Llegeix els 4 primers capítols del volum III (Al caire de la mort)


[1]

Prop de l'òrbita de Júpiter
Any 2649 (un any abans de noliejar la Skørdåt)

—Ens disparen!
El cap dels guàrdies, amb la cara ensangonada i suada, cridava desesperat enmig dels trets.
Un comboi format per quatre carguers havia estat assaltat per vuit naus pirates, enmig de l'espai. Les dues naus d'escorta que acompanyaven els carguers estaven destrossades i fumejant. Els pirates havien aconseguit entrar a un dels carguers, i els guàrdies miraven de fer-hi front com podien. Amb tot, els pirates anaven molt ben armats i, el que és pitjor, estaven més motivats que els guàrdies. El resultat era que no es podia repel·lir els pirates.
Després que el cap de la guarnició hagués dit allò, un pirata va llençar una bomba de mà cap al lloc on hi havia els guàrdies parapetats, i va esclatar. Van morir tots els guàrdies que hi havia allí, inclòs el cap.
Una mica més enrere hi havia tres guàrdies més, també vestits de gris i armats, ajupits rere un contenidor. Un d'ells era en Denk, un xicot amb els cabells castanys llargs. Un altre va dir, desesperat:
—Merda! Reculem!
Ell i el tercer guàrdia van començar la retirada, corrent; però es va sentir una ràfega de trets i diverses bales van tocar-los. Algunes van tocar-los a l'esquena, i no van fer efecte perquè duien armilles antibales; però uns altres projectils van impactar als seus caps, que van quedar esberlats en un esclat de sang. Tots dos guàrdies van caure a terra morts a l'acte. En Denk, que s'havia quedat amagat ajupit, va veure com morien.
—Idiotes! —va dir, barbotejant, en Denk.
Els pirates seguien disparant a tort i a dret, en un infern de bales, per tal d'abatre tota resistència.
En veure l'embat dels pirates, en Denk també va anar cap enrere, però a gatameus i sense deixar l'arma. Si reculava ajupit quedava parapetat per les caixes i no podien tocar-lo. Anava més lent, però era més segur. En allò es diferenciava amb el que havien fet els altres dos guàrdies: havien volgut córrer, i això implicava avançar corrents... i els havien abatut.
En Denk va passar per damunt dels dos cadàvers i va arribar fins a un passadís tubular (només el sòl era pla). Va entrar-hi acotat i, prement el botó que hi havia al costat mateix de l'entrada, va tancar la porta rere seu (era de les que s'obria i es tancava verticalment). La porta era massissa i aturaria les bales (només una mica de vidre a l'alçada de la cara d'una persona podia permetre l'entrada de bales). Llavors va alçar-se i va córrer pel passadís, fins que va sortir per l'altra punta.
A l'altra banda de la porta, sortint a la dreta, hi havia un altre guàrdia malferit, assegut a terra i recolzat contra la paret. Tenia uns cinquanta anys, era de pell blanca amb cabells negres (ja una mica canosos) i estava una mica rebotit. Sagnava pel costat del ventre: una bala li havia entrat just per sota de l'armilla antibales. L'home havia arribat allà de miracle.
—Denk! —va dir l'home, amb la veu fluixa, faltat de forces.
—Ruffus, no et moguis! —va contestar en Denk.
En Denk va continuar corrents cap a un magatzem que hi havia un xic més enllà. Va obrir la porta hexagonal del magatzem i va veure el que buscava: unes ampolles d'hidrogen. Eren unes ampolles llargues i grises, amb una "H" enorme de color groc pintada a sobre. Es feien servir per a alguns treballs de manteniment de la nau. Va agafar-ne un parell i va portar-les cuitant cap al passadís tubular per on havia passat abans. Va deixar-les a terra, prop de la porta (aleshores tancada) que donava a la sala on hi havia els pirates, va obrir-ne les vàlvules i l'hidrogen van començar a sortir, fent un xiulet agut. Llavors, en Denk ràpidament va tornar enrere, corrents, i va sortir del passadís tubular per la banda on hi havia en Ruffus. En Denk va posar-se dret de manera que, si obrien l'altra porta (on hi havia els pirates), el vegessin clarament.
—Què fas...? —va preguntar en Ruffus, amb dificultat, encara assegut a terra.
—Omplo el passadís d'hidrogen —va respondre en Denk.
—Que penses matar-los d'asfíxia, aquests pirates, o què?
En Denk va respondre:
—L'hidrogen crema com si res. Només cal una espurna. Algunes armes de foc treuen guspires quan disparen. Si aconsegueixo que em disparin estant ells dins al passadís, l'hidrogen es convertirà en una bola de foc.
L'home ferit va riure, si bé poc, perquè quan reia li feia mal tot.
Al cap d'un instant, a l'altra banda del passadís els pirates havien aconseguit fer saltar el pany de la porta. En Denk va posar la mà damunt el comandament per a tancar la seva porta. Es va esperar que els pirates obrissin del tot la seva porta. Quan ho van fer, van entrar en tropell al passadís. N'eren cinc. Van veure en Denk, amb el seu vestit gris de guàrdia, al cap del passadís; i, encegats, dos d'ells van apuntar amb les seves armes de foc vers en Denk. Quan en Denk va veure que els pirates entraven al passadís, va pitjar el botó de tancament de la seva porta, i es va tancar just quan els pirates alçaven les armes, abans que disparessin. Just quan la porta s'havia tancat els pirates van disparar, i de la boca dels canons de les seves armes en van sortir guspires per cada bala que eixia. De sobte, l'hidrogen del passadís es va incendiar i una flamarada gegantina va omplir gairebé tot el passadís. En Denk, des de l'altra banda de la porta, va poder veure a través del vidre de la porta tancada aquella flamarada; també va sentir els crits de dolor i horror que proferien els pirates.
Quan va estar segur que aquells pirates ja eren morts, en Denk va acotar-se per tal d'atendre en Ruffus; però va veure que ja era mort. Tenia un rictus rígid a la cara, amb els ulls oberts mirant enlloc.
Amb el temps just de lamentar-se per no haver salvat aquell home, en Denk va marxar d'allà corrents i va anar fins al compartiment de les càpsules salvavides. Havia mort tota la guarnició menys ell i la nau ja estava perduda. Així que va asseure's a la càpsula, va engegar-la i va fer que es desenganxés de la nau. La càpsula va sortir disparada i va marxar d'aquell infern.

[2]

Karograd, ciutat de Tritó, satèl·lit de Neptú
Any 2652, abans del segon equinocci
 
Tritó és glaçat: la temperatura pot arribar a 235 graus centígrads negatius.
És el satèl·lit més gran de Neptú (fa 2.700 quilòmetres de diàmetre). La seva superfície, composta de nitrogen sòlid (un 75%) i metà gelat (un 25%), és força accidentada. Arreu hi ha criovolcans i guèisers que expulsen nitrogen. Per tot plegat, va ser un dels satèl·lits més difícils de colonitzar per part dels humans.
També té una atmosfera molt tènue d'uns deu quilòmetres d'alçada, formada igualment per nitrogen i metà. És tan tènue que la pressió atmosfèrica és baixíssima.
De lluny, la seva imatge és variada: té algunes clapes rogenques, d'altres de blanques (és a dir, gel), d'altres d'un color entre gris blavós i blau cel... Però la característica més destacada de Tritó és la manera com orbita: gira a l'entorn de Neptú en sentit oposat a la rotació del planeta; i, a més, està inclinat 157 graus respecte de l'eix de Neptú (com si passés per dalt i per baix, mentre que els altres satèl·lits giravolten Neptú més o menys seguit-ne l'equador). Per tal d'explicar aquest comportament tan anòmal, els científics van pensar que Tritó era un planetoide que anava sol i que va ser capturat per la gravetat de Neptú.
En tot cas, Tritó està condemnat a la desaparició: en uns 3.600 milions d'anys, acabarà desintegrant-se per les fortes marees internes, provocades per la gravetat de Neptú. Això no va impedir, però, que es colonitzés: la Humanitat anava tan mancada d'espai que qualsevol racó, per gelat que fos, servia. A més, arribat el moment, sempre es podia evacuar i anar a buscar un altre món glaçat al núvol d'Oort, als confins del Sistema Solar.
Karograd era una de les ciutats més poblades de Tritó, situada a l'hemisferi sud. Va créixer molt ràpid gràcies a la vinguda de nous colons provinents de la Terra (on ja no s'hi cabia).
Els carrers de Karograd eren estrets (uns deu metres d'ample, tot just), i sempre estaven plens de gent i vehicles, tant terrestres com voladors. Els edificis eren alts i arribaven fins a la cobertura de la ciutat, que retenia l'atmosfera artificial (és a dir, una atmosfera com la de la Terra).
A Karograd hi anaven a raure sobretot treballadors de les mines; i, allà on hi ha miners i transportistes, hi ha bars, locals de joc, prostíbuls i drogues. Enmig de la gernació de Karograd, doncs, bullia un sotamon marginal, format per miners alcoholitzats, paramilitars, drogoaddictes, prostitutes, traficants de drogues, passavolants que buscaven fortuna, ferrovellers i captaires que ho havien perdut tot (inclús l'esperança)... tota aquella massa campava pels carrers podrits i pudents de la ciutat, convivint amb els comercials i els operaris d'aquella urbs.
La nau Skørdåt s'havia desplaçat fins a Tritó arran d'una feineta. Tres dels seus tripulants, en Zuüb (el pilot de la nau), en Kross (l'home d'armes) i na Djènia (una antiga caça-recompenses), van aprofitar per a anar a esbargir-se. Havien baixat fins a Karograd amb un dels dos transbordadors de la Skørdåt. A bord de la nau s'hi havien quedat en Denk (el capità), na Rakkett (la germana del capità), en Mikka (un xicot de la Lluna que es guanyava la vida robant), na Lylya (l'enginyera de bord) i n'Athena (una exmilitar que havia acabat embolicada amb en Denk).
En Zuüb, que havia nascut a Tritó i es coneixia tots els locals, es trobava en un dels tants bars foscos de Karograd, assegut en una taula plena de gots de plàstic mig plens, rodejada per un seient semicircular amb respatller. El noi estava acompanyat de tres xiques joves de pell negra —com ell— vestides amb vestits llampants, maquillades i amb pentinats cridaners, que buscaven passar una bona estona amb algun xicot provinent de l'espai per tal de veure si podia treure-les d'aquell cau de deixadesa que era Karograd. En Zuüb, que duia un visor blanc enganxat davant dels ulls amb una línia blava lluminosa (i que contrastava amb la seva pell negríssima), anava explicant batalletes, per tal d'impressionar-les.
—...Llavò', amb en Denk, vàrem decidir d'escapar-mos d'allà. Vàreig injectar leddarol en ets motors i, zas!, sa Skørdåt va sortir rabent d'aquell post de recàrrega. Vàrem deixar amb un pam de nas aquells corsaris que volien abordar-mos.
—Ostres, quina tensió, no? —va fer una noia— I quantes naus corsàries vos perseguien?
—Ui! —va respondre en Zuüb— N'hi havia a la baldor! Almanco tres allà as post i sis més rondant pels afores. I totes armades!
—Jo seria morta de por —va dir una altra noia, transmetent una certa sensació d'esglai amb la veu.
En Zuüb, cofoi i estarrufat en veure que tenia aquelles xicotes a la butxaca, va fanfarronejar encara una mica més:
—Sabeu que sa Skørdåt és una de ses naus més ràpides que hi ha en es Sistema Solar?
—De debò? —va preguntar, impressionada, la tercera noia.
—Sí, però, atenció!, sa velocitat, tot i esser rellevant, no ho és pas tot! També és important sa capacitat de maniobra. En certes situacions, poder maniobrar ràpid és fonamental. I sa Skørdåt està feta per a maniobrar com una rabo'a.
—Bufa!
Fora al carrer, enmig de la gentada que circulava, van arribar dos vehicles terrestres negres en forma de tascó, traccionats amb rodes. Van aparcar al mig de carrer, i les portes laterals van obrir-se cap amunt. Van sortir-ne sis homes (tres de cada vehicle) vestits de negre, dels quals cinc duien armes de foc llargues. El que no duia cap arma, de pell blanca, alt, prim i amb el cabell morè curtíssim (gairebé rapat al zero), era el que manava. Va adreçar-se a una parada ambulant de menjar, regentada per un home gran de pell negrosa i amb cabells i barba blancs.
—Isaak —va dir el jove—, tens ets crèdits que em deus?
—Hola, Pråkt —va respondre l'home gran, posant-se nerviós—, ara no puc donar-t'ho. El negoci va fluix i...
De sobte, en Pråkt va fúmer un cop violent a la parada, tot empenyent-la, de manera que va tombar-la, i tot el que hi havia a sobre va caure i escampar-se a terra. En Pråkt va cridar, amenaçador:
—Que em prens per idiota??? Tant me fot com va aquest negoci! Ocupes es carrer i m'has de pagar!
—Pe... però ara no puc... —va balbucejar l'home gran.
En Pråkt, sense dubtar, va treure's una pistola i va encanonar l'home gran. L'home, temerós, va anar agenollant-se a poc a poc, amb les mans alçades, mentre balbucejava:
—No... no... per favor...
La trencadissa s'havia sentit dins al bar on hi havia en Zuüb, i una de les noies va dir:
—Què és, aquest atzabó?
I una altra noia, la més alta, alarmada, va cridar:
—Mon pare!
La noia més alta va sortir corrents cap al carrer. En sortir del bar, va veure l'escena i, espantada, va anar corrents cap a son pare; però un dels homes d'en Pråkt, de pell rosada i grassonet, amb el cap rapat, va agafar-la violentament per la cintura i va fer-la caure a terra d'esquena. Ella va cridar de dolor.
Dins al bar es sentir el crit de la noia, i les altres dues noies van cuitar a sortir a fora, seguides per en Zuüb.
Fora al carrer, en Zuüb va poder veure la noia que havia sortit primer, estirada a terra, mentre l'home vestit de negre amb la pell rosada, dret al seu costat, estava apuntant-la amb una arma llarga. Més enllà, va veure la parada tombada i l'home gran agenollat davant un home jove que l'apuntava amb una pistola.
En Zuüb va obrir-se pas entre les persones que hi havia al carrer, que s'ho miraven astorades, va anar fins a l'home calb de pell rosada que apuntava cap la noia i va dir:
—Per què no els deixau estar?
L'home de pell rosada va mirar-se en Zuüb amb mala cara i va dir, amb un to desagradable:
—Però... com t'atreveixes, caracul!?
I va aixecar la metralladora i va apuntar al cap d'en Zuüb.
Al carrer, on ja no se sentia gairebé res, es va fer un silenci glaçat.
No gaire lluny d'allà, dins un apartament minúscul, en Kross, un home blanc musculat de cabells castanys curts, amb un tatuatge d'un drac a la part superior del braç dret, estava nu estirat al llit amb una noia jove molt riallera, de pell blanca, baixeta i pleneta, d'ulls clars i cabells castanys clars lleument ondulats, també nua. Estaven mig abraçats tapats una mica per un llençol blau marí. Ella era cambrera del mateix bar on en Zuüb mirava d'enlluernar noies. En Kross se l'havia lligada i, en plegar ella del bar, havien fet l'amor a l'apartament d'ella. La xica va dir:
—I no t'has plantejat deixar sa nau en què viatges i posar-te a viure en qualque satèl·lit?
—Ui, no —va fer ell—. A mi m'agrada tombar... ser lliure. No podria estar-me massa temps tancat en un lloc.
—I si fos amb jo? —va preguntar la noia, somrient.
En Kross va riure i va respondre:
—Ai, Diana, no pot ser. Ets molt jove, i jo soc un vell rondinaire. Què tens? Vint-i-pocs anys? Jo en tinc trenta-cinc. Has de buscar-te un xicot de la teu' edat que et doni alegries.
—Però si tu ja ho ets, de divertit! —va fer la noia, rient; llavors es va posar seriosa, es va desenganxar d'en Kross, es va incorporar una miqueta i va adoptar un to de lament— A més, lo que hi ha aquí a Tritó fot pena. Sa majoria d'al·lots d'aquí no valen res. Tenen es cervell més prim que una fullola!
Llavors va ser en Kross qui va incorporar-se, va agafar amb els seus braços musculats la noia i va dir:
—Ai, nena, em sap greu. Però la meua vida és un perill constant. La gent amb què tracto són la púrria del Sistema Solar! Sempre estic amb mercenaris, mafiosos, lladregots, trinxeraires, bandarres... Me les tinc amb ells, o ells se les tenen amb mi... I, si no, ens les tenim tots plegats contra uns altres manefles que te la foten així que poden. Tant és si vaig dins una nau com si m'estic en un satèl·lit o en una estació espacial: sempre tindria brega. I això no seria vida per a tu.
—Idò aquí a Tritó sa vida també fa pena, creu-me! —va fer na Diana, un xic malhumorada—. Sa majoria de miners que venen són uns cara'ots que no es poden aguantar. A tots ets barris ets clans senyoregen, traficant amb drogues i prostitutes. I es governador, a sa gent mos tracta com a bestiar. Paguem s'aire i s'aigo a preu d'or, però s'aire fa pudor de resclosit i s'aigo de s'aixeta té gust de plàstic. I quan tenim un problema, com quan ses companyies elèctriques abaixen sa tensió sense avisar, no serveix de res queixar-mos. Mos tracten com una merda!
—Bé —va respondre en Kross—, sempre pots buscar-te un home ric de la Terra. Un home gran que necessiti les moixaines d'una noieta jove i maca com tu.
Na Diana va somriure per la sortida d'en Kross i se'l va mirar amb ulls entendrits. S'havia sentit captivada per aquell homenot que havia vingut de l'espai.
Llavors, de cop i volta, es van sentir unes veus que cridaven al vestíbul del bloc d'apartaments. En Kross es va incorporar una miqueta més i va dir, un xic intrigat:
—Què és, aquesta fressa?
De lluny es va sentir una noia que parlava mig cridant:
—En es carrer un al·lot ha plantat cara a en Pråkt i ats seus homos!
Altra gent que hi havia al vestíbul s'esvalotava, perquè allò no havia passat mai.
—I qui és? —va preguntar un home que semblava gran.
—No ho sé —deia la noia—. Deu esser vengut de s'espai o d'algun altre planeta. És un al·lot negre amb un visor blanc an ets ulls.
En sentir allò, la cara d'en Kross va canviar i va dir:
—Merda!
—Què passa? —va preguntar na Diana.
—Que conec aquest paio —va dir ell, mentre s'aixecava i es posava una samarreta blanquinosa sense mànigues—. És el pilot de la meua nau.
Un cop s'havia posat els pantalons i les botes, en Kross va agafar el subfusell retallat que s'havia endut de la nau. També va agafar l'intcom, va clicar en una icona de la pantalla i va parlar.
—Djènia, per on pares?
La veu de na Djènia va sentir-se a l'aparell:
—M'estic passejant pel mercat. Busco pedres de quircopirita.
—Deix estar la quincalla —va fer en Kross, tallant-la en sec—. En Zuüb s'ha fotut en problemes. Més val que vinguis cap aquí ara mateix. I ves desenfundant les pistoles.
—D'acord.
Al mercat que hi havia unes cases més enllà, na Djènia va tallar la comunicació de l'intcom. Baixeta com era, de pell blanca, amb cabells rossos i curts i vestida amb una armilla, no feia la pinta de ser temible. Però a les cartutxeres duia dues pistoles que feia anar amb una precisió robòtica.
—Per què no podem estar mai una estona tranquils? —va dir, fent cara de mala lluna, mentre es posava a córrer per entre la gent i desenfundava les pistoles.

[3]

Fora, al carrer, l'home de pell rosada seguia apuntant amb la metralladora en Zuüb, que també estava dret i no es movia. La gent que hi havia al carrer s'havia anat apartant i estava mig amagada, esporuguida. L'ambient era silenciós i tens; es podia tallar amb un ganivet. En Pråkt (el jove que apuntava amb una pistola l'home gran) es va anar atansant lentament cap a en Zuüb.
—Vaja, vaja, vaja —va dir, somrient, tot gallejant mentre s'apropava—, què hi tenim, aquí? Un que vol fer-se s'heroi? Un cerca-raons que vol impressionar sa filla de n'Isaak? —llavors va mirar la noia, que encara era a terra, i va assenyalar-la— Aquesta puteta malparida, vols impressionar, homo de s'espai? —va dir, subratllant el to foteta quan va dir "homo de s'espai".
—No cal que els tracteu així —va replicar en Zuüb, una mica tens però mantenint la calma—. Si vos han de pagar, millor que els deixeu treballar, no trobes? Així vos pagaran i tots satisfets.
—Molt llest, maco —va fer en Pråkt, que es va aturar a uns tres metres d'en Zuüb—. Però, saps què passa? Que aquí man jo. I si dic que m'han de pagar ara, m'han de pagar ara i no se'n parli més. I ningú ve de fora a dir com mos havem de regir sa gent de Karograd. T'ha quedat clar, merda seca? O sigui que ja te les estàs campant si no vols que es teu cadàver se'l mengin ets meus cans.
En Zuüb no es movia, però tampoc deia res. Sabia que si deia alguna cosa acabaria amb un tret al cap. En Pråkt, veient que en Zuüb no es bellugava, va continuar:
—Mira, al·lot de s'espai, es meu company t'està apuntant amb una metralladora amb gallet elèctric. Si don l'ordre que et dispari, es teu cervell quedarà escampat a tres metres a sa redona.
De sobte, es va sentir un tret molt fort darrere en Zuüb, i el cap del paramilitar de pell rosada va esclatar en mil trossos. En Zuüb, en Pråkt i la noia de terra van quedar esquitxats de sang. El cos d'aquell home va caure a terra com un sac, decapitat. La gent que hi havia al carrer es va ajupir, espantada. En Pråkt, que encara estava atordit de veure com el cap del seu paramilitar havia saltat pels aires, feia cara d'estar aclaparat.
Després del tret, de darrere d'en Zuüb es va sentir la veu potent d'en Kross, que deia:
—S'ha acabat el bròquil! Ja esteu muntant en els vostres vehiclots de merda i tornant cap a la vostra puta casa!
En Kross va anar acostant-se amb el subfusell apuntant cap a en Pråkt i els seus homes. La gent que hi havia al carrer, que estava acotada, s'anava apartant i amagant encara més a mesura que en Kross avançava. En ser al costat d'en Zuüb, en Kross va continuar dient, adreçant-se a en Pråkt:
—Sembla que no m'has entès, noi. Mira, com que t'agrada gallejar amb les armes, ara t'explicaré què pot fer la meu' arma. És un subfusell d'última generació, tipus metralladora, amb un calibre d'un parell de collons. Té una cadència de tir de vint bales per segon. Les vostres merdes d'armes no arriben ni a la meitat. A tu i als teus homes us puc cosir a trets en un obrir i tancar d'ulls. I tinc bona punteria. Ja has vist què li ha passat al talòs del teu amic: no li ha servit de res l'armilla antibales, perquè li he desfet el crani com si fos xocolata —va fer una pausa, i va continuar—. Però no només això. Sota el canó de bales, com pots veure hi ha un canó d'explosius. Puc disparar un explosiu a un dels vostres vehicles i, encara que tingui blindatge, li faré un bon trau al xassís i ja el podreu vendre com a ferro vell... —llavors va fer una nova pausa i va continuar— P'rò em sembla que no malgastaré cap explosiu contra un dels teus carros. No —va fer petar la llengua i va prosseguir—. Poder dispararé l'explosiu contra tu. El bocí més gran teu que quedarà serà la punta de la teva tita socarrimada. Així que... vò's que continuem parlant de la mida de les armes o toqueu el dos?
En Pråkt va anar inflamant-se d'ira a mesura que sentia les paraules d'en Kross, fins que va cridar, amb els ulls envermellits i escopint ràbia:
—No saps amb qui te les heus!!!
—Tant me fot, amb qui me les hec! —va respondre, amb veu forta i segur de si mateix en Kross— Ja me les he hagut amb titafluixes més estirats que tu. I ara tots són a l'altre barri. O sigui que tria: juguem a veure qui la té més llarga o ens en 'nem cadascú cap a casa seu' i tan amics.
—Me les pagaràs!!! —va tornar a cridar en Pråkt, encara més fort— Aquí ningú s'enriu de mi!!! Quan hagi acabat amb tu et faré empassar sa teua pròpia sang!!!
En Kross, mantenint el subfusell apuntant i amb un to ferm, va dir:
—Encara ha de néixer, el que em faci anar dret a mi! I el que és segur és que no serà un mitjamerda com tu. I prepara't, perquè encara no m'has vist cabrejat! Més val que no siguis davant meu si m'encabrito!
En Pråkt no va respondre. L'actitud ferma d'en Kross el feia dubtar, ja que no estava habituat que la gent humil d'aquell barri li plantés cara. Aleshores, en Zuüb va adreçar-se en veu baixa a en Kross:
—No cedirà. Aquest paio és un mafiós que controla es barri. Si es retira davant tota aquesta gent, quedarà com un calçasses i tot d'una ja no podrà imposar es seu règim mafiós. O sigui que prepara't per a disparar.
—Quan comenci el ball —va dir en Kross, també en veu baixa— ajup-et i agafa l'arma del paio decapitat.
En Pråkt continuava sense dir res, tens. Però en Zuüb tenia raó: en Pråkt no podia anar-se'n d'allà com si res i deixar sense càstig aquell afront, oimés davant de tota la gentada que hi havia al carrer. En Pråkt vivia de collar i extorsionar aquella gent; i, per a fer-ho, havia de tenir-los atemorits. Si ara es retirava, seria més difícil atemorir-los. Per això va començar a moure la mà esquerra lentament. Segurament volia donar l'ordre de disparar als seus homes, que es trobaven als costats dels dos vehicles, amb les armes llargues apuntant cap a ells. En Kross i en Zuüb li van veure les intencions; per això, de sobte en Kross va posar-se a disparar sense miraments contra en Pråkt. Cinc bales van entrar al coll d'en Pråkt, que va caure d'esquena a terra. Mentre, en Zuüb va ajupir-se com un llampec i va agafar l'arma de l'home decapitat. En Kross també va llençar-se a terra: en aquell moment, els homes d'en Pråkt començaven a disparar contra ells.
En Zuüb va cuitar a amagar-se darrere d'un contenidor d'escombraries que tenia a prop, mentre en Kross marxava rodolant sobre el terra, al mateix temps que les ràfegues de les bales li passaven per damunt, i finalment s'apostava dins un portal. La gent cridava i tothom va mirar d'anar-se'n d'allà com va poder.
—Què? —va dir en Kross a en Zuüb, cridant per tal de fer-se sentir per sobre del brogit de les bales que venien— Ara em diràs que t'avorries i que et venia de gust una mica de marxa.
—Deixa't de romanços! —va respondre en Zuüb, també cridant— Tu que ets un gat vell, se t'acut cap manera de sortir d'aquí? Vius, vull dir.
Els quatre homes de negre que disparaven van començar a avançar, sense deixar de disparar a discreció. Les ràfegues de bales, brillants, travessaven l'espai ferotgement, sense pietat. El seu objectiu era arribar fins als amagatalls d'en Kross i d'en Zuüb tot disparant, i, un cop ser allà, matar-los amb les seves metralladores. Al cap i a la fi, eren quatre contra dos.
En Kross va dir a en Zuüb, tot cridant:
—Poc hi podem fer. Porten armilles antibales. Aquests que venen són professionals i saben què s'hi cou, pels carrers. O sigui que no servirà de res que elsi disparem!
De cop, per darrere d'un dels cotxes negres va aparèixer na Djènia. D'un bot, la xiqueta va enfilar-se dalt d'un dels cotxes. Duia una pistola a cada mà, i va començar disparar per l'esquena als homes d'en Pråkt. Disparava al cap d'aquells esbirros, ja que no duien cap casc que els protegís dels trets. En va matar dos de cop; llavors els altres dos van girar-se cap a ella i van disparar-li. Na Djènia va saltar cap a la part de darrere del cotxe just quan començaven els trets contra ella.
En Kross va aprofitar-ho i va sortir del seu cau. Va apuntar amb el subfusell contra un dels homes i va disparar-li al cap. El va matar amb dos trets. Només en quedava un. Llavors en Zuüb també va sortir de darrere el contenidor i va disparar-li a la part baixa de la cama dreta. La cama d'aquell home va trencar-se en dos per sota el genoll; el tros de sota de la cama (amb el peu) va marxar del cos i va fer cap gairebé un metre més enllà, i tot seguit l'home va caure a terra. Llavors en Kross i en Zuüb van arribar-hi, apuntant-lo. L'home, que gemegava, s'estava dessagnant per sota del genoll; i, si no rebia assistència mèdica (i no en rebria), es moriria dessagnat.
Al carrer, poc a poc, la gent va anar alçant-se. Na Djènia va sortir de darrere el vehicle on s'havia parapetat i va dir als altres dos:
—Que no us podeu estar unes hores quiets o què?
En Kross va respondre-li:
—Serà millor que escampem la boira! Pots contactar amb en Denk per l'intcom i dir-li que portin la Skørdåt prop de la sortida de la ciutat, perquè ens recullin?
En aquell moment van venir diverses persones, entre les quals hi havia la Diana, la cambrera que havia estat amb en Kross (que s'havia posat un suèter gris que li anava grandiós, però encara no duia pantalons ni calçat). En aquell grup hi havia una dona baixeta d'edat avançada, de pell negrosa i arrugada i de cabells rinxolats blancs; en deien "la Mestressa", perquè era de les dones més grans del barri. Es va aturar davant l'home que es dessagnava i va dir, cridant:
—Però què 'veu fet, desgraciats?
—Hem donat una lliçó a aquests cagamandúrries —va fer en Kross.
—Idiotes! —va cridar ella— Aquests són ets homos de n'Stravos!
—Qui és, aquest?
No va caldre que la Mestressa respongués, ja ho va fer na Djènia, que començava a adonar-se del problema que havien creat:
—L'amo del tros, vet aquí. El cap del clan que controla el territori, i que extorsiona aquesta gent.
Amb això, la Mestressa va cridar:
—I haveu mort en Pråkt, son fill!!!
Realment, la situació era més comprometedora del que semblava al principi. En Zuüb va bufar i va dir:
—Me pareix que mos havem fotut en un bon embolic.
—Valtros rai! —va continuar cridant la Mestressa, amb to de retret— Vos en anireu d'aquí i no vos passarà res! Però qui ho pagarà serem naltros, sa gent que vivim aquí! Sou uns malparits! Mos haveu ficat en un problema dets grossos!
Dit allò, la Mestressa va girar cua i se'n va anar, somicant i movent el cap en senyal de desesperació. La resta del grupet va seguir-la, llevat de na Diana, que va quedar-se allà, i, tota serena, va dir:
—Kross, més val que vo n'aneu. Aquesta gent no té miraments. Si en venen més i vos troben aquí, no en sortireu pas vius.
Na Djènia va dir:
—Té raó. Hem de marxar. I si no apareixen més homes de l'Stavros, vindran els militars.
En Zuüb va dir:
—Ara vindrà s'exèrcit? I per què no ve quan teniu problemes amb aquests paramilitars?
Na Diana va respondre:
—Per aquests verals, s'exèrcit està as servei de n'Stavros. O sigui que, vengui qui vengui, vos tocarà ballar-la.
En Zuüb va interpel·lar la noia:
—I a valtros, què vos passarà?
—N'Stavros desfermarà sa seu' ira contra naltros. Lleparem tots.
—Me sap greu —va respondre en Zuüb.
—Deixa-ho estar —va fer la noia—. Ja esteim acostumats a aquesta merda. Si no venen a fer una ràtzia ara o es proper cron, vindran d'aquí a unes setmanes igualment. Ja no ve d'aquí.
En Zuüb i na Djènia van començar a caminar cap a la zona d'on havia vingut en Kross, ja que tenien el transbordador en un aparcament que hi havia una mica més enllà. Tanmateix, en Kross va restar aturat davant na Diana. Tots dos es van mirar. Na Diana, que tenia el cap aixecat (perquè era més baixa que en Kross), va allargar la mà dreta, va tocar la galta de l'homenot i va dir:
—Cuida't, em sents? —va dir ella.
En Kross se la va mirar una breu estona en silenci, fins que va dir:
—Me sap greu per tu, Diana. Però en Zuüb estava en un mal pas, i havia d'ajudar-lo...
La noia, que encara li tocava la galta, li va dir:
—Has fet bé, Kross. Has ajudat un amic que les passava magres. Si no hagués estat per tu, ara potser seria mort.
Llavors va aparèixer na Djènia, que havia reculat, i va dir, amb to apressant:
—Kross, ens en hem d'anar. Ara.
En Kross va fer que sí amb el cap i va deixar na Diana. Tots tres (en Zuüb davant, na Djènia al mig i en Kross darrere) van anar avançant veloços entre la gent, brandant encara les armes.
Els tres fugitius van arribar a l'aparcament i van enfilar-se al transbordador, una nau menuda blanqueta. Na Djènia va posar-se al lloc del pilot, va engegar-lo i va enlairar-lo, tot dirigint-se cap a una de les sortides de la ciutat a través de la cobertura. Els altres dos s'havien assegut darrere. Quan ja s'havien enlairat, mentre veien la ciutat de lluny, il·luminada, en Kross va dir:
—Aquesta gent patirà de valent. Quina merda hem cardat, nois!
En Zuüb se'l va mirar i va dir:
—Què t'agafa, ara? Aquesta gent ja estaven fotuts abans que arribéssim naltros. Jo no m'hi amoïnaria.
—Sí, però ho hem agreujat —va respondre l'home d'armes.
—No havem canviat gaire res —va replicar en Zuüb—: abans estaven sota el jou d'uns tirans i ara estaran sota el jou d'uns tirans... No sé de què et planys.
Llavors na Djènia va sospirar i va afegir-hi:
—Ai, Zuüb, el Kross se'ns fa jaio i se li estova el cor per aquella noieta...

[4]

Afores de Tritó
 
La nau Skørdåt, formada per un cos central i un pont a proa de forma arrodonida, estava estacionada a l'espai exterior, prop de Tritó. El Sol tocava sobre el fuselatge de la nau, i això en realçava el color lilós.
Dins la nau, en Mikka estava estirat al llit de l'habitació de na Rakkett, despert. Ella estava estirada al costat d'ell, dormint. En Mikka, un xicot molt jove de pell blanca, cabells rossos curts pentinats en punxa i ulls blaus, mirava a través de l'ull de bou i veia els estels del firmament.
Lentament i procurant no fer soroll, va sortir del llit. Un cop va ser dret, va mirar-se na Rakkett mentre dormia. Tanta mala llet que té, va pensar, i quan dorm sembla un angelet. Li veia aquells cabells pèl-rojos amb diverses punxes sortents, que tant el fascinaven, i que contrastaven amb la pell blanca de la noia.
Ell era més jove que ella i més baixet. Entre això i que els seus cabells rossos punxeguts li donaven un aire infantil, semblava una criatura al costat d'ella.
En Mikka va veure que l'armari del fons tenia la porta entreoberta, correguda un xic cap al costat. Va anar-hi i va acabar d'obrir-la. En un compartiment hi havia peces de roba d'ella. En l'altre, hi havia les pistoles i una metralladora. En Mikka ja sabia que l'armament formava part de la vida de na Rakkett. En aquell compartiment, al costat de les armes de foc, també hi havia, en un racó, una mena de bastó cilíndric de quaranta centímetres. En Mikka havia vist que na Rakkett el portava alguna vegada, penjat a l'esquena inclinat. Devia ser una arma, però no sabia quina. De fet, no havia vist fer-la servir mai a na Rakkett.
Anant espai, va estirar el braç i va agafar-lo. Quan ja se'l feia venir cap a si, va sentir la veu seca de na Rakkett darrere:
—Deixa això. Podries prendre mal.
Ell es va girar.
—Em sap greu. És que ho he vist i...
Ella va alçar-se del llit. Quan va ser dempeus, el llit va enretirar-se sol cap dins la paret, i la noia va anar fins al noi. En ser davant seu, va agafar-li aquell estri.
—És un ardatan. És perillós si no saps fer-lo anar.
—És una arma? —va preguntar ell— No t'he vist fer-lo anar mai.
—És una arma que s'utilitzava en arts marcials.
—El què? —va tornar a preguntar ell.
—Arts marcials. Una antiga manera de lluitar entre els orientals. Ara les arts marcials ja s'han perdut... Vols veure com s'usa?
—Doncs... sí.
Na Rakkett va deixar l'ardatan a l'armari. Es va posar els pantalons negres (ja duia una samarreta de tirants negra) i es va calçar amb uns botins. També es va posar unes mitenes negres que hi havia a l'armari, de manera que les mans li van quedar cobertes pel palmell (i per la part oposada al palmell) però no pas pels dits. Finalment, va posar-se unes ulleres fosques escanejadores que semblava que s'enganxessin a la pell. En Mikka, a qui aquelles ulleres no li agradaven gens, va dir:
—Necessites aquestes ullerotes, per a fer anar l'ardatan?
—No calen, però va millor —va fer ella.
La noia va posar-se davant la porta de la seva cambra, que va obrir-se, i va sortir al passadís, seguit pel noi, i tot seguit va girar cap a la dreta. Van fer cap a l'escala de caragol que baixava fins a l'hangar de la nau. Un cop baix, na Rakkett va posar-se al centre de l'estança, mentre en Mikka es posava a un cantó. Na Rakkett va posar l'ardatan davant la seva cara, horitzontal. Aleshores, de sobte, de l'ardatan van sortir, per cada cantó, sengles extensions. Ara el cilindre de l'ardatan feia més o menys dos metres, en comptes de quaranta centímetres. A les puntes hi havia dues grans espurnes vermelles que brillaven, tot emetent un lleu brunzit. En Mikka, sorprès i somrient, va dir:
—Ostres! Quina canya! I aquestes llums de les puntes?
—Energia crisonèsica. Si et toquessin a la pell, te la cremarien. Procura que no et toquin. A més, gràcies a aquesta energia, l'ardatan repel·leix millor els cops de l'adversari.
—I com es genera, l'energia?
—Té una bateria dins, que no cal carregar, perquè es carrega amb el moviment. Cada vegada que s'usa l'ardatan, gasta electricitat però també en crea si jo el faig moure.
Llavors na Rakkett va començar a fer giravoltar fort l'ardatan. Les espurnes vermelles giraven amb fúria i dibuixaven un cercle vermell just davant la noia.
Després, na Rakkett va parar i va agafar un tub de ferro que hi havia prop seu. Va llançar-lo a en Mikka, i el noi el va entomar al vol. Ella, mirant desafiant en Mikka a través de les ulleres negres, va dir-li:
—Mira d'agredir-me amb això.
En Mikka no les tenia totes, perquè no gosava, però al final es va atansar a ella brandant la barra de ferro. Va fer com si la pegués, i ella va interposar l'ardatan de manera que va aturar el cop. En aquell moment, en Mikka va cridar de dolor:
—Ai!
I va deixar la barra de ferro, que va caure a terra, fent un soroll estrepitós. La noia va dir:
—T'has enrampat. L'ardatan transmet electricitat gràcies a l'energia crisonèsica. Per tant, atacar amb un ferro a algú que porta un ardatan és un mal negoci.
Aleshores na Rakkett va fer tornar l'ardatan a la seva mida anterior, quaranta centímetres; els extrems es van replegar de cop, i les guspires vermelles van desaparèixer. Llavors na Rakkett va llençar l'ardatan a terra, lluny seu. Immediatament, va estirar el braç dret, amb la mà estesa. I, de cop, l'ardatan va venir volant fins a la seva mà; només va caldre que tanqués els dits per a agafar-lo.
—Collons! —va exclamar el noi, impressionat.
—'Questes mitenes —va dir ella— estan magnetitzades i es connecten amb l'ardatan mitjançant un codi. A una distància de vint metres, poden atreure l'ardatan. D'aquesta manera, si enmig d'una lluita et cau, pots recuperar-lo ni que sigui lluny.
—Però no és una arma obsoleta? —va preguntar ell de nou— Si amb una pistola o una metralladora fas més feina que amb això.
—Les armes de foc —va començar a dir ella— liquiden molt de pressa. Són ideals per a qui vol fer net ràpid. Però, a vegades, en un combat, no n'hi ha prou de tenir armes de foc. També cal pensar. Veure on és l'enemic i rumiar quina és la millor manera de derrotar-lo. Això també és important. I amb l'ardatan aprens a fer-ho. Per a lluitar amb l'ardatan, no s'ha de tindre només força i destresa (que també). Cal fixar-se en l'adversari, en com es mou. T'obliga a lluitar pensant. Has de combinar les dues coses: força i pensament. En resum, va bé per a exercitar el pensament mentre lluites. Encabat, el que has après amb l'ardatan pots aplicar-ho quan lluites amb armes de foc, o amb naus disparant-se míssils. Els coneixements que has adquirint lluitant amb ardatan contra una persona també serveixen per quan li dispares, a ell o a tot un exèrcit. Ho entens?
En Mikka va fer que sí amb el cap, tot i que tampoc havia entès gaire cosa.
En aquell moment, en Denk, el germà de na Rakkett, amb la seva cabellera castanya llarga, va aparèixer de cop pel passadís dels dormitoris, al capdamunt de l'escala de caragol, i va dir cridant a en Mikka i na Rakkett:
—Se'n 'nem a Tritó! El Zuüb, la Djènia i el Kross acaben de fotre's en un merder de collons! Hem de treure'ls d'allà!
 
 
Coneix què elsi passa a en Kross, en Zuüb, na Rakkett, en Denk i la resta de la tripulació adquirint el llibre Skørdåt III: Al caire de la mort (clica aquí).