.jpg)
[1]
A la deixalleria a cel obert del pol sud de Jàpet hi feia cap de tot: electrodomèstics vells, ordinadors desfasats, intcoms obsolets, robots fets malbé, motojets atrotinats, vehicles terrestres espatllats i encara molta més ferralla provinent de naus i altres estris. Part d'allò (però no pas tot) després es tractava o reciclava: o bé se'n treien els components o les peces aprofitables, que tornaven al cicle industrial i servien per a crear nous aparells, o bé, en el cas de plàstic, ferro, coure, cautxú i aliax, es fonia i es tornava a emprar en processos industrials.
Amb el gegant Saturn situat rere Jàpet, la nau Skørdåt s'apropava, volant i intentant no cridar l'atenció, vers el pol sud del satèl·lit. El seu perfil de carguer armat, dibuixat en part pels llums de gàlib, i el seu fuselatge, de to lilós, contrastava amb el color marró-negrós d'aquella part de Jàpet.
En Zuüb, el pilot de la nau, era un home de 29 anys de pell negra i cabells tallats molt curts. Es trobava al seu seient, a la proa de la nau, amb un visor sobre els ulls (un giny de color blanc amb una faixa lluminosa blavosa de punta a punta). Conduïa la nau amb la ment, gràcies a un semicasc posat al cap.
Al centre de la nau, dins l'hangar (l'espai més gran), hi havia la resta de la tripulació, posant-se vestits espacials grisos. Hi eren en Denk (el capità, de 27 anys, una mica alt i ben proporcionat, de pell blanca i amb cabellera llarga de color castany), na Rakkett (sa germana, de 22 anys, de pell blanca, ulls verds i amb els cabells de color vermellós pentinats amb diverses punxes arreu), na Lylya (una xica de faccions orientals de 23 anys, amb els cabells negres llisos i llargs que li arribaven sota el coll), en Kross (un home de 35 anys, de pell blanca, fornit i musculat, amb els cabells castanys curts i amb un drac tatuat a la part superior del braç dret), en Mikka (un lladregot de tan sols 16 anys, de pell blanca, ulls blaus i cabells rossos pentinats amunt, que s'havia criat a la Lluna i que estava penjat per na Rakkett), n'Athena (l'exmilitar que s'havia embolicat amb en Denk, de 32 anys, també de pell blanca, i que duia el cap totalment rapat) i na Djènia (una caça-recompenses de 24 anys, força baixeta —justament per això a cops els seus companys li deien "Peti"—, de pell blanca i amb els cabells curts i rossos). En Denk i na Rakkett, a més, duien posades unes ulleres fosques que elsi permetia detectar i escanejar armes i qualsevol altra màquina electrònica, encara que estigués amagada. N'Athena, mentre es posava el vestit espacial, va dir:
—Què anem a rampinyar en aquest cul de món?
—De tot —va respondre na Lylya, que era la que tenia coneixements d'enginyeria—. Condensadors, cables, interruptors, relés, fusibles, plaques de vídeo i d'àudio, components de progravitatoris...
L'exmilitar va tornar-hi:
—Però si gairebé tot deu estar fet malbé...
—Bé —va continuar na Lylya, mentre acabava de posar-se el vestit espacial—, algunes coses ja no es podran aprofitar. Però n'hi ha d'altres que es podrien adobar i revendre a clans especialitzats en el tràfic de maquinària. I així en traiem quatre calerons...
N'Athena, que també estava acabant de posar-se el vestit espacial, va tornar-hi:
—I com es pot saber si un aparell o una peça estan bé?
Llavors va respondre na Rakkett:
—Ja t'ho ensenyarem. Jo de petita vaig regirar un munt de deixalles a Ganimedes.
En Mikka va afegir-hi:
—Tu vine amb mi i ja et diré què es pot agafar i què no.
Llavors en Kross, que ja s'havia posat el vestit espacial i només li faltava l'escafandra al cap, va dir-hi la seva:
—P'rò cal anar amb compte, revatua! Allà hi ha un munt de ferralla rovellada, deixada de qualsevol manera. Com que tot és fosc, és fàcil fer-se una rascada o una ferida amb un burxoc de ferro! I, cago'n des, si t'esquinces el vestit espacial, es despressuritzarà i pots dinyar-la!
—Ho tindré present —va acabar dient n'Athena.
Dins el pont de comandament, en Zuüb va activar l'acrovox per tal de parlar pels altaveus escampats per la nau i va dir:
—Gent: gairebé som arribats a Jàpet. Me som torbat molt a dir-vos res perquè m'hi som apropat amb molta de cautela, tot vigilant que no hi haguessin naus militars o altres ficanassos. Ara començ s'aproximació a sa superfíci', per tal d'aterrar.
En efecte, la Skørdåt ja estava molt a prop de Jàpet: a través del vidre del pont en Zuüb veia una superfície lleument corbada: era el pol sud de Jàpet. Dintre l'hangar s'havia sentit aquell missatge pels altaveus. Tots ja duien el vestit espacial posat, excepte l'escafandra. En Denk va atansar-se a la paret i va activar l'acrovox de l'hangar.
—Rebut. Quan hagis aterrat avisa'ns.
—Oquei! —va respondre en Zuüb.
En Zuüb va fer anar avançant i davallant la nau fins que ja va trobar-se a poques desenes de quilòmetres de la superfície de Jàpet, i llavors va fer-la baixar a poc a poc en vertical. Ja havia recorregut uns quants quilòmetres en el descens, quan el radar (situat a l'esquerra dels comandaments) va emetre un bip. En Zuüb va mirar-se'l i va veure que, sota seu, hi havia una nau estacionada a la deixalleria. En Zuüb va activar l'escàner per tal de veure quina mena de nau era. Quan va tenir identificada aquella nau, va activar novament l'acrovox i va dir:
—Denk, hi ha una nau a sa deixalleria. Per sa forma crec que és de sa màfi' d'Higiea. I s'escàner biològic mostra que hi ha unes quantes de persones caminant. Segurament són venguts a robar cables de coure, perquè a Higiea hi ha un bon mercat d'aquest material.
A l'hangar, na Djènia va acostar-se a en Denk i va alertar-lo:
—Ha dit mafiosos higieans? Aquesta gent no estan per brocs. Si ens veuen per allà el més segur és que no ens rebin bé. Potser ens disparen i tot.
—Ja ho sé —va respondre en Denk—. No volen que ningú els vegi i encara menys que elsi foti el botí.
En Denk va activar de nou d'acrovox i va ordenar:
—Zuüb, desvia't i aterra una mica lluny de la deixalleria. Que els higieans no ens vegin. Estigues a l'aguait del radar i, quan vegis que la seva nau se'n va i que no queda ningú a la deixalleria, ens ho dius i sortirem fora de la nau.
—Rebut —va respondre en Zuüb.
—Ens haurem d'esperar una mica —va dir en Denk a la resta de skørdåtians.
[2]
En Zuüb havia fet aterrar la Skørdåt una mica lluny d'allà. Al cap de mitja hora, en Zuüb, a través del vidre del pont, va veure de llunyet que la nau de la màfia d'Higiea s'enlairava i s'allunyava. També va veure-ho a través del radar. Va activar l'escàner biològic i va rastrejar tota aquella zona. No hi havia cap lectura biològica; per tant, no quedava cap persona per la deixalleria. Va activar l'acrovox i va dir:
—Denk, ets higieans ja se'n són anats.
Des de l'hangar, el capità va respondre també amb l'acrovox:
—Despressuritza l'hangar d'aquí a deu segons.
—Va bé.
En Zuüb va donar mentalment l'ordre de despressuritzar l'hangar al cap de deu segons. Dins l'hangar, els altres van anar posant-se l'escafandra al cap i van connectar-hi les ampolles d'oxigen que portaven penjades a l'esquena. També van engegar els dos petits focus que duien a les espatlles dels vestits espacials, per tal d'il·luminar el que tenien enfront. En Denk va activar la ràdio per tal de parlar amb els seus companys i va ordenar:
—Agafeu armes. No vull sorpreses.
Na Djènia va també va respondre-li per ràdio:
—Vols fer servir la transpensa o la ràdio?
—La ràdio —va resoldre en Denk—. Els pensaments s'encavalquen els uns amb els altres i acaba sent un cacau.
Dit allò, tothom va agafar una metralladora d'un munt que hi havia en un racó; cadascú es va penjar la seva a l'esquena. Just aleshores l'hangar va començar a despressuritzar-se. Una volta l'hangar va quedar despressuritzat, la portassa va començar a obrir-se, davallant enfora fins que va quedar en forma de rampa i va tocar al terra japetià. Els tripulants de la Skørdåt van anar sortint caminant cap a la superfície nocturna de Jàpet i, descendint per la rampa, en Denk va dir per ràdio:
—Aneu amb compte i feu via.
En ser fora, tothom va notar com passaven de la gravetat terrestre (que és la que tenien a bord de la Skørdåt) a una gravetat satel·lital, molt menor, i per això van poder moure's amb molta lleugeresa (malgrat l'enfarfegament del vestit espacial). Un cop van trepitjar el satèl·lit es van escampar per la deixalleria, perforant la foscor amb les lots del vestit espacial. Van quedar separats els uns dels altres, excepte en Mikka i n'Athena, que anaven plegats; ell li anava assenyalant tot el que veia que es podia reutilitzar i li explicava per què.
—Aquest transformador té els components prou bé —anava comentant el xicot, indicant un aparell que hi havia en un munt de ferralla, situat a la seva esquerra—. Jo miraré com està aquell petit compressor d'allà —va dir, assenyalant envant.
Mentre n'Athena s'ajupia lleument i intentava agafar el transformador, en Mikka va anar fins al compressor. En aquell moment, en Zuüb va parlar per ràdio i tothom el va sentir dins els escafandres.
—Casum ronda! Companys, tornen ets higieans!
En Denk va dir:
—Què? Confirma-ho!
En Zuüb va respondre ràpid:
—És sa seua nau, n'estic segur. O una altra nau de ses seues. S'escàner mostra sa forma, i és igual que sa nau que hi havia aquí abans. Tornau rabent!
En Denk va ordenar per ràdio a la resta:
—Vinga, tothom fora! Preneu només el que tingueu a les mans i deixeu la resta!
Na Rakkett es trobava un xic lluny d'en Denk i va dir per ràdio:
—Denk, hai' vist uns quants refractors de llum. Alguns estan fets pols, però n'hi han tres o quatre que estan prou bé. Crec que podrien tornar a brandar. En trauríem una bona morterada. Deixa'm anà'ls a buscar.
—Bé —va respondre son germà—, p'rò afanya't, i que t'acompanyi el Mikka. Mikka, m'has sentit?
—Sí —va respondre el noi per la ràdio.
—Tots els altres —va prosseguir en Denk—, cap a la nau ara!
Mentre tots els altres tornaven cap a la nau corrent com podien (amb gambades llargues i alentides pròpies d'un satèl·lit amb poca gravetat), en Mikka i na Rakkett van anar apressats fins als refractors de llum que havia vist ella. Eren peces d'uns quaranta centímetres de llarg i uns vint d'ample, poc gruixudes. Van anar mirant-los un per un sense encantar-se, i finalment van considerar que n'hi havia almenys quatre en prou bon estat, i un cinquè una mica més justet però que potser na Lylya podria reparar. Tots els altres estaven en molt mal estat i van decidir deixar-los.
Na Rakkett va agafar-ne tres i en Mikka dos. Els havien de sostenir amb els braços davant del cos, ja que a l'esquena hi duien les ampolles d'oxigen i una metralladora cadascú. La gravetat de Jàpet és tan baixa i ells tenien els músculs acostumats a la gravetat de la nau (que era la mateixa de la Terra) que elsi semblava que traginaven cartons.
Quan encara no havien caminat cent metres, van veure com la nau de la màfia higieana davallava i aterrava molt a prop d'ells. A tots dos elsi va semblar un ombra de forma poc definida que baixava rabent des de la foscor (perquè no havien engegat els llums de gàlib, segurament a fi de passar desapercebuts).
—Merda! —va fer na Rakkett per la ràdio— Mikka, vine, corre!
Van cuitar cap al darrere d'un contenidor gegant i van amagar-se, asseguts a terra. Un cop allà, na Rakkett va dir per la ràdio:
—Apaga les llanternes!
—Però no ens hi guiparem! —va replicar en Mikka, nervioset.
Na Rakkett va mirar-se el noi i va dir-li, mig renyant-lo:
—Si portem les lots enceses, seran ells que ens veuran a naltros! Aquí és fosc i portar una font de llum és cridà'lsi l'atenció.
—Ens fotrem de lloros! —va replicar el noi, amb un to de veu que traspuava tensió.
—No. Jo porto les ulleres escanejadores dins de l'escafandra, i tenen visió nocturna.
Tots dos van apagar els focus dels costats de l'escafandra. Tot seguit, a poc a poc, na Rakkett va treure el cap pel costat del contenidor. Gràcies a les ulleres fosques, va veure en una claror verdosa la nau que havia acabat d'aterrar. N'havien sortit quatre persones, també amb vestits espacials i il·luminant l'espai amb les llanternes incorporades a les espatlles. Na Rakkett va veure que duien armes i va dir:
—Merda, van armats!
Es va tornar a amagar agotzonada rere el contenidor gegant. En Mikka, que no s'havia mogut, va preguntar-li via ràdio:
—Què fem?
—No ens hi podem enfrontar —va respondre la noia—. Naltros som dos i ells com a mínim quatre. Haurem de sortir d'aquí d'esquitllentes.
—Com?
—Deixa'm pensar. A veure: la nau dels higieans es troba al nord nostre, i la Skørdåt es troba al nord-est nostre, bastant lluny. Podem anar cap a l'est —va dir, assenyalant amb la mà la filera de contenidors gegants que s'allunyava cap a l'est—. Encabat ja girarem cap al nord, fent una ela.
Tots dos es van alçar i, una mica rapidet, mig acotats i carregant els refractors de llum, van començar a caminar cap a l'est. Van passar ran del contenidor que els amagava fins que s'acabava. Un cop al final del contenidor, van aturar-se i na Rakkett va treure el cap a poc a poc i va veure que, entre el contenidor rere el qual s'amagaven i el següent contenidor, hi havia una mena de corredor. La noia va veure que, al final d'aquella mena de corredor, hi havia un dels higieans, amb una arma de foc molt potent: una supermetralladora gàtling de raïl de gran calibre. Enfrontar-se a allò feia por: la cadència de tir d'un giny com aquell era increïblement alta, i els projectils tenien una força de perforació considerable. Na Rakkett va tornar a amagar-se i va dir a en Mikka:
—Casum cony! N'hi han per tot arreu! Un d'aquests paios vigila aquest passatge. Hem d'anar a posar-nos darrere de l'altre contenidor —va dir, assenyalant el següent contenidor, situat després del corredor— però aquell paio ens pot fregir.
—I com ho farem? —va demanar en Mikka.
Na Rakkett va comentar:
—La distància que hi ha entre aquí i l'altre contenidor és d'uns cinc metres. Hauràs de passar corrents, i, si al final pots saltar, salta. Hi ha molt poca gravetat, aquí.
En Mikka, un xic atemorit, va fer que sí amb el cap, nerviós. Sense deixar els refractors de llum, va fer unes quantes passes enrere, va prendre una mica d'embranzida i va emprendre una cursa cap a l'altre contenidor. Corrent amb gambades llarguíssimes, va sortir de darrere el contenidor on s'havien amagat i va córrer saltant per tal de posar-se darrere l'altre contenidor. Però el mafiós higieà que hi havia al cap del passatge va veure el moviment i ràpid va apuntar amb la seva arma; immediatament va disparar. Amb tot, en Mikka ja havia arribat rere el següent contenidor quan el mafiós li disparava. Va haver-hi uns quants esclats de llum i foc a la paret del contenidor rere el qual s'amagava en Mikka, però ell ja s'havia parapetat i no va passar-li res.
—Mecatxins! —va fer en Mikka— Una mica més i m'afaita el cul, aquest paio!
—Mikka —va dir per ràdio, ràpid, na Rakkett—. Ara aquest ronyós avisarà els seus companys. En menys d'un minut estarem rodejats. Hem de fer una maniobra ràpida. Em sents?
—Sí.
—Escolta què farem. Ara tu i jo estem anant cap a l'est. El corredor que hi ha entre tu i jo va en direcció nord, i, al final d'aquest corredor, hi ha el mafiós. Llavors: tu segueix cap a l'est. Quan arribis al final del contenidor que ara t'amaga, agafa el següent passatge cap al nord. Ves ràpid cap al final i, quan hi arribis, girant la vista cap a l'oest veuràs aquest paio que ens ha disparat. Vull que li disparis, fes treure foc a l'arma com si fos l'infern. Jo, en aquell moment, aniré avançant per aquest corredor que ens separa ara a tu i a mi i dispararé a discreció. Així obligaré aquell paio a parapetar-se, però es posarà a l'abast de la teva arma. Si li disparem els dos des de dos punts diferents, no té lloc on amagar-se, perquè es troba en una cruïlla. D'aquesta manera o tu o jo el matarem. Encabat haurem de córrer cap a la Skørdåt com uns esperitats, p'rò és l'única manera de sortir d'aquí amb els ous i els ovaris a lloc. Ho has pescat?
—Sí, pescat —va respondre el noi, atabalat—. Però jo no tinc experiència en combat, i no sé si...
—Ja ho sé —va tallar-lo na Rakkett, amb to sever—. P'rò és qüestió de segons. Hem de fer-ho aixís!
—Està bé, està bé... —va acceptar el noi— Però si disparem, els altres mafiosos no ho sentiran i sabran on som?
—Si no hi ha aire no se sentirà res. El so necessita aire per a propagar-se.
—I els refractors? —va demanar en Mikka.
—Els deixem.
En Mikka va deixar anar a terra els refractors i va començar a avançar cap a l'est, tal com li havia manat na Rakkett, continuant, doncs, el camí que havien emprès en un principi. Al cap d'uns segons el noi va arribar al final del contenidor que l'amagava i va girar cap al nord, en un passatge semblant al que havia superat abans. Na Rakkett encara va esperar-se una mica i, tot seguit, va aixecar-se, va agafar la metralladora de l'esquena i va posar-se al passatge que feia un minut havia deixat enrere en Mikka. La skørdåtiana va començar a disparar amb la seva metralladora contra l'home que havia disparat contra en Mikka; aquell home, però, va cuitar a parapetar-se i evitar que les bales disparades per la skørdåtiana el toquessin. Na Rakkett va anar avançant disparant sense parar, per tal d'obligar aquell individu a estar parapetat, ja que així seria un blanc fàcil per a en Mikka, que atacaria l'higieà des del corredor travesser.
Quan na Rakkett va haver arribat al final del passatge nord-sud, comptava que aquell home seria mort pels trets d'en Mikka; però el cas era que ella no havia vist ni una sola ràfega provinent d'on en teoria hi havia en Mikka. La noia va deixar de disparar i s'hi va apropar amb cautela. Al cap d'algunes passes va veure que aquell home continuava dempeus amagat rere un contenidor. Estava viu!
Na Rakkett, que tenia tots els sentits alerta, va tenir els reflexos prou ràpids i va llençar-se a terra just quan l'home va apuntar-la amb la seva arma de foc. L'home va disparar un miniexplosiu, i el projectil va passar per damunt de na Rakkett; va impactar contra la paret del contenidor (darrere d'ella), fent un esclat fort (tot i que no es va sentir res, per la manca d'aire). Na Rakkett, de terra estant, va apuntar amb la seva arma contra aquell home i va disparar uns quants trets. Les bales van perforar el vestit espacial de l'home, que va començar a perdre pressió; per tant, es moriria o bé dels trets o bé per la descompressió. Al cap d'un moment, l'home va caure de genolls, i tot seguit va caure de morros a terra. Aleshores na Rakkett va alçar-se ràpidament i va fer dues gambades fins al cadàver, si bé sense deixar d'encanonar-lo. En ser-hi va veure que aquell home romania immòbil: ja devia haver mort. Tot seguit na Rakkett va mirar a cap a l'est, per on havia d'haver vingut en Mikka; temia que el noi fos mort, ja que, si no havia pogut disparar contra aquell home, potser era que aquell home li havia disparat abans. I na Rakkett va sentir-se malament: en Mikka no tenia experiència de combat, ell bé l'havia advertit...; i ella li havia ordenat que fes un moviment tàctic propi d'un combat. Però no el va veure, ni tan sols estès per terra.
—Mikka! —va cridar per la ràdio— Estàs bé? Contesta!
En Mikka va aparèixer finalment, sortint del passatge que havia agafat ell (i que era paral·lel al que havia recorregut na Rakkett). El noi, apropant-se a ella, va dir:
—Soc aquí!
—Me cago'n!!! —va bramar na Rakkett, mostrant enuig però alhora alleugerida perquè en Mikka estava viu— Au, corre, toquem el pirandó, coi de tanoca!
Na Rakkett, sense deixar la metralladora, va arrencar a córrer (fent grans passes amb la lentitud pròpia de la baixa gravetat) cap a l'est, vers en Mikka; quan va arribar-hi, va agafar-lo pel braç i se'l va endur. Van córrer en direcció est fins que van poder trencar cap al nord per un altre passatge.
Van aconseguir sortir de la zona i van cuitar cap a la Skørdåt, que tenia la porta de l'hangar oberta i els motors engegats. Tots dos van entrar a l'hangar a bots i, rere seu, la porta va tancar-se elevant-se. Un cop la porta va ser tancada, l'estança va repressuritzar-se i reomplir-se d'aire terrestre (sortien uns rajos d'aire blavós del sostre) i, quan la temperatura ja s'acostava a vint graus centígrads negatius, ambdós van poder treure's l'escafandra. Mentre na Rakkett es treia veloçment el vestit espacial, en Zuüb va fer envolar la nau i, així que va estar enlairada, va fugir d'allà a tot estrop. En aquell moment, en Denk i na Djènia van accedir a l'hangar pel passadís superior i van davallar per l'escala de caragol que hi havia a la cantonada.
Quan van arribar a baix (i quan ja hi feia més de zero graus centígrads positius), na Rakkett ja s'havia tret totalment el vestit espacial i, sense dubtar, es va dirigir amb passes fermes i ràpides vers en Mikka, que encara maldava per treure's el vestit espacial; i allà, de sobte, la noia va fúmer un pinyac molt fort al mentó d'en Mikka. El xicot, que no va veure venir el cop, va caure d'esquena amb el vestit espacial encara mig posat; llavors en Denk va apressar-se a agafar na Rakkett per un braç, perquè veia a venir que s'abraonaria contra el noi. Efectivament, na Rakkett tenia ganes de saltar violentament sobre en Mikka, però no va poder fer-ho perquè la subjectava fèrriament son germà. Mentre estava allà quieta per la força dels músculs d'en Denk, na Rakkett va cridar enfurismada a en Mikka, vomitant ràbia:
—Carallot!!! Tros d'ase!!! Sabatot!!! Per culpa teva casi moro allà baix! Per què no has fet el que t'hai' dit!?
—Pe... però no he pogut... —va balbucejar en Mikka, de terra estant i col·lapsat per aquella agressió.
—Havies d'haver disparat contra aquell paio com t'hai' dit! —va tornar a cridar na Rakkett, irada— El teníem acorralat! Però no ho has fet! M'has posat en perill!
Com que en Denk continuava subjectant amb força na Rakkett, al final ella va calmar-se. En Denk, en veure que sa germana es tranquil·litzava una mica, va afluixar, i amb això na Rakkett va marxar enrabiada cap a l'escala de caragol, fent unes gambades fortes i llargues. En Mikka seguia a terra, totalment descol·locat i amb el mentó adolorit.
[3]
Havent deixat enrere Jàpet
La Skørdåt, després d'haver abandonat Jàpet, circulava per l'espai. Na Rakkett es trobava al seu camarot, asseguda al llit, encara enutjada pel que havia passat a la deixalleria. En Denk, del passadís estant, va tustar a la porta, tot dient alçant una mica la veu:
—Puc passar?
Na Rakkett va trigar uns segons a respondre, fins que va dir, amb poques ganes:
—Tu mateix... Ets el capità de la nau...
En Denk va pitjar el botó d'obrir la porta, que va desplaçar-se cap a un costat (dins la paret). El capità va entrar a la cambra de na Rakkett i la porta va tancar-se rere seu. Dret estant, en Denk va dir a sa germana:
—A què ha vingut, aquell rampell?
Na Rakkett va saltar, amb to enfadat:
—En Mikka, que és un babau! Per culpa seva casi m'hi quedo, allà baix!
En Denk va mantenir-se serè. Com a capità de la nau havia de saber quines coses no funcionaven bé, així que va demanar amb un to neutre:
—Què ha passat, exactament?
Na Rakkett va poder buidar el pap:
—Un higieà venia cap a naltros. Anava armat amb una gàtling, per tant ens podia haver fet molt de mal. I era evident que ens veuria. Hi havia una manera fàcil d'abatre'l: aquell paio es trobava en una cruïlla, així que, si jo l'atacava frontalment i en Mikka l'atacava pel lateral, no tenia escapatòria. Però en Mikka no ha fet el que li hai' manat. M'ha anat d'un pèl.
En Denk va esperar-se a respondre, mirant de trobar els mots adients, fins que va dir:
—'Viam, el Mikka no té experiència en combat. No sap res de posicionament ni de moviments. No coneix ni el calibre de cada arma. I em temo que si li dius que dispari a algú, primer haurà de pensar a veure quin botó acciona. Potser li demanem massa.
Na Rakkett, enutjada, va replicar:
—Però si està en aquesta nau ha de poder empunyar una arma i saber disparar! I també ha de saber col·locar-se en una situació de combat! I obeir les ordres que se li donen!
—Rakkett —va tornar-hi son germà—, el Mikka és molt jove. Va fer cap en aquesta nau mig de rebot. Potser necessita temps.
Na Rakkett, fixant la mirada en en Denk, va contraargumentar:
—Quan enmig d'un combat cauen bombes a tort i a dret no hi ha temps.
En Denk entenia la posició de na Rakkett. Així que va deixar anar:
—Bé, podries ensenyar-li a fer anar una arma...
—No —va fer, taxativa, na Rakkett—. No m'hi vei' amb cor.
En Denk va rumiar un xic i va suggerir:
—Llavors potser el Kross i l'Athena podrien ensenyar-li quatre coses. Te sembla bé?
Na Rakkett va trigar una mica a respondre, fins que va dir primer amb una certa mala gana, però després més enèrgica:
—'Tà bé. Però fins que en Mikka no estigui en condicions de fer anar armes, no vull que vingui en cap més operació. Almenys amb mi. Ens hi juguem la vida.
—Entesos... —va dir en Denk, que va pitjar el botó per a obrir la porta; anava a sortir de la cambra però va afegir-hi— Ah, ens en 'nem cap a Europa, a cal Tayssir. Vol que li fem una feineta.
Quan en Denk va haver sortit se'n va anar cap a l'hangar, on hi eren n'Athena, en Kross, na Djènia, na Lylya i en Mikka, que estaven enraonant, mig asseguts o repenjats en caixes metàl·liques grans. En Denk va anar baixant l'escala metàl·lica de caragol que hi havia al racó mentre, a baix, en Kross bevia un líquid vitamínic d'una llauna gris metàl·lica. Quan el capità va arribar al grupet, en Kross va preguntar-li:
—Què, noi? Has aclarit per què ta germana ha fotut aquell meco a en Mikka?
En Denk va respondre:
—Més o menys. I, per tal que no torni a passar... Athena, Kross... i potser tu també, Djènia: us hai' de demanar un favor. Mireu: la Rakkett està emprenyada amb el Mikka perquè el noi no sap resoldre situacions de combat. Per tant, voldria que ensenyéssiu al Mikka quatre coses sobre armes, com disparar, què fer davant certes situacions... Com ho veieu? Teniu experiència i a més, tu, Athena, has rebut formació militar.
En Kross va somriure i va dir:
—Vaja, ara ens tocarà fer de mestres!
En Mikka va saltar i va preguntar amb un to d'il·lusió:
—Així, sabré fer anar aquestes armes?
En Kross va mirar-se divertit el noiet i va deixar anar:
—Si ens escoltes, sí. P'rò t'aviso, nano —va dir, assenyalant-se a si mateix—: el menda té poca paciència.
Llavors n'Athena va demanar:
—Quan ens hi posem?
—Ara mateix —va respondre en Denk—. A hores d'ara ja estem anant cap a Europa i vull que aprofiteu el temps.
—Entesos —va fer en Kross.
—Bé —va respondre en Denk—, doncs jo me'n vai' cap al pont. 'Neu fent.
Na Lylya va aprofitar per a dir:
—I jo me'n vai' al taller, que tinc un gavadal de faena, i no es fa sola...
En Denk i na Lylya se'n van anar (ell de nou cap a l'escala de caragol, per tal de pujar a la cabina de comandament; ella cap a popa, on tenia el taller). En Kross, sense encantar-se, va agafar una metralladora que hi havia en un racó (on havien deixat les metralladores que havien dut a Jàpet) i va donar-la a en Mikka. Era llarga i, amb la gravetat terrestre que hi havia a la nau, pesava prou. En Kross va preguntar a en Mikka amb la seva veuarra:
—Saps com s'agafa, aquest' arma?
—Més o menys —va respondre el noi.
—Què vol dir, "més o menys"!? —va preguntar amb veu forta en Kross— Aquesta arma s'agafa amb dos collons!
En Kross va deixar la llauna vitamínica sobre una caixa, va posar-se al costat d'en Mikka i li va fer posar l'arma en posició d'apuntar i disparar, amb la culata contra l'espatlla dreta. El va ajudar a posar ben tensos els braços. Rere d'en Mikka, n'Athena i na Djènia s'aguantaven el riure. Així que en Mikka va sostenir correctament l'arma, en Kross va dir:
—I posa les cames obertes, amb la cama de la banda on tens l'arma un xic endarrerida.
En Mikka va fer-li cas i va respondre:
—Ja estic a punt per a disparar.
—No tan ràpid, nano —va continuar en Kross—. Et penses que és fàcil, disparar? No n'hi ha prou de prémer el gallet. Cal nervi. I ara estàs flonjo com una gelatina. Posa els músculs tensos, carai!! Agafa fort l'arma com si haguessis d'agafar el teu enemic pel coll!
—'Tà bé, 'tà bé... —va fer en Mikka, posant tot el seu cos tens i aferrant l'arma— A on disparo?
En Kross va agafar la llauna vitamínica i va caminar unes passes fins al final de l'hangar, on hi havia una pila de caixes. En arribar-hi va escurar la llauna i, tot seguit, va posar-la sobre la pila de caixes.
—Au, apunta aquí —va dir en Kross, assenyalant la llauna mentre tornava cap al costat d'en Mikka—. Dispara un sol tret.
En Mikka va posar-se ben tens amb l'arma apuntant cap allà, amb la culata a l'espatlla, i apuntava intentant fixar la seva mirada en el blanc. Mentre el xicot es concentrava, na Djènia, de darrere estant, mig riallera va dir:
—Va, Mikka, que és per 'vui!
En Kross va cridar:
—No atabaleu el noi! —i llavors va adreçar-se a en Mikka, parlant més suau— Tu no elsi facis cas. Concentra't. I vigila el retrocés de l'arma, que no et cardi un cop a l'espatlla.
—És fàcil de dir... —va replicar en Mikka.
Però na Djènia va tornar-hi, sorneguera:
—Al pas que anem sortiran teranyines dins del canó de l'arma!
Les dues dones van riure una mica, intentant ofegar les rialles, però ja no van molestar més. Ja amb l'hangar en silenci, en Mikka, concentrat, va tancar un ull tot mirant pel punt de mira de la metralladora i, tot seguit, va prémer un piu al costat del gallet a fi d'activar el làser guia. Un raig fi de llum de color vermell va aparèixer del damunt del canó de la metralladora tot travessant l'estança, de manera que anava a petar a la llauna, on s'hi veia un punt vermell rodó. En veure-ho, en Kross va prémer de nou aquell piu i el raig de llum va desaparèixer. En Mikka, alçant la mirada, va dir en to de protesta:
—Què fas?
—Sense làser guia —va ser tot el que va respondre en Kross.
—Però si el làser farà anar la bala a la llauna —va tornar a dir en Mikka.
—Mira, noi —va contestar en Kross—: ara no estàs disparant; estàs aprenent a disparar, que és diferent. Tens raó que el làser ajuda a portar la bala cap al blanc. P'rò quan estàs en plena batalla, corrent cap aquí i cap allà i esquivant bales, la guia no serveix de gaire. No pots córrer i saltar i alhora apuntar amb un làser. Cardaries trets cap enlloc. Enmig d'una batalla, s'ha de disparar per intuïció. I llavors s'ha de tenir la vista entrenada, per a veure on és el blanc i, sobretot, on serà al cap d'un o dos segons; i posar la bala allà. Per tant, si ara aprens a disparar, ho has de fer sense làser guia: fent treballar l'ull, que s'acostumi a fixar-se en el blanc.
—Està bé... —va dir, mig remugant, en Mikka.
En Mikka va aferrar bé de nou l'arma, va tancar altra volta un ull i va mirar pel punt de mira. Es va concentrar i, finalment, va disparar. En sentir-se el tret, va haver-hi un impacte a la paret de darrere la llauna (on va saltar una guspira), més o menys a vint centímetres a la dreta de la llauna. En Kross va dir amb un to de llàstima:
—Noi, espero que mengis millor que no pas dispares. Perquè si menges com dispares, et fotràs el menjar pel cul.
Al capdamunt de l'escala de caragol (just sortint del passadís dels dormitoris) hi havia na Rakkett, amb les mans a la barana. Havia presenciat l'escena. La noia, serrant la boca, va moure el cap fent que no.
[4]
Camí d'Europa, satèl·lit de Júpiter
—Hola.
—Hola —va respondre mig mecànicament na Lylya.
Na Rakkett va agafar un tamboret i va asseure's davant na Lylya, que, sense alçar la vista del que estava soldant, va preguntar:
—Què tal va amb lo Mikka? Encara estàs mosca amb ell?
Na Rakkett va sospirar i va dir:
—No me'n parlis! Ell és bo trobant vies d'entrada a qualsevol forat, fins i tot engalipant algú per a fotre-li l'intcom. Però quan s'ha d'enfrontar a alguna cosa grossa... mau. En el moment que agafa una arma, sembla un sòmines.
Na Lylya, encara sense aixecar els ulls de les peces que estava soldant, va respondre-li:
—I això et desespera, tat? Encara el fas dormir al menjador de tant en tant?
—Mira, no puc tindre algú al meu llit si no puc confiar en ell quan hi ha un sarau...
Na Lylya, amb la parla calmosa i sense deixar de mirar el que estava soldant, va deixar anar:
—Potser el Mikka necessita un revulsiu...
—Què vols dir?
—Donques no ho sé... Que es trobi en un destret, de manera que veigui que plantar cara és l'única opció d'ensortir-se'n... Potser això farà que s'espavili.
Na Rakkett va reflexionar sobre allò; va encreuar els braços i va acabar dient, amb cara una mica estranyada:
—Segur?
Na Lylya va deixar el soldador fumejant i es va mirar na Rakkett amb aquells ulls orientals que li donaven un aire de múrria. Somrient, va dir:
—Saps què és, un llapis?
—Un què?
Na Lylya va estirar el braç cap al fons de la seva taula de treball i, de dins d'una capseta de cartó atrotinada que hi havia en un prestatge, va treure'n un tubet de fusta molt prim i d'uns deu centímetres de llarg.
—Això —va dir, posant-lo sobre el taulell.
Na Rakkett es va mirar aquell estri, sense saber ben bé què fer-ne. Ella només hi veia un tubet de fusta amb un dels extrems punxegut. I va suposar que era una de les múltiples eines que feia servir la seva amiga enginyera. Na Rakkett, amb un lleu to de desconcert, va acabar per preguntar:
—Això és un llapis?
—Sí —va respondre na Lylya—. Un estri molt antic. És una barreta cilíndrica o de secció hexagonal, generalment de fusta o policarbonat...
—Lylya... —va tallar-la na Rakkett— ja sé que t'agraden les paraules tècniques, però a la resta de mortals ens sonen indesxifrables. Què vol dir "policarbonat"?
Na Lylya, sense deixar de mirar na Rakkett, no va donar-se per interpel·lada i va dir:
—A dins del cilindre hi ha la mina.
—La mina?
—Sí. La mina és un conglomerat de grafit, de color entre gris i negre. Cal esmolar la punta del llapis perquè la mina sobresurti fent punxa, i llavors un pot guixar. Per tant, un llapis permet dibuixar i escriure a mà.
—Escriure a mà? —va preguntar na Rakkett, sorpresa— Tu saps escriure a mà?
Per tota resposta, na Lylya va estripar un tros petit de la capseta de cartó d'on havia tret el llapis, va posar-lo sobre el taulell, va agafar el llapis amb la mà dreta i, fent anar la punxa del llapis sobre el cartonet, va escriure-hi en majúscules:
—Ostres —va contestar na Rakkett, sorpresa—. Havia llegit que antigament s'escrivia a mà, però no ho havia vist mai.
—És clar —va respondre na Lylya—. Avui dia els intcoms i els ordinadors escriuen allò que un pensa. També es pot dictar amb la veu; i encara hi ha la possibilitat de teclejar un teclat, si bé això darrer es fa servir molt poc. Però, a l'antigor, saps què passa?, que no hi havia computadores, o sigui que la gent havia d'escriure amb les mans.
—Caram...
—Però no ens desviem —va continuar na Lylya—. Parlàvem del Mikka, i jo t'hai' demanat si sabies què era un llapis. Ara ja ho saps. La mina del llapis està feta de grafit. Saps quina és la composició química del grafit?
—No. Com vols que ho sàpiga, beneita?
—És carboni i au, cristal·litzat en sistema hexagonal.
—Lylya, que no tinc ni idea de física i química, jo —va remugar na Rakkett, mostrant amb el to que començava a acabar la paciència.
—Ja, ja. Però segueix-em, sisplau: saps quina és la composició química d'un diamant?
—No.
—Tindries de saber-ho —va retreure-li na Lylya—. Los diamants se fan servir en centenars d'aplicacions tecnològiques.
—Que no ho sé, collona! —va replicar na Rakkett.
—Bé, un diamant també és carboni i au. Cristal·litzat en sistema regular. On vull 'nar a parar?
—Això —va demanar na Rakkett—: on coi vols anar a parar?
—Donques que la composició química de la mina de llapis i la del diamant són idèntiques.
—Idèntiques? —va preguntar, estranyada, na Rakkett— Però si es veuen totalment diferents! A més, el grafit es desfà! En canvi, el diamant és de les coses més dures que hi ha!
—Sí. Físicament són molt diferents. Però químicament són lo mateix. De fet, hi ha altres coses que químicament són lo mateix que el grafit i el diamant, però físicament són diferents: per exemple, el ful·lerè i el grafè. Però el que molt poca gent sap és que, amb mina de llapis, es pot obtindre diamant.
—De debò? —va preguntar na Rakkett, estranyada i alçant les celles.
—Bé: cal aplicar-hi gairebé 3.000 graus centígrads i una pressió de més de 100.000 atmosferes. Però si es pot crear aqueixes condicions, lo grafit pot passar a ser diamant.
Dit allò, na Lylya va desar el llapis a la capseta de cartó. Llavors va mirar na Rakkett i va continuar:
—Què vull dir? Donques que el grafit més modest i simple, que gairebé no té valor, pot convertir-se en el material més valuós, dur i resistent de l'univers. Només cal que es donin unes condicions específiques.
—I això què té a veure amb el Mikka? —va demanar na Rakkett, marejada de tant tecnicisme.
Na Lylya, somrient, va dir:
—Deixa que el Mikka vaigui trobant el seu lloc al teu costat. Arribarà un dia que veurà que no té més opció que lluitar. Potser perquè la seva vida estarà en perill, o la teva... Una pressió dura sobre l'ànim del Mikka, com una situació perillosa, pot fer que es converteixi en algú diferent.
Dit allò, na Lylya va centrar-se de nou en la soldadura, mentre na Rakkett anava reflexionant sobre els mots de la seva amiga.
[5]
Europa, satèl·lit de Júpiter
—En Tayssir ens va dir que 'víem d'entrar la Skørdåt al magatzem. Espera que obrin les portes i porta-la cap dins.
—Beníssim.
Tot seguit, en Denk va sortir del pont de comandament i se'n va anar cap baix a l'hangar, on hi havia la resta de la tripulació. En arribar-hi, en Denk va dir:
—Ja som a cal Nàpia. La feina és dur uns contenidors a Mart. Organitzeu-vos i fem-ne via.
En Kross va dir:
—Prenc el subfusell, per si de cas?
—Home —va contestar en Denk—, el Nàpia és de fiar. Però no està de més, mai se sap. Jo també duré les pistoletes, amagades dintre de les mànigues, i suposo que tots porteu l'armilla antibales. Djènia, Rakkett: teniu també les pistoles?
Les dues noies van fer que sí amb el cap, i na Rakkett, que a més duia les ulleres fosques posades per tal d'escanejar la presència d'armament aliè, va assenyalar a la seva esquena per sobre l'espatlla dreta i va dir:
—També duc l'ardatan. I porto posades les mitenes per a guiar-lo.
En efecte, a l'esquena hi portava, penjant i inclinat, un tub negre d'uns quaranta centímetres. Era una arma de combat cos a cos que funcionava amb magnetisme. A les mans, na Rakkett hi duia uns guants negres sense cobertura als dits (les mitenes). En Kross va deixar anar:
—Jo, vatua l'olla, prefereixo les armes de foc. Són directes i senzilles. Aquests trastos dels prosaturnians sempre m'han fet respecte... —i mirant na Rakkett va afegir-hi— Quan tens l'ardatan fots por, noia.
Na Rakkett, per tota resposta, va posar de nou el braç dret enrere, va agafar l'ardatan de l'esquena i va posar-se'l davant seu, estirat horitzontalment. Llavors va activar-lo. L'estri va estendre's (obrint-se per cada banda a una velocitat elevadíssima, desplegant-se'n segments de quinze centímetres concatenats que van emergir girant (excepte del punt en què na Rakkett l'agafava) i que van quedar estesos fent filera) fins a atènyer els dos metres. A les puntes van aparèixer espurnes vermelles que brillaven amb força i que emetien un brunzit lleu. Mentre tothom veia aquella arma, na Rakkett va comentar a en Kross:
—Mira, quan 'nem a veure algun client o contacte no saps mai què pots trobar-te. En situacions aixins, aquest estri va de puta mare. Fins i tot quan està estès, giravoltant-lo a alta velocitat, pot fer d'escut contra els trets. O sigui que no el menyspreïs tan aviat, perquè algun cop poder et salvarà el cul...
I, dit allò, na Rakkett va apagar l'ardatan. L'estri va replegar-se i, tot seguit, la noia va tornar a posar-se'l a l'esquena. En Denk va intervenir-hi:
—Bé, calmeu-se. El Nàpia i la seva gent no ens han donat mai cap problema. Una altra cosa és que no abaixeu la guàrdia, p'rò tampoc us foteu a garrotades amb ells sols perquè us miren malament, val?
N'Athena feia poc que s'havia incorporat a la nau i va preguntar:
—Qui són, aquesta gent?
En Denk va respondre:
—En Tayssir i la seva colla.
En Kross va afegir-hi:
—El Nàpia.
—Per què li dieu així? —va demanar n'Athena.
En Kross va respondre:
—A tu què et sembla? Perquè té el nas molt gros.
En Denk va afegir-hi:
—No se l'ha volgut rebaixar mai en una operació d'estètica perquè diu que seria trair els seus ancestres. És un home a qui li agrada conservar les tradicions, ja ho v'uràs. Tot i que viu a Europa, va néixer a Encèlad, i ja saps que allà són molt conservadors.
—I a què es dedica? —va tornar a demanar n'Athena.
En Denk va contestar-li:
—Abans era un comerciant normal i corrent; però, com que patia un fotimer d'assalts i robatoris, el negoci li anava bastant malament. I una vegada va tindre un bony gros, de manera que dos bancs van anar per ell. Aixins que va haver de reinventar-se. Ara porta un mig negoci de menjar adulterat.
—Menjar adulterat? —va preguntar, sorpresa, n'Athena— Però si està prohibit!
—És clar —va fer en Denk amb sorna—. I també està prohibida la corrupció entre governants i militars, i ja veus...
N'Athena sentia curiositat sobre com es podia comerciar amb menjar adulterat i va preguntar:
—I com té muntat el cossi?
—Agafa menjar sintètic i n'augmenta la massa tot rebaixant-ne les propietats nutritives. O sigui: teòricament ven cent grams de menjar nutreic (com fa qualsevol altra empresa alimentària) i en realitat en aquell pot hi ha seixanta grams de menjar nutreic. La resta és pur greix.
N'Athena, sorpresa davant d'allò, va repreguntar:
—I això li funciona?
—Hi afegeix additius greixosos que atipen més. Així ven menjar més barat (perquè els additius són molt barats) però que, a efectes de saciar la gana, omple més... I la gent, és clar, ho compra, perquè paga menys i s'atipa més.
N'Athena va concloure:
—Això deu provocar sobrepès...
I en Denk va aclarir:
—És clar. Si hales molta teca d'aquesta, segur. Però l'aliment sintètic té una pega: molta gent es queda amb gana. Amb el menjar sintètic, el cos humà ja té els nutrients que necessita; però el cos sempre demana més. Deu ser una herència de quan a la Terra hi havia èpoques de fam: el cos sempre demanava més teca per tal d'acumular greix, per si ve una secada o una gelada que podria malmetre una collita. Bé, al final molta gent prefereix endrapar la merda del Tayssir i així sentir-se saciada, encara que estigui engolint fang.
—I aquest amic vostre, com se salta els controls? —va tornar a demanar n'Athena.
—La part del transport és fàcil —va dir en Denk—. En Tayssir compta amb naltros i altres naus de contraban. La part de la distribució és més delicada. Ell compta amb molts distribuïdors no legalitzats per Mart i els satèl·lits. Són gent que saben esperar on faci falta per a recollir el fato, per inaccessible que sigui aquell lloc, i tenen una xarxa de distribució formada per gent marginal a qui difícilment l'exèrcit enxamparà. Ho té molt ben muntat, el Nàpia, creu-me: és un gat vell.
—Doncs quin pinta! —va exclamar n'Athena.
—Bé, també és una mica enredaire... —va reconèixer en Denk— Però, quan hi tens tractes, es fa estimar, la v'ritat sigui dita. Ja ho v'uràs.
Mentrestant, a la cabina de comandament en Zuüb va rebre una trucada a l'intcom de la nau.
—Sí? —va respondre.
A la pantalla hi va aparèixer en Tayssir. Era un home una mica gran, de pell bruna, i, efectivament, tenia un nas enorme, que dissimulava una mica portant els cabells grisosos força llargs i despentinats i una barba punxeguda també grisosa. En Tayssir va preguntar:
—Hola. Que hi ha el Denk?
—És a s'hangar —va respondre en Zuüb.
—Bé. Entreu la nau al magatzem. Ara estem despressuritzant-lo. Quan hàgiu entrat ja el repressuritzarem. Un dels meus hòmens pot guiar-te per ràdio per tal d'ajudar-te a entrar.
—Moltes de gràci's —va respondre en Zuüb—. Si no vos sap greu, entraré volant a poca alçada i ralentí, perquè es terra d'aquí a fora està glaçat i, malgrat que tenim un bon sistema de control des tren d'aterratge, és més segur entrar volant.
—M'està bé; avant, noi, avant! —va respondre en Tayssir.
I va tallar la comunicació. Al cap d'un moment, la portassa del magatzem va obrir-se (una fulla corrent cap a l'esquerra i l'altra cap a la dreta). Dintre estava il·luminat i hi havia un llum vermell giratori que indicava que l'espai no era habitable en aquell moment a respiració nua. En Zuüb va fer alçar la nau un metre i va fer-la entrar volant molt lentament. Quan va haver-hi entrat, va fer-la aterrar de nou, i les portes del magatzem es van anar tancant. Quan aquelles portasses van estar closes, de seguit va començar a entrar oxigen al magatzem: uns rajos de gas blavós sortien amb força des del sostre cap avall. Aviat va haver-hi la pressió atmosfèrica de la Terra i una temperatura assumible (una mica menys de vint graus centígrads positius). Llavors, el llum giratori vermell va aturar-se i en Zuüb va obrir la porta de l'hangar, abaixant-la de manera que quedés en forma de rampa.
Mentre passava això, en Denk, a l'hangar de la nau, va agafar dues pistoles molt menudes de sobre una caixa i va enganxar-les a una estructura que tenia a cada canell. Amb allò les pistoletes quedaven subjectes. Tot seguit, en Denk va fer un moviment ràpid amb les espatlles i, automàticament, aquelles pistoletes van amagar-se ràpid cap dins les mànigues de la gavardina. Na Lylya va preguntar a en Denk:
—Te van bé, aqueixes aferradores retràctils?
—Sí —va fer en Denk—. La v'ritat és que vas fer molt bona feina, quan vas muntar-les.
Na Lylya va comentar, girant el cap vers la comporta que s'obria i somrient maliciosament:
—A banda d'estar preparat per si et ve cap ensurt, que ja hi estic d'acord, estaràs d'acord amb mi que també et va bé tindre una enginyera a bord que et munti els ginys necessaris per a evitar ensurts, trobo jo...
En Denk ja no va respondre però va somriure: la noia tenia raó.
Quan la rampa va tocar terra els tripulants de la Skørdåt van anar davallant a peu. En arribar al final de la rampa, en Kross va fer un gran bot, va alçar-se gairebé un metre i mig, i va caure lentament uns tres metres més envant. L'homenot va dir:
—Com m'agrada passar de la gravetat terrestre a una gravetat satel·lital!
En aquell moment s'havia obert una porta d'una paret lateral i van sortir-ne diverses persones. Al capdavant hi anava en Tayssir, vestit amb una granota grisa, i va cridar, obrint els braços i somrient:
—Denk! Kross! Família! Com esteu? Heu vingut molt ràpid!
En Kross, que era el que estava més avançat a causa del bot, va mirar vers en Tayssir i va dir-li amb un to d'irritabilitat:
—No som la teu' família, coi de vell ple de puces!
En Denk, que caminava vers en Tayssir, en passar pel costat d'en Kross va tocar-li el braç i va dir-li suaument:
—No vagis tan semat, home. Sigues una miqueta respectuós. Al capdavall, en Tayssir és un client.
En aquell moment l'amfitrió va arribar fins a en Denk i va abraçar-lo; tot seguit va dir, somrient:
—M'alegro de vore-us, amics meus.
—Jo també —va respondre en Denk—. Com va?
—Bé —va contestar en Tayssir—. I valtres, esteu cansats d'un viatge tan llarg?
—Sempre estem viatjant, home —va dir en Denk—. I viatgem llarg.
—Bé, voleu prendre res?
En Denk va somriure i va respondre:
—Jo no, p'rò potser els meus voldran alguna cosa. Especialment el Kross, que se sent molt afalagat d'estar a casa teva.
En dir allò, en Denk va girar-se cap a en Kross. En Kross no sabia quina cara posar; en Denk a vegades deixava anar aquelles indirectes aparentment suaus però punyents sense que ningú les veiés venir. Llavors en Tayssir va dir:
—Serà un honor! Tinc saratam, gin, rom, vodka, salbut i un güisquet antic, que té més de dos-cents anys. Com se fe'a ans!
En sentir allò, a en Kross se li va il·luminar la cara i va comentar:
—Home, una mica de rom estaria bé. Fa temps que no en tasto!
—Donques acompanya'm, bon amic —va dir en Tayssir, girant-se una mica i mostrant amb la mà esquerra el camí cap a la porta d'on havia vingut ell.
Al cap d'una estona, en Tayssir i els skørdåtians es trobaven en una sala un xic fosca i molt confortable, amb seients baixos sense respatller. Tots prenien una beguda, excepte en Denk, que va preguntar:
—Tayssir, vas dir que teníem d'anar a Mart i que duríem un centenar de contenidors.
—Sí.
—El preu que vaig dir-te et sembla bé? —va tornar a preguntar en Denk.
—Sí —va tornar a respondre en Tayssir.
—On hem de dur exactament tota aqueixa faramalla?
—Als afores de Bronid. Hi ha un polígon industrial.
—Va bé —va continuar en Denk—. És un car'gament que ha d'esquivar inspeccions militars, entenc.
—Diguem que sí —va respondre en Tayssir—. Ep!, no estic dient que la càrrega sigui il·legal. Però millor que els militars no hi fiquin lo nas, ja m'entens.
En aquell moment, na Rakkett, que estava asseguda al costat de n'Athena, va acostar-se a l'exmilitar i va dir-li a cau d'orella:
—I un colló! És clar que el que portarem és il·legal!
N'Athena li va contestar, també amb la veu molla:
—I a què ha vingut, aquesta giragonsa dialèctica? Per què no ha reconegut que era una càrrega il·legal?
—Ell és així —va respondre-li na Rakkett—. Per a la gent de la mena d'en Tayssir, no es pot reconèixer que es fa una cosa il·legal. A més, en la seva cultura hi ha una gran tradició de dir una cosa A usant paraules que semblen dir B, però de manera que s'entengui A. És l'oient que ha de captar el missatge. A Encèlad, d'on ve el Tayssir, hi ha molta gent així.
—Que enrevessat! —va dir n'Athena, que tenia una ment analítica i, per tant, les coses havien de dir-se amb claredat.
En Denk va continuar la conversa amb en Tayssir:
—I què, com va per aquí a Júpiter?
—Buf, una mica afectats per allò d'Ió.
—Ió? —va preguntar en Denk, estranyat— Què passa a Ió?
—No vo n'hau assabentat? —va fer en Tayssir.
—No —va dir en Denk—. Què ha passat?
—Uf! —va bufar en Tayssir— Hi ha un merder de ca l'ample. I les espurnes del foc d'allà ens arriben aquí.
En Denk va demanar:
—Explica'm què hi passa, home.
En Tayssir va aspirar un glop d'aire i va començar a explicar:
—Una mala cosa, passa! Els dos megaclans d'allà s'estan matant l'un a l'altre. I això, de retruc, també ha fet que augmentés la presència de l'exèrcit a la zona!
Na Rakkett i en Denk, que s'havien criat a Ganimedes (un satèl·lit de Júpiter, igual que Ió), coneixien la realitat d'Ió, controlat per dos megaclans. En Kross també ho coneixia perquè havia corregut món. Però n'Athena, criada a la Terra en una casa relativament benestant, no coneixia tota aquella realitat. Na Rakkett va pensar que estaria bé posar-la al dia; va acostar-se de nou a l'exmilitar i va comentar-li a cau d'orella:
—A Ió hi ha dos megaclans: Juhn·nel i Martin. No es poden veure però cadascú es manté en el seu propi territori.
N'Athena va respondre, mirant na Rakkett, també en veu baixa:
—Pel que diu el nostre amic, ara ja no...
Alhora, en Denk va demanar a en Tayssir:
—Do-me'n els detalls, home. Però, ja que ho expliques, situa els meus companys. No tots coneixen la realitat d'Ió.
En Tayssir va assentir i va dir:
—Sí, és clar. Els Juhn·nel i Martin són els dos megaclans d'Ió. Teòricament tenen repartit el satèl·lit: la penya dels Juhn·nel controlen l'hemisferi nord i la penya dels Martin l'hemisferi sud. Deixen un mica d'espai a màfies locals; però el gruix del fato el remenen ells. I tenen (o, més ben dit, tenien) un pacte tàcit de no-agressió. Així, a cada hemisferi, cada clan tenia els seus circuits de tràfic de drogues, de prostitució i de control de l'aire i de l'aigua. Però, ai las!, no sé què ha passat, que els Juhn·nel han atacat fort i per sorpresa l'altre clan. Han fotut unes ràtzies terribles, han matat la majoria de personal dels Martin i estan a punt de prendre-ho tot! Ara mateix, segons les darreres notícies, el clan Martin sols reté un petit reducte. Però potser a hores d'ara ja ha caigut i tot!
Na Rakkett va intervenir en la conversa:
—I per què? Que potser els Martin havien provocat els Juhn·nel? Havien entrat en el seu territori?
—Això és lo més estrany —va prosseguir en Tayssir—. No ha iagut cap violació del territori juhn·nelià per part dels Martin, ni cap agressió prèvia. És més: la informació que jo tenia és que, fins fa dos crons, la relació entre els dos clans era correcta. No es tenien estima, és clar; però mantenien aquest pacte de no-agressió i l'un no molestava l'altre. L'atac ha sigut sobtat i d'una virulència extrema. Sé que el cap dels martinians, l'Orban Martin, està mort. Ara aquell clan (o el que en queda) deu comandar-lo el germà de l'Orban, un tal Rey. Però crec que ja no tenen res a pelar.
Na Rakkett va tornar-hi:
—O sigui que no se sap el motiu d'aquesta agressió.
—En absolut —va confirmar en Tayssir.
Aleshores va intervenir na Djènia:
—I les autoritats polítiques?
—Bah! —va fer en Tayssir, movent la mà dreta de dalt a baix en senyal de desaprovació i fent cara de desdeny— Què vols que facin, aquella colla de paparres? Pareix que el governador ha tocat lo dos i se n'ha anat a bord d'una nau militar, als afores d'Ió, per tal de salvar el cul. Espera que passi la tempesta.
Na Rakkett va comentar:
—Bé, el més probable és que els Juhn·nel es cansessin de repartir-se el pastís amb els Martin, i han decidit quedar-se'l tot.
Llavors n'Athena com a exmilitar va demanar:
—I l'exèrcit? Dius que ha aparegut a la zona. Però no hi ha intervingut?
En Tayssir va arronsar les espatlles i va dir:
—L'exèrcit ha apostat diverses naus de guerra als afores d'Ió, però no s'hi ha ficat. S'han quedat quietets allà sense bellugar ni un dit.
En Kross, molt poc amic dels militars, va comentar:
—Ja elsi val, als militars! Atonyinen qualsevol trafica pelacanyes p'rò no gosen enfrontar-se als clans. Durs amb els febles i tous amb els forts. Colla de covards!
N'Athena, mirant en Tayssir, va afegir-hi:
—Però la població deu patir els estralls dels combats...
—Ja —va respondre en Tayssir—; però quan s'acabi aquesta contesa l'exèrcit pactarà amb lo clan guanyador (en aquest cas, la penya Juhn·nel), de manera que tornarà la calma. Per als juhn·nelians tot bé: si controlen tot lo territori, garantiran al govern calma i això els reforça per a negociar amb los polítics. Ió quedarà calmat per una bona temporada, que és lo que volen les elits de la Terra. I l'exèrcit no haurà perdut cap dels seus soldats, ni haurà gastat una gota de combustible ni haurà disparat un sol projectil, però se'n tornarà dient que a Ió hi ha calma. Tothom content i repartint-se els trumfos, que és l'únic que compta.
N'Athena va tornar-hi:
—I la població civil que es foti, no?
—És clar —va respondre en Tayssir—. Ni els clans, ni l'exèrcit, ni els polítics estan per la població civil. És més: per als governants ja va bé que, de tant en tant, hi hagi alguna batussa entre clans, perquè així baixa la capacitat bèl·lica dels clans (ja que queden desgastats per una temporada) i, alhora, moren uns quants milers de civils. Com que tot està superpoblat, que es perdin uns quants milers de vides no importa. Així es treu pressió demogràfica de les ciutats. D'altra banda, si es mor gent, hi ha apartaments que queden buits, i allavonts es poden tornar a llogar a un preu més alt, de manera que les empreses immobiliàries també en treuen un bon mos. Negoci rodó per a tothom.
Amb això n'Athena va afegir-hi, amb un to lamentós:
—Però, quan hi ha un conflicte entre bandes, l'obligació dels militars és intervenir-hi! Si no fan res, com es justifiquen? I què en diu, la premsa?
En Tayssir va continuar les seves explicacions:
—Mira, l'exèrcit no pateix per la premsa. Ja ha fet sortir un portaveu a tots els canals. I saps què diu, aquest portaveu? Doncs que han enviat examinadors sobre el terreny, a veure quina és la gravetat de l'assumpte. I quan els examinadors han tornat a les bases militars, els comandants han considerat que necessitaven més informació ans de decidir-se a actuar, de manera que han fet tornar els examinadors al terreny, a recollir més dades... I així es pot anar fent fins a l'infinit, vet aquí!
N'Athena va abaixar el cap. En Kross va veure aquell acte i, després d'escurar el got de rom, va comentar a l'exmilitar:
—No t'hi capfiquis, Athena. L'exèrcit tampoc hauria fet res a Ió ni que els comandaments haguessin volgut. A Mart hi ha prou batibull, amb aquella secta de Mart Pur, que vol la independència. El govern ha hagut d'enviar-hi un munt d'efectius militars per tal de controlar allò. No poden deixar que Mart s'independitzi. Si això passa, la Terra deixarà de rebre molts diners que extreuen de Mart. A més, amb la independència podria ser que a Mart posessin aranzels a la importació, i moltes empreses que tenen la seu a la Terra deixarien de guanyar el caleram que guanyen ara en les vendes a Mart. Els capitostos econòmics i polítics no poden permetre-s'ho. Per 'xò l'exèrcit no posarà en risc cap altra unitat militar del Sistema Solar. Han de conservar-les senceres per si cal incrementar la repressió contra Mart. En fi, ara mateix l'exèrcit no es pot permetre tenir un altre front obert: amb l'enrenou de Mart, ja tenen prou feina. A Ió no faran res.
N'Athena va sospirar i, capbaixa, va dir amb resignació:
—Diries que el món s'està enfonsant...
Na Rakkett, al seu costat, va sentenciar:
—Ja fa temps que el món s'enfonsa.
Després d'haver enraonat una estona, els skørdåtians i els robots flotants d'en Tayssir van posar-se a carregar els contenidors a la nau. Una volta tots els contenidors van ser dalt de la Skørdåt (dins les bodegues), tota la tripulació va pujar-hi, excepte en Denk, que, situat al capdavall de la rampa de l'hangar de la Skørdåt, s'acomiadava d'en Tayssir, que estava prop d'ell. En Denk va dir:
—Quan arribarem a Mart te faré un missatge amb l'intcom.
—Moltes gràcies —va respondre en Tayssir—. M'ha alegrat veure't, nano!
—A mi també.
En Denk i en Tayssir van encaixar les mans i, tot seguit, en Denk va girar-se i va enfilar rampa amunt. En entrar a l'hangar de la nau, la portassa va començar a pujar. Un cop tancada la porta de l'hangar de la Skørdåt, i en Tayssir fora del magatzem, el magatzem va despressuritzar-se i, tot seguit, les portes exteriors van obrir-se de nou, mentre el llum vermell giratori tornava a funcionar. En Zuüb va fer sortir la nau cap a l'espai exterior, de nou volant lentament a poca alçada. Van sortir del magatzem. En aquella part d'Europa encara era de nit i es veia el cel estelat. En Zuüb va parlar a través de l'acrovox, per tal que el sentís en Denk, que encara es trobava a l'hangar de la nau:
—Sortim d'Europa.
En Denk va activar el seu acrovox a la paret i va respondre:
—Oquei. Tingues els radars actius i estigues a l'aguait, no sigui que algú ens esperi aquí a la cantonada amb males intencions. Per aquesta zona hi ha més pirates que estels.
—Rebut —va dir el pilot.
Tot seguit, en Zuüb va injectar combustible als motors, de manera que la nau va accelerar i ràpid va començar a enlairar-se, allunyant-se de la superfície del satèl·lit.
[6]
Afores d'Europa, satèl·lit de Júpiter
—Denk! —va dir, cridant, atès que en Denk es trobava al passadís entre el pont i l'hangar— Una trucada entrant d'en Jake, i sa portadora indica que prové d'Ió.
En Denk va entrar a la cabina de comandament, es va situar dret darrere del seient d'en Zuüb i va dir:
—Contestem.
Es va activar una pantalla i va aparèixer-hi un home jove de pell blanca, amb el cabell entre ros i castany, curt, i que feia mala cara. L'home va dir, amb una certa dificultat:
—Denk...
—Jake! —va cridar en Denk, alterant-se— Estàs bé?
—Denk, vell amic —va contestar en Jake, fent ganyotes de dolor—. Et truco a tu perquè haig de parlar amb algú de confiança i que es trobi a prop d'Ió. He ordenat a l'intcom que busqués els contactes que estaven més a prop del satèl·lit. Ha aparegut la teva nau... I, d'entre la gent de qui em refio, tu ets la persona que estàs més a prop. Ara us trobeu a la zona de Júpiter, oi?
—Sí.
—Escolta, Denk. Estic ferit... I no tinc gaire temps...
—Estàs ferit? Què ha passat?
—M'han disparat —va dir de nou en Jake, amb dificultat—. Em moro, Denk.
—Jake! —va cridar en Denk— Digue'm on ets i vinc a buscar-te!
—Em costa respirar —va dir en Jake, encara amb més dificultat i fent cara de dolor.
—Però què t'ha passat? —va tornar a preguntar en Denk.
En Jake va intentar pronunciar amb la veu feble:
—No tinc temps d'explicar-t'ho... Escolta'm bé: vine fins on soc. Rastreja aquesta trucada i arribaràs a on em trobo, una petita esplanada d'Ió, a la ruta de les valls fondes... La meva nau està avariada i no es pot envolar. Porto una càr'ga... que...
En Denk veia que a en Jake començaven a fallar-li les forces, i va cridar:
—Jake!
—Escolta, Denk... a la meva nau hi ha una càr'ga que... has d'agafar... l'has de dur a la Terra... a l'Antàrtida... a Nova Sydney... Amb aquesta transmissió et passo adjuntes les coordenades exactes del lloc on has de dur aquesta càr'ga... Demana per una tal Melissa... És de confiança...
—D'acord, p'rò aguanta que ara vinc! —va dir, un pèl angoixat, en Denk.
—Denk... sobretot, jura'm que portaràs la càr'ga a la Terra... i que la donaràs a la Melissa...
—T'ho prometo —va respondre en Denk, nerviós—. Però busca ajuda, que jo vinc ara mateix cap aquí!
—Adeu, Denk —va fer en Jake, ja sense forces—. Has sigut un bon amic... Confio en tu... La càr'ga... Sobretot, la càr'ga... Porta-la a la Terra... T'ho suplico... No la deixis a Ió, per res del món la deixis a Ió... Porta-la a la Terra...
Just en aquell moment la comunicació es va tallar. En Zuüb va comentar:
—Sa connexió era feble. Segurament sa guerra civil d'Ió ha malmès instal·lacions de comunicacions.
En Denk, mirant el pilot, va ordenar:
—Posa rumb immediatament a Ió...! Quant hi ha d'aquí a allà anant a tot gas?
—Unes sis hores —va fer en Zuüb—. Ho tenc de calcular...
—Sis hores! —va lamentar-se en Denk— I en Jake s'està morint! És massa! Crema el màxim de leddarol que puguis. Si posem els motors a més del cent per cent, quan podem arribar a Ió?
—Tal vegada tres hores. Però, Denk, esteim a prop d'un planeta, hi ha un munt de naus circulant per aquí... No es pot córrer!
—Ves-hi tan ràpid com puguis! —va manar en Denk.
—Està bé, tu manes... —va respondre, resignat, en Zuüb— Però no cremaré pas leddarol, seria suïcida. Hi aniré cremant hidrogen però ho combinaré amb una vintena part de poliglicerats, que faran córrer sa nau, però sense arribar a l'escala de leddarol. Ah! I si veig que podem tenir un accident, abaixaré sa potènci'.
—D'acord.
Na Rakkett va entrar a la cabina de comandament una mica alterada i va dir:
—Hai' sentit que anem a Ió?
—Sí —va respondre en Denk, girant-se i mirant-la.
—Però... que t'has tornat boig??? —va retreure-li, cridant, la xicota— Ara mateix allà s'estan matant. Que no has sentit el Nàpia?
En Denk, encarant-se sa germana, va dir-li:
—Ja ho sé! P'rò m'acaba de trucar el Jake, que està malferit a Ió. Segurament s'està morint. Hem d'anar-hi!
—Però, Denk —va protestar na Rakkett—, portem la càrrega del Nàpia! No podem comprometre-la anant a Ió! El Nàpia ja ens ha pagat! Si algú ens fot un míssil pensant que som de l'altre bàndol, o simplement ens toquen un parell de míssils que s'han perdut, això serà una merda enorme!
—Rakkett —va dir en Denk, mirant de calmar-se i agafant sa germana per la part superior dels braços—: al Jake li dec la vida. Ja saps que va salvar-me el cul un cop, i l'hi dec! M'ha suplicat que em faci càrrec de la seva càrrega. No puc deixar-lo allà. Ho sento, però hi hai' d'anar.
Na Rakkett no ho veia clar: estaven a punt d'entrar en un cau de guerra. En Denk va veure en els ulls de sa germana que desaprovava aquella decisió i per això, el capità, un xic més calmat, va dir-li:
—Rakkett, necessito que em facis costat. El Kross no m'amoïna: sé que farà el que jo li digui. Però els altres, si tu t'hi poses de cul, em serà més difícil convènce'ls!
La xicota va mirar-se son germà i, més calmada i posant la mà dreta plana (amb el palmell cap avall), li va dir:
—D'acord. No és la primera vegada que ens fotem en un merder... Però farem l'imprescindible: anem a buscar el Jake, el guarirem o el recollirem, si cal ens endurem la seva càrrega i sortirem d'allà rabent. Entesos? Res d'heroïcitats ni de posar-nos en cap batalla.
—Així ho farem.
En Denk va treure les mans dels braços de na Rakkett i amb això la xicota va sortir de la cabina de comandament; tot seguit en Denk va adreçar-se a en Zuüb:
—Rastreja la trucada i mira d'on prové. Porta la nau fins allà.
—Tu manes —va dir el pilot.
I si vols saber què passa al volum VI, clica aquí!
