'Iris va quedar-se parada d'allò que sentia. La seva casa estava sent arrasada pel poder polític i militar, en un conflicte entre el govern i la població civil d'Oberó que s'arrossegava de feia anys. Finalment, la dona va dir:
—I tu, 'stàs bé?
—M'he posat a combatre, què volies que fes? —va respondre ell—. Comando un escamot d'unes deu persones... abans boi érem vint, però han 'nat morint en combats. Intentem defensar alguns barris dels nostres quan sabem que hi van els militars o els paramilitars. Mirem de parar-losi els peus... Com que hem pogut aturar-los una mica, el governador va enretirar les tropes d'infanteria i va fer venir robohtrons mega que arrasen tot el que troben. D'aquells que fan sis metres i tenen dues potes amb una plataforma giratòria a sobre. Intentem destruir-los amb explosius, però se'ns està acabant la munició potent.
—I ha mort gaire gent? —va tornar a preguntar la dona, amb un punt d'angoixa en el to de veu.
—Un fotimer. Al nostre barri... collons, Iris, pràcticament ha mort tothom. Les persones que coneixies, la majoria ja no hi són.
Allò va fer que n'Iris notés un nus a la gola. La seva terra natal estava sent destruïda i arrasada... En Kross, que havia sentit la conversa i va notar com el pesar s'apoderava de n'Iris, va atansar-se a la dona. Va posar-se darrere seu i va veure en Driel a la pantalla de l'intcom. En Driel, al veure en Kross rere sa germana, va dir:
—Vaja, tu deus ser en Kross.
—Sí —va respondre ell—. Encantat de conèixe't, xaval. Tot i que m'hauria agradat conèixe't en unes altres circumstàncies...
—'S clar... —va fer en Driel.
N'Iris va preguntar:
—Escolta, Driel, jo estic 'quí mateix. Baixo i us ajudo...
—Ni se t'acudeixi!!! —va cridar en Driel, sec i tallant.
—Driel...
—Et dic que no! Aquí només hi ha sang i foc! No vinguis!
—Driel —va insistir-hi ella—, és el meu poble. Aquí a Oberó hi ha gent que estimo. Ja vaig marxar-ne una vegada per culpa de les atrocitats de l'exèrcit, i vaig 'ver de deixar molta gent enrere. Ara l'exèrcit torna a fer el mateix! No em quedaré lluny, veient com ho arrasen tot. No puc quedar-me fora, sense fer res, si maten la meva gent. Baixaré.
—Iris, no! —va fer en Driel, alçant el to de veu.
—Agafo les armes i vinc —va dir ella, taxativa, tallant la comunicació.
Va deixar l'intcom sobre el llit i, decidida, va alçar-se; va obrir un armari on a dins hi havia el seu armament i altres aparells: una metralladora, bales, explosius diversos i un giny ocular (per a fer apuntar l'arma de foc que dugués a la mà, ja que giny i arma es podien sincronitzar). Primer va posar-se una armilla antibales i tot seguit va posar-se el giny ocular (enganxat a l'orella esquerra i fent que li cobrís l'ull esquerre). Encabat va agafar una motxilla i va començar a posar-hi un munt d'explosius, però just aleshores l'intcom de n'Iris va posar-se a sonar. En Kross va fer-hi una ullada i va veure que era en Driel qui trucava (apareixia el seu nom i la seva cara fixada a la pantalla). En Kross, mirant-se n'Iris, va dir:
—Ton germà vol tornar a parlar amb tu.
—Ja ho sé —va fer ella, mentre seguia carregant un xic apressada explosius al seu vestit, sense girar el cap.
—Deu voler convènce't que no hi vagis.
—'S clar. Ja el conec. P'rò hi 'niré igualment.
En Kross va alçar-se i va atansar-se a n'Iris. Dret al seu costat, va dir-li:
—I nosaltres?
N'Iris va aturar-se un moment i va abaixar el cap. Al cap de dos segons, va girar-se cap a en Kross i va respondre:
—Mira, Kross, vull 'star amb tu. Però 'llà baix estan arrasant el meu món. Ja fa temps que a Oberó hi ha una pugna entre el poder i el poble, i el poble sempre té les de perdre. I no és just! No puc quedar-me 'quí. Si no baixo, si no faig res, sempre m'ho retrauré a mi mateixa. I tu, això, ho v'uràs en mi cada hora que estiguem junts —va fer una pausa i va continuar, una mica més calmada—. Si m'esperes tornaré amb tu, t'ho prometo. I et recompensaré pel temps que seré a fora. Però ara haig de marxar.
En Kross, mirant-se la dona, va dir:
—No m'has de recompensar res, nena. Ja m'has cuidat mentre estava convalescent, per la ferida. Però, tot i amb això...
En Kross va fer una pausa, tot rumiant. N'Iris va mirar-se'l fixament i va demanar:
—Tot i amb això, què?
—Dò's...
En Kross no va acabar la frase. Per tota resposta, d'allò més decidit va estirar el braç dins l'armari i va agafar una armilla antibales. Tot seguit va estirar de nou el braç cap dins a l'armari i va agafar el seu estimat subfusell retallat, capaç de disparar tant bales (pel canó superior) com explosius (pel canó inferior). Tot seguit va exclamar:
—A fotre-la! Me'n vinc amb tu.
—P'rò... Què dius? No és pas la teva guerra!
En Kross va mirar la seva xicota amb un posat una mica sever i va acabar per dir:
—Cap de les batalles que he lliurat no era la meva guerra. Però m'ha tocat estar allà bregant, i he bregat.
—I la f'rida?
—Ja estic més bé.
—Encara li falta una mica... —va replicar ella.
—Mira, Iris, no penso deixar-te anar sola allà. Pot ser que no tornis... Em diràs "Doncs fes la teua vida". Sí, però... saps què, nena? Ja no tinc edat per a clissar noietes als bars de les estacions espacials. Anirem tots dos allà baix, lluitarem contra aquest sonat del governador, plantarem cara als paramilitars i... o morim tots dos allà baix, o tornem tots dos aquí i, quan hàgim tornat, si et ve de gust ja cardarem pels descosits. Però no vull estar-me sol aquí patint pel que et pugui passar allà baix. Lluitarem plegats. I, si hem de morir, morirem plegats.
En Kross va tornar a mirar cap a l'interior de l'armari i va agafar-en un llençamissilets de mides reduïdes, va mirar que estigués carregat (i efectivament hi havia sis missilets) i finalment va posar-se'l a l'esquena, juntament amb el subfusell. També va agafar uns binocles i va posar-se'ls a la butxaca pectoral. N'Iris estava sorpresa pel comportament d'en Kross. La dona va preguntar:
—I en Denk? Què dirà?
—No s'hi oposarà pas, dona —va fer en Kross, sense mirar-la i mentre començava a agafar explosius de mà i se'ls posava penjant del cinturó.
—Segur?
—Sí. El conec de fa temps. Deixa'm parlar amb ell i ho entendrà... —llavors va fer una pausa, va mirar n'Iris i va concloure— A més, oficialment ara estem de vacances, no? Puc fer el que em roti.
[8]
Afores d'Urà
Tombant d'any entre 2652 i 2653
—Escolteu: me'n vaig a Oberó amb l'Iris.
Tothom va callar i va mirar-se'l. Ja el coneixien i, pel port, sabien que s'havia posat en mode guerrer. En Denk va preguntar:
—Te'n vas de vacances amb armes?
—Ara mateix —va respondre en Kross— a Oberó hi ha un merder d'un colló de mico. L'Iris i jo anem a ajudar uns revoltats.
En Denk va alçar-se i va anar fins a en Kross, tot comentant:
—M'estàs dient que no has rebut prou garrotades en els darrers crons, que en vols més?
En Kross va replicar:
—Mira, Denk: l'Iris hi anirà tant sí com no, perquè és la seua gent. Jo l'acompanyo. Pla vull que li passi res!
En Denk va somriure i va pegar un copet al braç d'en Kross, tot dient:
—I segur que fotràs una bona repassada als qui fan la vida impossible als oberonians.
En Kross també va somriure i va comentar, satisfet de veure que el seu capità i company no hi posava cap objecció:
—Vosaltros passeu's-ho bé. Que jo m'ho passaré bé a la meua manera.
—És clar... —va fer en Denk.
—I una altra cosa —va afegir-hi en Kross, posant-se seriós i alçant de nou la veu—. Això no té res a veure amb ningú de la Skørdåt, tret de mi. O sigui que ni se us acudeixi baixar a Oberó. Per a res del món. Cauen bombes de fòsfor i napalm, hi han drons i robohtrons mega matant gent, l'exèrcit i uns paramilitars carden ràtzies...
Na Lylya no va poder reprimir-se i va dir, agafant un aire de saberuda:
—La teua salsa, mano! Ara entenc per què hi vas...
En Kross va prosseguir:
—Aneu de lleure on sigui i ens retrobarem d'aquí a dos o tres crons, a la Skørdåt. D'acord?
En Denk va respondre per tothom:
—No pateixis, aquells militarots te'ls deixarem per a tu solet.
Però n'Athena, fent una cara una mica seriosa, va alçar-se, va anar fins a en Kross i va dir:
—Kross, has dit que el governador fa servir drons i robohtrons mega, i napalm i bombes de fòsfor, oi?
—Sí.
—Bé. Escolta: això no durarà dos o tres crons. Aquest conflicte va camí d'enquistar-se i d'aquí a unes setmanes encara hi serà. Potser els militars hauran avançat, però la resistència segurament continuarà dempeus, tal vegada afeblida, però continuarà. I tu estaràs allí al mig, potser sense poder-ne sortir.
Es va fer el silenci. Na Djènia va preguntar:
—I això, Athena?
—Mireu —va fer l'exmilitar, girant-se cap a la resta de tripulació—, quan estava a l'exèrcit vaig aprendre'm bé la qüestió de les tàctiques militars. Les ones microones tenen sentit en aquesta contesa: quan en disparen contra una persona, les microones escalfen l'aigua que tenim sobre la pell. Però els drons i els robohtrons com a eina d'ocupació són inútils. Per a sotmetre una ciutat o un barri, cal infanteria. Cap altra eina militar no ho pot fer. La infanteria pot rebre el suport de blindats, franctiradors, robohtrons, aviació, drons, gossos robots, robots armats... però l'única manera real i efectiva d'ocupar un territori és amb infanteria. Els suports són suports, i res més que això. Ha sigut així sempre. Pel que diu en Kross, el governador ha desplegat robohtrons mega i drons amb capacitat de disparar; i ha bombardejat zones amb napalm i bombes de fòsfor. Quan es despleguen robohtrons, normalment es retira la infanteria. I, la veritat, els robohtrons mega són letals en un combat, però són ineficients per a una invasió i posterior control del territori, i per això cal infanteria. Si el governador segueix amb robohtrons anirà matant gent però no controlarà el territori. Quant a les bombes... per als qui no ho sàpiguen, el naplam ho crema tot. I les bombes de fòsfor són terribles, ja que el fòsfor s'incendia sol, crema fortament i pot encendre tela, pell, combustible, municions... El governador farà una mortaldat terrible, però continuarà sense controlar el territori. El que vull dir és que la revolta segurament no triomfarà, però el governador no serà capaç de frenar-la. I per això la cosa acabarà enquistada. Així, Kross, et fotràs en un merder que no se solucionarà?
En Kross va rumiar un poc. Sabia que n'Athena tenia raó (ell també havia vist força ràtzies i combats); però finalment va respondre:
—Mira, pel que em dius, encara més motiu perquè jo hi vagi. És n'Iris que se'n va a aquest merder. I, si no s'ha de solucionar, prefereixo-t-estar amb ella.
En aquell moment va aparèixer n'Iris, que ja anava armada de cap a peus, i va comentar:
—He contactat am' un contrabandiste de Titània, que conec de fa temps. Diu que ens pot portar a una entrada secundària d'Oberó que creu que els guàrdies es poden subornar. En boi vint minuts ja serà a la Skørdåt per a recollir-nos.
En Denk va mirar-se en Kross i va fer:
—Cuida't, gegant.
En Kross va tornar la mirada al capità i va dir, somrient:
—D'aquí poc tornarem a ser a la Skørdåt i riurem a pler.
[9]
Presó flotant Yaçeen, Neptú
Any 2650, mitjans d'any (uns mesos abans de noliejar la Skørdåt)—Has d'anar a la cel·la 1558. Puja al cinquè pis. Per aquelles escales —va dir l'home, assenyalant unes escales.
—No teniu ascensor? —va demanar en Denk.
—És clar —va contestar el guàrdia de mala gana—, però els presos us foteu. A caminar!
En Denk ja no va respondre: va anar fins a les escales i va pujar fins al cinquè pis. Un cop allà va posar-se a caminar vora la barana que (rectangularment) donava tota la volta a l'espai obert. Les portes de les cel·les estaven obertes i hi havia presos tant dins de les cel·les com a la passarel·la embaranada. Va anar mirant els números que hi havia damunt les portes de les cel·les, i va comprovar que ja estava a punt d'arribar a la cel·la 1558.
Al ser davant la cel·la 1555 va veure que a dins hi havia dos homes fornits, l'un dret i l'altre assegut al llit inferior, que van girar el cap vers la porta i van mirar amb cara de males puces en Denk, sense dir-li res. A la següent cel·la, la 1556, hi havia un sol home (l'altre ocupant devia estar al vàter o bé havia sortit). Era un home encara més fornit, de pell blanca, amb els cabells rossos molt llargs i ondulats i una barba una mica llarga. Aquell home va mirar amb mala cara en Denk i va adreçar-li la paraula amb to de fàstic:
—Què vols, tu, novet?
En Denk no va respondre: va continuar caminant. A la següent cel·la (la 1557) hi havia dos xicots joves que feien pinta de ser drogoaddictes, perquè feien ulleres i tenien la cara una mica demacrada; els dos nois també van mirar en Denk sense dir-li res.
Finalment, en Denk va arribar davant de la cel·la 1558 i, un cop plantat davant la porta, va mirar a dins. Aquella cel·la era (com totes les del recinte) petita i estreta, proveïda d'una llitera ran de paret (a la banda dreta mirant des de la porta), amb un llit a sota i un a sobre. Al fons també hi havia una tauleta i una cadira; i, entre la porta i la llitera, un armari. Igualment, hi havia un lavabo tancat en un racó vora l'entrada.
Des de la porta, en Denk va veure que, al llit superior, hi havia estirat un home de pell blanca, corpulent i musculat, amb una samarreta blanca (de color blanc brut) sense mànigues i amb un tatuatge d'un drac a la part superior del braç dret. Aquell home estava llegint una mena de revisteta, que tenia posada elevada davant la cara, a uns trenta centímetres del rostre. Així que en Denk es va haver plantat a la porta, l'home musculat va apartar la revisteta, va alçar una mica el cap i va mirar vers la porta per a ataüllar el nouvingut. En Denk, per tota presentació, va dir:
—Hola. Em dic Denk.
Dit allò, el noi va fer dues passes i va entrar a la cel·la. L'home de la llitera se'l mirava en silenci, només alçant una mica el cap respecte del matalàs. En Denk va acabar de presentar-se:
—Tinc vint-i-cinc anys i soc de Ganimedes. M'han assignat aquesta cel·la, la 1558.
—Hola, manyac —va fer aquell home corpulent, amb veu forta i greu—. Jo em dic Kross. Tinc trenta-tres anys i provinc d'una estació espacial amb més ronya i rovell que res. Te toca el llit de sota.
I l'home va tornar a mirar la revisteta. En Denk va quedar-se estranyat que, la primera informació que li hagués donat l'estadant d'aquella cel·la després del nom, la procedència i l'edat, fos el llit a ocupar. Però no va dir res: va mirar-se el llit de sota i tot seguit va mirar-se de nou el de sobre. Aquell home era corpulent i segurament estaria més còmode al llit inferior, perquè era més fàcil entrar-hi i sortir-ne. Per això en Denk va preguntar:
—Segur que no vols estar tu al llit de sota? Tens un cos corpulent, t'ha de costar pujar aquí dalt.
L'home musculat va deixar la lectura i va dir:
—I ca, home! Quan els guàrdies fan escorcolls sorpresa a les cel·les, entren cardant tustes a tort i a dret als presos per tal que surtin ràpid de la cel·la. El que està al llit de sota sempre rep. No, no... jo em quedo-t-a dalt. Les garrotades, queda-te-les tu.
En Denk va somriure i va deixar anar:
—Està bé, ja procuraré sortir ràpid...
—I una altra cosa sobre la clapada, nano —va afegir-hi l'homenot—. Si ets dels que dormen destapats, oblida-te'n. Aquí millor dormir tapat amb la flassada. I la flassada ben subjectada, res de deixar-la penjant.
En Denk tampoc va acabar d'entendre el motiu d'aquell consell, a parer seu estrambòtic. A tot arreu hi havia gent que solia dormir destapada, i per tant en aquella presó també devia haver-hi gent així. El cos humà augmenta lleument de temperatura quan dorm, i això fa que l'aire del voltant, que estant despert sembla confortable, passi a semblar més fred. Per això els humans, al dormir, solien tapar-se amb una flassada, ja que manté l'escalfor que genera el mateix cos humà. Però des que es van inventar els matalassos termoradiants la flassada no era necessària. En Denk, sorneguer, va preguntar:
—Què passa, que quan els guàrdies foten hòsties a l'entrar de sobte en una cel·la, la flassada esmorteeix els cops?
En Kross va riure una mica per aquell toc d'humor d'en Denk i va respondre:
—No, home! Però, no sé si ho saps, aquí a Neptú els vents poden ser de dos mil quilòmetres per hora. Una monstruositat. Aquest planeta té més mala folla que el Sol...! I aquest coi de presó està penjada a l'atmosfera, o sigui que rep els embats del vent. La presó té motors i s'estabilitza automàticament cada vegada que bufa el vent. P'rò a vegades les ratxes són fortes i sobtades, i quan passa això hi ha alguna sotragada. Ja ho v'uràs. El cas és que, si la sotragada és forta i de sobte carda una inclinació forta a la presó, i tu estàs estirat sense tapar-te, pots caure a terra. En canvi, si estàs tapat i la flassada està enganxada sota el matalàs, la flassada t'aguantarà.
En Denk no va poder reprimir un somriure. A més d'estar tancat uns mesets, hauria de mirar de no fotre's de lloros a terra mentre dormia. El xicot va comentar:
—Dò' quin lloc més distret, aquest!
I, havent dit allò, en Denk va deixar les coses que duia en el llit de sota. Quan en Kross va veure que el nouvingut s'havia relaxat un poc va demanar:
—I per què ets aquí, noi?
—Res... negocis il·legals. L'exèrcit va enxampar-me i la computadora jutgessa va posar-me tres mesos de condemna. D'aquí a poc ja seré fora.
—Jo porto aquí tres mesos. P'rò sortiré aviat: d'aquí a quatre mesos. I creu-me que en tinc ganes!
—Et crec, et crec —va fer en Denk— I... què tal és, aquesta presó, a banda de les ventades?
En Kross va deixar la revisteta definitivament a un costat i, dreçant-se una miqueta i repenjant-se sobre el colze dret, va començar a explicar:
—La majoria de gent que hi ha aquí dins són uns merdes. Vull dir petits delinqüents. P'rò també hi ha algun peix gros. D'altra banda, hi han grupets que marquen territori. A vegades hi han hagut batusses entre grups de presos. Ara: aquí no hi fan cap els assassins o els sonats. An aquests, els tanquen en presons d'alta seguretat, més petites... p'rò més malparides, amb cel·les que són la meitat de la nostra i sense llum. Hi entaforen els presos els deixen allà dins, a les fosques, crons i crons i més crons. Quins malparits, aquests militars!
—Dò', pel que dius, aquesta presó encara és prou tranquil·la...
—No et confiïs, nano! —va fer en Kross— Per 'quí també corre molta merda i, si no pares compte, t'esquitxa. No sé si m'explico...
—Sí, sí, t'expliques —va respondre en Denk—. Mira, tot just aquí fora —va dir, assenyalant enrere amb el polze dret— un dels teus veïns m'ha dedicat un moc com a benvinguda.
—Ja, el mala pell d'en Syrïg. Ell i els de l'altra cel·la assaltaven bars i posts de recàrrega. Són violents i voldrien tenir més control sobre la penya, p'rò no van gaire enllà. En altres mòduls hi han altres peixos més grossos que ells, de manera que no poden anar fent massa el gallet... En aquest pis d'aquest mòdul intenten remenar les cireres, però més enllà ja no pinten res. No són beneits: tampoc volen que els punxin, saps?
—Així que aquí hi ha algun sarau cada ics temps...
—Sí, hi han baralles, tot i que poques. I de tant en tant cau alguna ganivetada. Tu mantingue't lluny d'aquestes mogudes i sortiràs d'una peça d'aquí dins. Ah!, I després has de vigilar els que ho controlen tot.
—Els que remenen el cossi, vols dir? —va preguntar en Denk.
—No, no! Aquests són perillosos, però tampoc són estúpids i no s'exposen innecessàriament. Em refereixo als bugerrons. Són uns llepaculs que fan favors sexuals a canvi de qualsevol cosa que es trafiqui. Són uns refotuts merdosos, perquè també fan de confidents als guàrdies. Molts d'aquests carallots són odiats per la majoria de presos... però els presos també els necessiten pels favors sexuals... En fi, no t'amoïnis, als bugerrons se'ls veu d'una hora lluny. Si te'n trobes cap, no elsi diguis res de tu ni elsi donguis cap informació, limita't a dir "hola" i "adeu", si ells volen enraonar amb tu elsi segueixes la veta, i prou.
—'Tà bé, ho tindré en compte... —va fer en Denk— Sort que aquí m'hi estaré poc temps!
—Bé —va dir en Kross—, a mi em fa la sensació que porto mitja vida tancat aquí. No saps les ganes que tinc de tocar el dos i abandonar tota la gossalla d'aquí dins!
—Home, entenc que no t'agradin els altres presos... —va deixar caure en Denk.
—No ho deia només pels presos. També ho deia pels guàrdies. Cago'n des, no sé qui és pitjor! Prefereixo que ens vigilin robots volants i no aquests gamarussos bretolassos que porten l'uniforme blanc...!
En Denk va somriure. Ja li havien explicat que, segons com, el pitjor de la presó eren els guàrdies. Eren la part menys efectiva de l'exèrcit, i per això els comandaments els destinaven allà: perquè, en cas de combat, serien un zero a l'esquerra. Almenys allà la feina que tenien els militars era senzilla: controlar que els presos no fugissin i, si hi havia cap avalot, intentar aturar-lo (repartint més llenya que la que ja es repartia en l'avalot).
En Kross va agafar de nou la revisteta i va oferir-la a en Denk, allargant el braç:
—Té, per si vols llegir-ho. Jo, aquesta revista, ja me l'he llegida cinc o sis cops pel cap baix. Diria que porta en aquesta cel·la més de deu anys...
En Denk va estirar el braç dret amunt, va agafar la revisteta i va mirar-se-la. Efectivament, es veia molt gastada. Tanmateix, tot seguit, en un acte que denotava una mica de desdeny, va llençar-la sobre la tauleta que hi havia al costat del llit. En Kross, en veure-ho des de dalt de la llitera (encara mig ajagut), va dir, amb un to una mica alliçonador:
—Aquí el temps passa molt lent, nano.
—T'ho agraeixo —va respondre en Denk—. Però, mira, ja que m'estaré aquí una temporadeta, voldria aprofitar el temps. Aquesta presó és enorme. Segur que hi ha gent que sap fer anar armes, fer saltar panys, desxifrar codis, crear plusxifratges per a esquivar controls senyàlics, sortejar controls militars... Durant el temps que jo passi aquí, m'agradaria parlar amb gent d'aquesta mena.
En Kross va quedar-se una mica sorprès del que havia acabat de dir en Denk, i va incorporar-se més fins a quedar-se assegut sobre el llit superior, amb les cames penjant-li, tot comentant:
—Casum l'olla... Ja era hora que algú pensés amb el cap en comptes de pensar amb els peus. I per a què vols saber tot això?
—Allà fora —va dir en Denk, assenyalant amb el cap, com si volgués indicar fora de la presó—, aquests coneixements són útils.
En Kross va baixar del llit d'un bot. S'havia eixorivit. Plantat davant d'en Denk, va dir:
—Bé, dò's pots començar per un manefla que hi ha a la cel·la del final, sortint a la dreta. Coneix un fotimer de coses de química aplicada.
—Química aplicada? —va preguntar, estranyat, en Denk— Vols dir que això és útil quan hi han bullangues?
—Oi tant! —va fer en Kross— Per a manegar explosius va la mar de bé. P'rò també si un vol fer trepitjadetes. Aquest fresseta saps què feia? Robar nutrients. El van enxampar i ara es mor de fàstic en aquest casalot, però t'asseguro que és bonet en això de la química aplicada.
—Robar nutrients, dius? —va demanar en Denk.
—Sí. Ja saps que el menjar sintètic té tots els nutrients que necessiten els humans: carbohidrats, vitamines, proteïnes, sal, aminoàcids, calci, fòsfor, ferro, magnesi...
—Sí.
—No sé si ho saps, però una de les coses més importants de tota aquesta faramalla és la vitamina D. I la vitamina D és essencial per a les persones. Si no en tenim prou, no girem rodó. Es veu (ho sé perquè m'ho va explicar aquest paio) que la vitamina D només es crea quan el Sol toca a la pell d'una persona. Es pot obtindre menjant coses, com la resta de nutrients; però a partir del menjar sempre entra poca vitamina D al cos humà, així que el cos humà el sintetitza a partir del Sol quan toca a la pell. Però, ves, imagina't!, ara la gent està tancada en estacions espacials, en ciutats closes escampades per totes les colònies de Júpiter i Saturn... Total, que és impossible que la gent tingui prou vitamina D. Per això és imprescindible que el menjar sintètic contingui vitamina D.
—Ahà...
—Doncs aquest manefla que et dic va trobar la manera d'extreure bona part de la vitamina D dels paquets de menjar sintètic. Sabia entrar en magatzems de grans productores de menjar i extreia un fotimer de vitamina D del halo. Aquell menjar es comercialitzava igualment, però ell se n'havia endut la vitamina D, el molt pillastre. Després la revenia a altres productors d'aliments més petits, dels que fan la viu-viu. Quan van enxampar-lo es calcula que, amb aquest mètode, havia fet una fortuna.
En Denk va xiular i va comentar:
—Doncs sí que és una fora de sèrie, aquest paio!
—Bé, dò's si vols aprendre coses útils parla amb ell.
—'Tà bé, hi aniré.
—Vo's que t'hi acompanyi? —va preguntar en Kross.
—No, no —va fer en Denk—, gràcies, no cal.
En Denk va girar-se, va sortir fora de la cel·la i va començar a caminar refent el camí que havia recorregut per a arribar allà. Però just trobar-se davant la cel·la 1556 en Syrïg va sortir de dins i va agafar en Denk pel braç molt fortament. L'home va començar a parlar amb un to aparentment suau i amical, però en el fons amenaçador:
—Ei, novet. No sé si t'ho ha dit, el teu company de cel·la... però, en aquest mòdul, jo domino el cossi. Tot passa per les meves mans: drogues, mam, fum... el que calgui! Uns quants dels que treballaven per a mi ja han sortit i necessito carn fresca. Et veus ben plantat: podries fer-me feinetes i, a canvi, cap dels meus esbirros no et punxarà. Què hi dius?
Però just en aquell moment en Kross va sortir de la cel·la; l'homenot va posar-se a tocar d'en Syrïg i va dir:
—Ei, deix aquest noi.
En Syrïg, però, no deixava en Denk, i va comentar mirant en Kross:
—Ja m'ha arribat que aquest xaiet estarà poc temps entre nosaltres.
Però en Kross va intentar intercedir-hi de nou:
—Aquest xaval no vol merders. Deixa'l, home.
En Syrïg no volia cedir terreny ni poder i va replicar amb un to duret:
—Mira, Kross, et respecto perquè ets un paio legal. Però si em burxes gaire no tindré manies a enviar-te uns quants dels meus. No sé si et val la pena protegir aquest jan...
En Kross va intentar calmar la situació:
—Au, va, Syrïg, segur que tens altres coses més importants a fer.
En Syrïg va deixar anar en Denk, però continuava mirant en Kross. Tots dos homes es fitaven... Tanmateix, al final en Syrïg va tornar a mirar en Denk i va dir:
—Escolta, noi, et convé tenir-me d'amic!
Però en Denk, impertèrrit, va replicar, movent lleument el cap enrere per a assenyalar en Kross:
—Com t'ha dit el col·lega, jo no treballo per ' ningú. Jo fai' la meva, o sigui que deixa'm.
Allò va enutjar en Syrïg i, amb to amenaçant, va garlar:
—Ves amb compte aquí dins!
En Kross va interposar-se de nou entre en Syrïg i en Denk i, alçant la barbeta i amb to desafiant, va dir:
—Au, va, Syrïg, ja n'hi ha prou.
En Syrïg va mirar amb enuig en Kross i va apuntar, referint-se a en Denk:
—No m'agraden els estirats com aquest! Van de pinxos però després, quan topen de cara amb un parell de barbussos, s'escagarrinen!
Però en Denk va mirar fixament en Syrïg i, amb un to de veu fred com el metall i una cadència lenta que feia que les paraules pesessin més, va dir:
—Potser quatre goril·les dels teus podran xafar-me les dents... però, com m'ha dit abans en Kross, aquí el temps passa molt lent. Aquí tots ens hi estem una pila d'hores... Moltes hores... I, com que les nostres cel·les es toquen, ves que d'aquí a vint hores tu i jo no passem a tocar l'un de l'altre... Per molts goril·les que tinguis, algun cop passarem a tocar l'un de l'altre, tu i jo... perquè aquí els crons no s'acaben mai... I ves que accidentalment no et clavi un ferret a un ull, i després el mateix ferret a l'altre ull (sempre accidentalment, eh?). Què hi dius, Syrïg, juguem a veure qui té més resistència mental?
Aquell comentari desafiant d'en Denk va deixar mut en Syrïg. L'home no estava avesat a sentir com algú, dins d'aquella presó, li plantava cara, i menys amb aquell aplom i aquella fredor. Oimés perquè en Denk seguia fitant-lo ferm, amb una mirada gèlida que semblava que tallava els ulls d'en Syrïg. Veient el silenci d'en Syrïg, en Kross, mantenint la cara ferotge però mig divertint-se per dins, va deixar anar:
—Bé, Syrïg, ja ho veus, el noi aquest té ferro a la sang. No facis aquesta cara, home: si tens la mala sort de trobar-te un xaval que no es deixa intimidar per la teva fatxenderia, el que has de fer és no insistir-hi. Dedica't a controlar l'altra gent, la que va amb els pantalons cagats. Entre altres coses, perquè a tu tampoc et convé que pel mòdul se sàpiga que un ganàpia ha refusat de tenir tractes amb tu... Em segueixes, fa?
En Syrïg no va respondre: de fet, en Kross tenia raó. Però un company d'en Syrïg, més corpulent i situat darrere seu, sí que va intervenir-hi:
—Em sembla, Kross, que si busques brega en tindràs...
Però en Kross no va arronsar-se i va respondre-li, mirant-lo fixament:
—Dò's mira, potser tens raó. Et faig la torna: si voleu enfrontar-vos amb algú, busqueu-vos-el de la vostra mida. Jo no tinc gaire feina, o sigui que ja ho sabeu...
Com que en Kross feia una planta que intimidava, sumant-ho a la fredor i duresa d'en Denk en la resposta i en la mirada, en Syrïg i el seu company ja no van gosar anar més enllà. Per això en Kross va reblar-ho:
—Mireu, nois: en aquesta presó hi ha ple de gent que s'hostiaria amb vosaltres de bon grat. Si voleu brega, aneu a buscar-la a una altra banda. Jo no vull trencar-vos les cames. Ara: si hi insistiu...
Amb allò va haver-n'hi prou: en Syrïg i el seu company van enretirar-se una mica en silenci, tot i que no deixaven de fitar en Kross i en Denk. Llavors en Kross va agafar lleument en Denk pel braç i va fer-lo avançar. Mentre caminaven una mica apressadament per la plataforma, allunyant-se d'allà, en Kross va comentar:
—Cony, Denk, a feques que t'he dit que aquí no es pot fer el semat! Si vas d'aquest aire, et buscaran les pessigolles; i, si t'hi gires de cul, acabaràs que rebràs una estomacada. Ho captes, manoi?
—Sí, et pesco —va respondre en Denk, sense deixar de caminar—. P'rò no em cal cap mainadera. Sé espavilar-me tot solet.
—Ja. L'últim que va dir aquesta frase va caure daltabaix del setzè pis fins a terra —va dir, assenyalant amb el cap vers l'espai obert central—. Oficialment van considerar-ho un accident, però aquí tothom (alcaid inclòs) sabia que pla va ser un accident. Mira, no et fotis amb en Syrïg i els seus amics. No elsi diguis res. I procura estar a prop meu a tothora. A mi em respecten, ja ho has vist...
En Denk, somrient, va dir:
—I què vas fer, per ' què et respectessin? Segur que no vas fer pas un sermó moraliste o pacifiste...
—Bé, sí que vaig fer-lo, p'rò a la meva manera —va respondre en Kross, sense deixar de caminar i sense deixar d'empènyer en Denk.
—Què vols dir, a la teva manera?
—Al cap de poc d'entrar aquí, ja vaig tenir una enganxada amb en Syrïg —va explicar en Kross— Un dels seus moserons portava una arracada a l'orei'a esquerra. Volien intimidar-me perquè passés a ser vassall seu i... per tota resposta, vaig agafar aquella arracada i vaig arrencar-la d'una estrebada. Vaig endur-me l'arracada i mitja orei'a. La sangada que li va sortir no era res comparat amb els esgarips que fotia el molt animal. Amb allò vaig enviar-losi un avís i es va acabar qualsevol intent de fotre'm.
En Denk va somriure i va dir:
—Doncs sí, un discurs molt efectiu, el teu...
—És el meu llenguatge —va ser tot el que va respondre en Kross.
Van caminar cinc passes més en silenci fins que en Kross va comentar:
—Ara, t'haig de dir que els tens ben posats, nen: tinc molta experiència en el tracte amb facinerosos, i sé que en alguns casos és millor evitar-los... però en d'altres és millor marcar-losi els límits. Fa anys que rondo pel món i, davant certs fatxendes, mostrar signes de debilitat és pitjor. Allà, amb el cabronàs d'en Syrïg, has estat bé.
—Ja fa molt de temps que vaig decidir no plegar-me davant dels fatxendes i els seus gamarussos.
En Kross, que seguia caminant al costat d'en Denk, va quedar encuriosit per aquell comentari i va dir:
—Ah sí? I com vas arribar a aqueixa conclusió?
En Denk va aspirar aire i, encara caminant, va dir:
—Trastejant en una deixalleria de Ganimedes, quan era un brivall.
—Coi —va respondre en Kross, encara empenyent lleument en Denk—. Bé, ja m'ho contaràs. Au, passa, que anirem a parlar amb el lladre de coses químiques que t'he comentat abantes.
[10]
Presó flotant Yaçeen, Neptú
Any 2650, mitjans d'any (uns mesos abans de noliejar la Skørdåt)—No busquis re amb aquest sergent, que té molt males puces. Si el tens de cul, aquí dins llepes, noi!
—Ja ho sé —va respondre en Denk, sense deixar de mirar en Göran—. En el moment de l'escorcoll, abans de vindre jo cap a la cel·la, ja va fotre's amb alguns presos.
—És així, aquest paio —va dir en Kross, encreuant els braços.
En Denk, sense deixar de mirar avall amb posat seriós, va fer:
—Me n'he trobat uns quants, d'alonsos com aquest, al llarg de la meva vida.
—Saps què diuen, d'aquest malxinat? Que abantes estava en una presó de dones i que va violar-ne unes quantes. Els d'afers interns van fer-hi pas res, però jo m'ho crec. Suposo que després el van destinar aquí, per tal d'evitar que continués abusant de les mosses.
En Denk, però, rumiava. Al cap de dos segons, va afegir-hi:
—I pren coca.
En Kross va girar el cap vers en Denk i va deixar anar:
—Ves quina novetat! La meitat de la milícia li fot, a la farlopa.
—Ja. Però aquest en pren molta. Se li nota.
—Com ho saps? —va fer, encuriosit, en Kross.
—Mira, els símptomes que mostra la gent que pren cocaïna depenen de molts factors: la quantitat consumida, la freqüència amb què es consumeix, la manera com es pren... Però, en general, qui en pren mostra nerviosisme, ritme cardíac accelerat, respiració feixuga, agitació... fins i tot li pot pujar la temperatura corporal. Aquests símptomes no sempre es veuen, però, com t'hai' dit, si un pren molta coca i molt sovint, al final se li veu en l'agitació, la respiració, la temperatura... Aquest paio està espitós i sua, per tant té calor; i durant l'escorcoll m'he fixat que respirava accelerat i feixuc. Per tant, és evident que pren coca... i que en pren un ou.
En Kross, sense deixar de mirar en Denk, va demanar, encara més encuriosit:
—Però on recoi has après tot això, tu? Jo sé que qui pren coca va espitós, p'rò tot això que has explicat de la temperatura i l'agitació... sembles una enciclopèdia!
En Denk va girar lleument el cap per a mirar en Kross i va respondre:
—Per a derrotar el teu enemic el primer que has de fer és conèixe'l bé. Per tant, si molts fillíssims que corren pel món armats prenen coca, i arriba un moment que m'hi hai' d'enfrontar, em va bé saber com reacciona un cos humà al consum de coca (i de qualsevol altra droga). Com més informació tingui jo de la gent amb qui m'enfronto, més eines tinc per a resoldre bé la batussa, no trobes?
En Kross, astorat de veure la capacitat mental (analítica, freda, meticulosa) d'aquell nou company de cel·la, va acabar dient:
—A feques que ets un saberut, xaval!
En Denk va tornar a mirar avall per a observar aquell maleït sergent bufat i maltractador. En Kross també va mirar avall, però va percebre que el cervell d'en Denk brandava a tot ritme. En Kross va atrevir-se a preguntar:
—Escolta, nano. Has dit "conèixer el teu enemic" i estàs fixat en aquest Göran. No em diguis que veus aquell rellamp de sergentot com un enemic i que vols fer-n'hi alguna... Ja t'he avisat que aquí més val no jugar...
Però en Denk no va respondre. Només mirava aquell sergent que es passejava com un indiot per aquella estança, sabedor que podia fer el que volgués i que era un intocable. En Denk, efectivament, estava cavil·lant a tot estrop mentre no deixava de fitar en Göran.
Què viuran en Denk i en Kross a la presó? I què passarà a n'Iris i en Kross a Oberó? Descobreix-ho adquirint el llibre Skørdåt VII: Quan la sang crema (clica aquí).
