[1]
—Au, xiqueta, comprova si les dades són correctes i signa... —va dir amb desgana aquell sergent, dret rere el seu escriptori.
En Penrruvi era un militar veterà de pell blanca pansida, mirada apagada i cabells curts i barba, tots dos grisencs, enfundat en el seu uniforme blanc. L'home semblava estar cansat d'aquella feina i també de la vida; de fet, no tenia esme ni d'aixecar el cap. Havia dit aquelles paraules amb un to tan lacònic que semblava que no tinguessin vida. Havent dit allò, de manera gairebé automàtica, i sense alçar la vista de l'escriptori, el sergent va allargar la tauleta tàctil a la noia que tenia a l'altra banda de la taula, també dreta. Era una xica de vint-i-sis anys de pell blanca amb els cabells rapats al zero. Anava vestida amb un jersei i uns pantalons plàstics de color blau marí.
La noia cap-rapada va ullar àvidament la tauleta, amb la mirada pròpia d'una persona jove que sent il·lusió per les coses noves que fa. Tan sols havia de posar el tou del dit polze sobre un petit requadre que hi havia al peu de la pantalla i, deixant-hi la seva empremta dactilar, passaria a formar part de l'exèrcit.
La xicota, emocionada, va veure que a la tauleta hi havia escrit el seu nom (Athena Antibes), una foto seva de dues dimensions giratòria, l'any de naixement (2620), el lloc de naixement (la megalòpoli de Viena, al centre d'Europa, a la Terra mateix), l'alçada, el pes, el grup sanguini i un enllaç a un adjunt amb un informe mèdic. També va veure-hi el nom del sergent que en aquell moment tenia just davant, Penrruvi, que estava tramitant-li l'entrada a l'exèrcit.
N'Athena va mirar de nou el sergent (que seguia apagat i una mica capcot) i, amb els ulls brillants, va sentir una il·lusió enorme en el seu interior. Estava a punt de fer un pas importantíssim en la seva vida.
Sí: aquell any 2646 era important per a n'Athena. S'havia criat en una llar de la Terra de posició mitjana. No era pas una família benestant, però sí amb unes certes possibilitats: son pare era enginyer d'infraestructures i sa mare treballava al departament comptable d'una empresa de construcció d'astronaus. La noia havia anat progressant tant en els estudis (on sempre havia tret bones notes) com en les primeres feines que havia aconseguit, a la Terra mateix. Amb tot, havia decidit fer un canvi vital i allistar-se a l'exèrcit. Deixava enrere feines de poc recorregut, sobretot administratives, ja que ella tenia la sensació que podia fer més. D'altra banda, sempre havia tingut un alt sentit de la justícia i la rectitud, i això encaixava amb la feina que (almenys en teoria) faria a l'exèrcit. Per això havia decidit fer el pas. Volia sortir de la Terra i anar a rondar com a uniformada per algun satèl·lit llunyà, a fi de prestar-hi un servei.
El que no podia imaginar-se aquella noia jove és que, aquell mateix any 2646, arreu del Sistema Solar, en llocs molt menys bonics (naus tronades, estacions espacials rònegues, barris de les colònies exteriors amb més deixalles que edificis), altra gent que no coneixia, i que ni tan sols imaginava que podria arribar a conèixer (perquè socialment no tenien res a veure amb ella), també estaven començant a fer coses que els marcaria en els anys següents de la seva vida. En una megaestació espacial entre Urà i Neptú, un home forçut i musculat, de pell blanca, cabells castanys curts i amb el tatuatge d'un drac al braç dret, feia tres anys que treballava per a grups delictius, paramilitars o mercenaris... i ja s'havia adonat que, la majoria de gent amb qui treballava, o bé eren uns titafluixes o bé, si realment eren braus en la lluita, solien tenir un roc al cap en comptes de cervell. També era cert que, en aquell submon, hi havia gent valenta i molt centrada, de qui havia après molt; però, en aquell ambient, aquella mena de gent escassejava...
A la vegada, a Tritó un noi de 23 anys de pell negra que tenia una malaltia pràcticament incurable als ulls (i per això duia un visor permanent) començava a pilotar d'estranquis per a contrabandistes, després d'haver fet de pilot legalment en rutes locals. La conducció legal l'acabava avorrint i volia fer coses que el motivessin. El noi era molt hàbil navegant; tenia una destresa innata en el maneig de naus, sobretot maniobrant en llocs estrets a alta velocitat, i per això els contrabandistes de Neptú i rodalia li encomanaven feines: ell era ideal per a escapolir-se de naus militars passant per indrets atapeïts de naus, satèl·lits artificials i estacions. Amb tot, aquelles activitats il·legals posteriorment van acabar portant-li problemes amb l'exèrcit...
Igualment, pel sotaterra de Mart una noia també jove, de pell blanca, bastant baixeta i amb cabells rossos molt curts, treballava en una planta de reciclatge. Hi feia una feina molt pesada i mal pagada, i per això es plantejava canviar d'aires i passar a treballar d'escorta (ja fos en una empresa d'escortatge, ja fos per a un clan), encara que s'ho prenia com un estadi intermedi d'aprenentatge per a acabar fent de caça-recompenses, ja que, amb aquella feina, tindria molta més llibertat de moviments; i és que ella no era pas d'estar-se lligada a uns horaris o a les necessitats i els desitjos del cap d'un clan. Qui es dedicava a caçar fugitius solia guanyar força diners, però també és cert que era una feina bastant arriscada i, a més, lògicament, calia dur armes. Allò no li feia pas por, ja que tenia bona punteria. Però, en tot cas, volia agafar rodatge primer com a escorta. Tanmateix, quan ella comentava a algú que volia dedicar-se a aquella feina, molts coneguts seus (sobretot els seus companys de la planta de reciclatge) es posaven a riure, perquè era tan baixeta que semblava impossible que pogués imposar-se a trinxes buscats per l'exèrcit o per algun mafiós. La noia no volia fer cas de les rialletes... però, quan sentia els comentaris burletes o descoratjadors, dubtava. Quan estava sola i pensava en tot allò (i mira que hi havia donat força voltes!), estava convençuda que podia fer la feina de caça-recompenses, i estava gairebé decidida a fer el pas. Però era evident que hauria de fer-se valer, pegar cops de colze per a avançar i no deixar-se trepitjar.
En altres indrets d'aquell Sistema Solar mig podrit hi havia altra gent en una situació similar. Una noia joveneta de Miranda, de pell blanquíssima i cabells llargs molt negres i llisos, sola i desvalguda, malvivia amagada pel barri més violent de tot el Sistema Solar. Una dona pèl-roja d'Oberó havia hagut de fugir del seu satèl·lit (ja que la buscava l'exèrcit per uns actes violents mai del tot aclarits) i no tenia clar com s'ho faria per a tirar endavant. Una noieta de Mercuri de tan sols dotze anys, de pell un xic bruna i cabells blanquinosos, es passava el temps regirant contenidors en cerca de material per a revendre, i al cap d'un parell d'anys acabaria unint-se a una banda de lladres de poca volada, quasi tots drogoaddictes, perquè pràcticament era l'única manera que tenia d'alimentar-se. Fins i tot a la Lluna un xiquet de només deu anys, de pell blanca i cabells rossos, atemorit per com vivien els xavals del carrer cinc o sis o set anys més grans que ell, immersos en un ambient de violència i delinqüència, s'iniciava en la tècnica de robar; però ho feia pel seu compte, sense barrejar-se amb colles de lladres o traficants de droga, perquè era bastant poruc i l'últim que volia era tenir raons amb gent agressiva o violenta. I així malvivien tantes altres persones en aquell univers decadent, emmalaltit i sense futur...
D'entre tota aquella gent que maldava per surar entre les deixalles de la humanitat, hi havia dos germans de Ganimedes (un satèl·lit de Júpiter) de pell blanca, un noi i una noia, també bastant joves, que volien provar sort com a soldats de fortuna. Havien comprat armes il·legalment (perquè eren més barates, ja que no es pagaven impostos, i no es podien rastrejar) i, després de buscar per aquí i per allà, van conèixer en Gasko. Era un home gran, de faccions orientals, resident a Jàpet, que duia un carguer vell amb el qual feia transports Sistema Solar amunt, Sistema Solar avall. L'home necessitava canviar de tripulació perquè històricament els qui havia tingut contractats no feien bé la feina. A banda de personal que traginés el material (bàsicament a l'hora de carregar i descarregar), en Gasko també necessitava algú que manegés armes perquè la violència i la corrupció campaven arreu i els transportistes estaven desemparats (teòricament l'exèrcit havia de protegir-los, però algun cop eren els mateixos militars els qui extorquien els transportistes). Per això en Gasko va decidir canviar de tripulació i, en un rampell motivat per una necessitat de millorar la seva situació, va decidir enrolar al carguer la seva única filla, na Lylya (malgrat que era força jove, era molt espavilada a l'hora de programar i de muntar i desmuntar aparells) i aquells dos germans de Ganimedes que se li havien presentat oferint-se-li. Altres pilots de carguers deien a en Gasko que s'arriscava massa enrolant gent tan jove, especialment sa filla, i li retreien que els dos nois de Ganimedes eren uns desconeguts i que ningú no podia avalar-los. Però en Gasko estava cansat d'incompetents borratxos o drogats i necessitava gent centrada que l'acompanyés en els viatges pel Sistema Solar, que fos treballadora i responsable però, per damunt de tot, que no s'arronsés davant del perill. I per aquest motiu va decidir-se per aquells dos joves ganimedians: havia vist molt de món, de manera que clissava les persones, i tenia la intuïció que aquells dos xicots, malgrat la seva joventut, eren de fiar i, sobretot, eren ferms i podrien afrontar un tiroteig.
Però tot allò passava molt lluny de la Terra. No només físicament: aquell món decadent dels satèl·lits exteriors i de Mercuri i Mart no tenia gaire a veure amb la vida a la Terra. I si bé a la Terra també hi havia bosses de pobresa (sobretot a les megalòpolis), no es podia comparar amb el malviure dels satèl·lits bigarrats.
De fet, en certa manera n'Athena volia allistar-se a l'exèrcit perquè odiava que hi hagués pirates assaltant carguers enmig de l'espai; i tampoc li agradava que, a vegades, els equips de paramilitars, en comptes de treballar com a protectors, estiguessin a sou de clans que controlaven el territori a l'esquena del govern i acabessin extorquint o amenaçant la població civil. Si li ho haguessin preguntat llavors, també hauria dit que desaprovava que algú es posés a pilotar per a contrabandistes o que la gent comprés armes il·legals... Així que aspirava que, quan fos militar, la destinessin a algun d'aquells satèl·lits i, tot patrullant, ajudés a fer aquells barris una mica més segurs, on la gent pogués viure-hi amb tranquil·litat.
Sí: n'Athena ho tenia clar. Havia de fer aquell pas. El sergent Penrruvi, encara sostenint la tauleta davant n'Athena perquè la noia vegés bé les dades, va dir capjup i sense gens de tremp:
—Si signes això, passaràs a formar part de l'exèrcit, de moment en l'estadi de formació. Segur que vols fer-ho?
La xica va mirar el sergent i va respondre amb decisió:
—Sí, senyor. Signaré.
En Penrruvi va contestar lacònicament:
—Doncs benvinguda a l'exèrcit...
—Gràcies, senyor —va respondre la noia.
Llavors en Penrruvi va alçar la mirada i va mirar aquella jove. La veia tan il·lusionada! Aquella il·lusió de la xica contrastava amb el desànim que arrossegava el sergent. L'home, una mica encuriosit per aquella llum que semblava que sorgís de la noia, va demanar:
—Puc preguntar-te per què t'apuntes a l'exèrcit?
—Vull contribuir a mantenir l'ordre al Sistema Solar.
La noia ho havia dit amb veu ferma i forta: era evident que s'ho creia, allò. En Penrruvi, no tan convençut, va aspirar aire i va dir, amb un deix de no acabar de veure-ho clar:
—Bé, certament hi ha molta feina a mantenir endreçat el Sistema Solar... I et veus amb cor de fer-ho des de l'exèrcit?
—L'exèrcit es regeix per l'honor i el compromís —va contestar, ferma, n'Athena.
En Penrruvi ja es coneixia aquella cantarella de l'honor i totes les paraules ampul·loses amb què parlaven mariscals, almiralls i generals... i que després, dins de l'exèrcit, a l'hora de la veritat quedaven en no res. L'home va tenir esme de comentar:
—Bé, no tot es resol amb honor...
La noia, que continuava convençuda de tot allò, va respondre:
—La funció de l'exèrcit és protegir la gent. Això és el que he vingut a fer.
El sergent va pensar que podria tancar el tema allà i deixar que aquella noia entrés tal qual a l'exèrcit, amb les seves dèries idealistes... però la veia no tan sols il·lusionada, sinó amb les idees clares. I allò va apenar el sergent, que les havia vistes de tots colors, cosa que contrastava amb l'idealisme d'aquella jove. Per això en Penrruvi va comentar:
—Sí, ja... Mira, això de protegir la gent està molt bé, però l'estructura de comandament de l'exèrcit està pensada per a veure qui es col·loca millor. Rarament els oficials pensen a fer aquesta funció de protecció. Pensen més aviat a veure com poden ascendir, o bé col·locar els seus afins... i, sobretot, veure quins beneficis en treuen.
La cadet no va respondre (què podia dir?), així que va sortir amb un altre comentari:
—La meva idea és estar a l'exèrcit per a servir la gent, senyor.
El sergent, però, va prosseguir:
—Bé, l'edat per a allistar-se a l'exèrcit és dels setze als vint-i-sis anys. Tu ho has fet al límit, als vint-i-sis. Trobo que has trigat a fer el pas.
—Vaig rumiar-m'ho bé, senyor —va respondre la noia, de nou segura de si mateixa.
—Has triat infanteria. Un lloc dur. Podies haver demanat un departament més reposat. Intel·ligència, per exemple...
—M'hauria agradat pertànyer a la flota —va dir n'Athena—, però els requisits per a entrar-hi són exigents, i, si marcava aquesta opció, podia ser que no superés la nota de tall per a entrar a l'acadèmia militar, així que he optat per a demanar l'ingrés al cos d'infanteria, on els requisits són més baixos.
—Ja. Però per això mateix que dius, al cos d'infanteria sol anar-hi molta gent sense cervell...
—En soc conscient, senyor —va respondre ella—. Però això no em fa pas por.
En Penrruvi va prosseguir:
—He vist que, a l'escola, quan eres menuda, vas treure bones notes. Crec que hauries pogut passar la nota de tall per a entrar a la flota.
—Em costen una mica les matemàtiques, senyor —va justificar-se n'Athena—. I són necessàries per al pilotatge. Ja sap què vull dir: maniobres d'aproximació, coneixements de física per a moviments en espais gravitatoris o l'entrada a atmosferes... Si justejo en això, no és apropiat que passi a formar part del cos de pilots.
—I com a artillera? —va demanar en Penrruvi.
—És un tipus de feina molt monòton. Estar sempre tancada rere una consola... Jo vull trepitjar carrer, senyor. Moure'm, estar als llocs on fan falta soldats...
—Sí, és clar... —va admetre, sense gaire entusiasme, el sergent.
En Penrruvi va tornar a abaixar el cap i va tornar a dir mecànicament la informació que estava obligat a donar a la noia, i que transmetia a tots els que s'acabaven d'apuntar:
—Hauràs de passar gairebé un any d'instrucció, aquí a l'acadèmia, i després passaràs un període curt, al final, en un post d'ensinistrament de combat a Mart. T'aviso que allò no té res a veure amb les classes de l'acadèmia: és duret.
—Ho tindré present, senyor, gràcies —va dir n'Athena.
En Penrruvi va tornar a mirar aquella xica. En certa manera, li feia pena. La veia com una noia valerosa i prou llesta. Ell ja coneixia l'exèrcit... i la veritat és que la majoria de militars no tenia res a veure amb aquella noieta. El sergent va dir:
—Escolta'm, cadet Antibes, abans que signis voldria comentar-te una cosa.
N'Athena va adonar-se que allò que li volia l'home dir no formava part dels protocols, així que, encuriosida, va prestar atenció, mirant atenta aquell home. El sergent va adonar-se que havia captat l'atenció de la cadet i va començar a explicar:
—Fa molts anys que estic a l'exèrcit i he estat a moltes destinacions. I he vist massa coses que no m'agraden. No parlo només del comportament indigne de molts soldats, que més d'un cop ha fet que jo m'avergonyís de pertànyer a l'exèrcit. He vist manta oficials que tractaven la tropa com si fossin gossos. També he vist com es feien malbé moltes vides. He vist nois valerosos i intel·ligents, gent com tu, que valia, i que eren enviats a xocar contra revoltats, de manera que perdien la vida allà mateix, dessagnats. Aquells nanos morien per incompetència dels superiors, perquè, en comptes de planificar bé una acció, pensaven en els soldats com si fossin números. Fins i tot he vist com alguns companys meus morien per trets de robohtrons del mateix exèrcit, que teòricament els teníem al costat per a ajudar-nos... Als capitostos de l'exèrcit elsi importa poc si es fa malbé una vida. En definitiva, el que vull dir és que vagis amb compte quan estiguis entre la tropa.
N'Athena no s'esperava allò; sense deixar de mirar aquell home, va empassar saliva i va dir:
—Gràcies, ho tindré en compte, senyor. De tota manera... estic segura que l'exèrcit és un instrument vàlid i necessari per a mantenir l'ordre. El món dels paramilitars, pirates i foralleis porta al caos. Cal ordre.
En Penrruvi es mirava amb un punt d'escepticisme la jove cadet i va replicar:
—Ordre, dius? Si els comandants militars amb prou feines poden mantenir l'ordre dins de l'exèrcit...
N'Athena va quedar-se encara més sorpresa de sentir allò. Tanmateix, va comentar:
—Bé, segur que tot això es pot canviar, amb disciplina i constància, i també plantejant propostes de millora a través dels canals adequats, tot implementant les propostes amb protocols de seguiment.
El sergent no va poder reprimir un somriure; l'entendria veure tanta innocència en les idees d'aquella jove. En Penrruvi ja no va dir res més: va alçar una mica més la tauleta tàctil i n'Athena va tancar el puny dret, excepte el dit polze; va aixecar un poc el puny i, finalment, va dipositar el tou del dit polze sobre el requadret de signatura. En tocar la pantalla d'aquella manera, n'Athena acabava d'entrar a l'exèrcit. Ja estava fet.
Amb tot, en Penrruvi va acabar dient, amb resignació i com fent un vaticini:
—Ja tindràs temps de canviar d'opinió...
[2]
Al mig d'una gran esplanada de Mart hi havia un post d'ensinistrament de l'exèrcit. La part exterior d'aquella instal·lació era relativament petita: tot just un habitacle elevat però menut, amb finestres, des d'on els instructors podien seguir les accions d'ensinistrament que els cadets feien a l'exterior. Al costat d'aquell habitacle hi havia l'entrada cap a les estances subterrànies, un conglomerat d'espais molt gran on hi havia despatxos, les cambres per als cadets, sales d'entrenament, un gimnàs, alguna aula, menjadors plens de taules i bancs, unes quantes sales per a reunions o esbarjo, els lavabos amb dutxes comunitàries, un magatzem d'armes i altres ginys, sales de tir i, finalment, un gran magatzem per a vehicles motoritzats i motojets.
En aquell post d'ensinistrament hi feien cap els cadets quan havien acabat la seva etapa de formació a l'acadèmia militar. L'etapa a l'acadèmia, que durava gairebé un any, estava composta fonamentalment per classes teòriques (on s'estudiava des de la composició de l'exèrcit i la graduació fins als tipus d'armes i naus de guerra, passant per les tècniques de combat i acabant per matèries optatives, com història militar, dret, fonaments de psicologia, orientació geogràfica o química aplicada al combat). Però també hi havia pràctiques de tir, classes de lluita personal i la instrucció grupal, és a dir, fer marxar a l'uníson un grup de soldats i donar-losi ordres de viva veu. Allò semblava carrincló i antiquat, propi d'exèrcits dels segles XVII o XVIII; però tenia raó de ser per tal que els soldats s'habituessin a moure's de manera pràcticament automàtica quan sentien les ordres dels seus superiors i fessin exactament allò que el seu superior volia que fessin.
Els qui havien acabat l'etapa formativa a l'acadèmia amb prou nota de tall accedien a la darrera etapa de la formació, consistent en una estada en un post d'ensinistrament. L'exèrcit tenia diversos posts d'ensinistrament: un per a pilots de caces i naus de combat, ple de simuladors de vol, situat al post militar del pol nord de Júpiter, des d'on podien sortir a fer proves de vol; un altre per a sapadors i enginyers, allotjat en un petit post de Nereida, un satèl·lit de Neptú; un altre per a tropes d'assalt, situat en un post militar gegantí perdut enmig de les òrbites de Júpiter i Saturn; un altre per a artillers, ple de simuladors però també de bateries reals, emplaçat a Mercuri; un altre per a operadors de telecomunicacions, rastreig i espionatge, ubicat dins un post militar flotant prop de Mart; un altre per a unitats mòbils i blindats, situat a l'Amèrica del Sud, a la Terra; i, finalment, el del cos d'infanteria, situat sobre la superfície de Mart, on es feien pràctiques de combat.
La cadet Athena Antibes, que aleshores tenia vint-i-set anys, havia excel·lit a l'acadèmia. Havia tret molt bones notes en totes les disciplines teòriques i, a més, havia participat activament i amb motivació tant en les classes com en les disciplines extracurriculars. Pensava que podia superar la darrera etapa de formació, al post de Mart, i així entrar al cos d'infanteria. Però ella no tan sols volia ser una bona soldada: també confiava a fer carrera militar. Creia (sense ínfules) que, amb constància i fent bé la feina, ben bé podia arribar a tinenta, sense descartar fins i tot arribar al grau de capitana. Sabia que tenia prou capacitat per a assolir-ho i no hi renunciaria.
Com que allò s'ho creia fermament, la noia no tan sols havia excel·lit acadèmicament, sinó que també va dedicar bona part del temps de formació a millorar certs aspectes. Així, al llarg d'aquell any a l'acadèmia, havia passat força temps al gimnàs, perquè per a ser soldada calia estar en forma. Gràcies a allò, tenia un cos ben dimensionat. També havia passat moltes hores fent pràctiques de tir, fins i tot durant les hores d'esbarjo, quan teòricament podia sortir de l'acadèmia. I, de tant en tant, sortia a córrer durant més de mitja hora per les rodalies de les instal·lacions de l'acadèmia, i això que, quan a Moscou era hivern, hi feia fred (quinze o vint graus centígrads sota zero, a vegades una temperatura més baixa i tot).
La noia encara duia el cap totalment rapat. Tot i que de joveneta havia tingut una cabellera llarga castanya molt maca, se sentia més còmoda d'aquella manera. Mentre va estar a l'acadèmia, alguns companys es rifaven d'ella per aquell tallat de cabell. Li deien si volia posar-se a voltar un planeta com si fos un satèl·lit... Però n'Athena, que no es deixava intimidar per aquelles actituds, sempre responia el mateix: agafar algú pels cabells fa molt de mal i, per tant, en una baralla cos a cos entre dues persones, no tenir cabells era un avantatge (i tenir-ne un desavantatge). Allò feia emmudir els seus companys fotetes, perquè al capdavall feia que tothom vegés n'Athena com una persona amb coneixements. De fet, en aquell tema els professors li donaven la raó. A n'Athena li agradava molt la història militar i havia cursat aquesta matèria optativa a l'acadèmia. Allà el professor havia explicat que, a les legions de l'Imperi Romà, era preceptiu anar amb els cabells curts i sense barba (perquè en aquelles unitats militars tots eren homes) per dos motius. El primer motiu era la higiene. El segon era el combat cos a cos. Calia evitar que l'enemic fes mal al legionari estirant-li els cabells o la barba. A n'Athena també li havien explicat que allò s'havia mantingut en els exèrcits de l'edat contemporània (és a dir, dels segles XIX, XX i XXI): era gairebé obligatori dur els cabells curts. El seu tallat de cabells feia que algú es mofés d'ella? El que li importava a ella era que, empunyant una arma, fos efectiva i complís amb el seu deure.
[3]
N'Athena, vestida amb l'uniforme blanc de l'exèrcit, feia poques hores que havia arribat a Mart. Havia menjat una mica en un dels menjadors del post d'ensinistrament marcià. No tenia gaire gana: els nervis feien que no li entrés gaire menjar. Aviat tindria la prova pràctica d'accés perquè l'admetessin en aquell post d'ensinistrament. Si no superava aquella prova preliminar hauria de tornar-se'n cap a casa.
L'àrea de cadets nouvinguts estava separada de la resta de dependències: els acabats d'arribar tenien les seves pròpies estances (dormitoris, sales comunes per a l'esbarjo, menjadors, lavabos, dutxes i vestidors), aïllades respecte de la resta del post. La raó és que alguns no superaven la primera prova i eren expulsats immediatament, sense donar-losi temps a congeniar amb altres cadets. Per això n'Athena no havia tingut ocasió de veure tot el complex.
La noia va alçar-se de la taula, on estava sola (les altres taules tampoc estaven gaire plenes, tot just hi havia una vintena de cadets asseguts per aquí i per allà xerrant); va agafar la safata i va dur-la al lloc on es deixaven les safates buides i brutes.
En sortir del menjador va fer cap a un passadís gran. Hi havia gent anant amunt i avall, tots ells militars o cadets, i n'Athena, just quan començava a caminar cap a la seva cambra, va veure com s'atansava cap a ella el sergent Azzowe. Era un home de pell blanca alt i gras, amb bigoti i els cabells castanys una mica més crescuts del que seria un tallat de cabell militar. Devia tenir uns cinquanta anys. També anava vestit amb l'uniforme blanc de l'exèrcit. Aquell home era el seu instructor. L'home havia acollit n'Athena (i altres nouvinguts) just arribar al post, feia poques hores, i elsi havia fet una petita xerrada sobre com funcionava la prova d'accés. N'Azzowe, en veure n'Athena, s'hi va apropar i va deturar-se davant seu. Va preguntar:
—I què, cadet Antibes? A punt per a d'aquí a unes hores?
—Sí, senyor —va respondre ella, una mica nerviosa, ja que n'Azzowe intimidava una mica.
L'home va fer un posat facial de malícia i va dir amb to sec:
—No seré gens indulgent amb tu i els teus. Tingue-ho present.
—Ho tindré present, sergent —va respondre, amb to militar, n'Athena.
L'home va continuar:
—I si no supereu la prova inicial us en anireu de pet cap a casa. Ja ho saps. Aquí a l'exèrcit, o vals o no vals. I, a la prova preliminar, qui no se'n surt és que no val, o sigui que fora. Aquí no volem cagamocs. Volem gent dura que aguanti a la primera envestida. Ho has entès, oi?, noieta?
N'Athena va empassar saliva però mantenint el port va dir:
—M'hi esforçaré al màxim, sergent.
—Ho dubto —va tallar-la, sever, aquell home, intentant intimidar-la una mica més posant un esguard seriós—. Hi ha molts pelleringues que s'allisten a l'exèrcit pensant-se que és xauxa. O que serà una sortida per a la seva vida pobra, mediocre i podrida que tenen en la merda del seu satèl·lit natal. Però quan passen per les meves mans es desfan com un bolado, cagats i morts de por.
La cara de n'Azzowe era ferrenya i convidava n'Athena a fer-se enrere. Però ella va mantenir-se ferma i va replicar amb urc:
—Estic plenament convençuda que puc superar la prova preliminar, senyor.
N'Azzowe veia que no aconseguia atemorir la noia, i per això va prosseguir:
—Tu ets una dona. He vist moltes dones fallar a la primera prova. S'ensorraven en cinc minuts. M'agradarà veure com et passa això a tu...
N'Athena ja sabia que n'Azzowe era un mascliste empedreït. De fet, ja li havien parlat d'ell. Per l'acadèmia militar corria la brama que cap dona cadet no havia pogut passar la primera prova si l'havia programada n'Azzowe. Amb altres instructors tampoc era fàcil; però és que amb n'Azzowe cap dona, ni una, no havia superat la prova inicial. N'Athena començava a sentir-se malament davant de tanta insistència i va deixar a anar:
—M'he preparat, sergent. A l'acadèmia vaig fer moltes pràctiques de tir, senyor.
Llavors n'Azzowe va atansar-se una mica més cap a n'Athena i, posant el braç esquerre repenjat a la paret, va canviar el to de veu i va posar-lo més melós per a dir:
—Escolta, noieta, no estaries més bé fent tasques administratives dins de l'exèrcit? Una feina tranquil·la, sense sobresalts... Si renuncies ara a la prova, abans de fer-la, l'exèrcit et pot oferir una col·locació administrativa. Per exemple, podries entrar a la central d'emergències. És una feina senzilla: si et truca algú i et diu que té un problema, li prens les dades i passes la informació a la unitat militar pertinent perquè hi vagin. Com a molt t'has de dedicar a calmar aquella persona durant mig minutet si veus que està alterada. Què et sembla si anem a la meva cambra i en parlem?
Però n'Athena va respondre ferma:
—Gràcies, sergent, però vull formar part de la tropa.
Allò va molestar un xic n'Azzowe. L'home no volia cap dona formant part de la tropa. Però és que, a més, li venia de gust passar-se per la pedra les cadets jovenetes, aprofitant la seva posició de superioritat prometent a aquelles noies alguna cosa. Després, si elles accedien a fer-li un favor sexual, l'home complia les seves promeses... a mitges. Feia poc, una altra xicota, més jove que n'Athena, va creure's les paraules de l'instructor i va caure en la seva teranyina de promeses, de manera que va renunciar a fer la prova d'accés per tal de passar a fer tasques administratives dins l'exèrcit. N'Azzowe, estirant de contactes, va aconseguir col·locar-la a la unitat d'uniformitat que, efectivament, era una tasca administrativa; però consistia simplement a distribuir milers d'uniformes que arribaven de les plantes de fabricació, fent-los arribar a cada unitat segons les seves necessitats. Per tant, aquella noia certament havia aconseguit una feina administrativa a l'exèrcit... però era una feina administrativa de merda. N'Azzowe, simulant una veu agradable, va insistir-hi:
—Ho dic per tu, dona.
—Gràcies, senyor, però no cal. Vull provar d'entrar a la tropa.
El que era clar és que n'Athena era tossuda i intentaria superar la prova; i també que no se n'aniria al llit amb aquell home. El sergent va fer un últim intent:
—Bé, si vols fer la prova tant sí com no, no puc impedir-t'ho... Però... Si ara vens una estona amb mi puc ser una mica més flexible a l'hora d'avaluar-te en aquesta prova...
Era evident que l'home estava disposat a fer veure que seria més indulgent amb ella si accedia a tenir-hi relacions sexuals, i n'Athena, ja una mica molesta per l'actitud d'aquell individu, va deixar anar amb cara seriosa:
—Sergent: vostè i jo només hem de parlar de qüestions tècniques de la meva formació. Si torna a fer esment a qualsevol activitat que puguem fer durant l'estona d'esbarjo, ho consideraré una extralimitació per part de vostè. I faré arribar la meva incomoditat als seus superiors.
La cara de n'Azzowe va canviar. Es va tornar més seriosa que al principi. Sense dir res, va separar-se una mica de la noia i, tot seguit, va fer l'angle d'anar-se'n. En passar pel costat de n'Athena, va aturar-se, va mirar-la i va dir:
—Recorda què us he dit quan heu arribat els de la teva promoció: allà fora res és com us ensenyen a l'acadèmia. Durant la prova, els teus coneixements no et serviran de re.
Allò va sonar a amenaça, però n'Athena va mantenir-se ferma. Finalment, l'home se'n va anar amb una manera de caminar que denotava enuig. N'Athena ni va mirar-lo. Sols desitjava perdre de vista aquell individu.
